Colonialitat als CIE: Resistència i esperança

El mes de juny passarà a la història com a mes en el qual les violències estructurals del sistema es reafirmaren davant dels tribunals de justícia. Ho hem vist en el judici de la Manada, en el del Procés i en el de la mort de Samba Martine. Aquest últim, poc conegut i silenciat per la cobertura mediàtica. Un fet no aleatori sinó deliberat del sistema racista i colonial. Samba va morir sola al CIE de Madrid lluitant contra un virus curable. Vuit anys després, els acusats per negligència han estat absolts i el sistema ha quedat impune.

És des de la ràbia, que em genera aquesta indiferència, que vull rescatar la denúncia del sistema colonial de Césaire, de fa més de mig segle:

“Totes aquestes mentides que han estat propagades, totes aquestes expedicions punitives que han estat tolerades, tots aquests presoners que han estat torturats, al final de tot l’orgull racial que s’ha encoratjat, d’aquesta jactància escampada, una presó s’ha instil·lat a les venes d’Europa i, lentament, però amb fermesa, el continent avança cap al salvatgisme “. (Césaire, 2000).

M’encantaria trobar-me amb Césaire i dir-li que estava equivocat, que exagerava, que el que va visionar mai va arribar a ser real. Però resulta que no, resulta que tal presó s’estén a les concertines de les fronteres, al mar Mediterrani, als visats, passaports, lleis, permisos, perjudicis i és clar, en els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE).

Com deia Césaire, és important entendre les bases sobre les quals sustenta aquest sistema eurocèntric, racista i colonial. Per aquest motiu, avui vull compartir una anàlisi sobre els CIE en el qual va evidenciar els seus llegats colonials. Us convido a llegir-lo per identificar la continuïtat dels 6 llegats als CIE: la imposició de valors eurocèntrics, la violència colonial, la llei legitimadora, el silenci que invisibilitza, la perversa recerca de benefici i la indomable resistència. Al llarg de l’estudi em remunto a les arrels de les lògiques colonials per tal de canviar la narrativa que situa la immigració i els CIE com un problema creat “ahir”. Perquè fent memòria històrica entenem millor les estructures i dinàmiques de poder per tal de desmantellar els CIE i al sistema colonial que els sustenta.

Perquè tot i la ràbia, tot i la tristesa, tot i la impotència, crec en la resistència que posarà fi al sistema opressor. Una resistència que sempre ha estat present, ja fos en forma de guerrilles, música, pel·lícules, manifestacions, ocupacions de terra, o la mateixa existència en un món opressiu. Passant per la resistència Maya, la revolta dels esclavitzats a Haití, continuant amb el reggae al Carib, la Revolució d’Algèria, arribant a les lluites zapatistes, les intifades a Palestina o l’aixecament kurd a Rojava. Una resistència que també està present en els CIE, en forma de vagues de fam, mutilacions, suïcidis, motins, fugides, manifestacions, denúncies i fins i tot art subaltern.

És en aquesta resistència on veig l’esperança cap a la justícia social. Per això, no oblidem ni a Samba Martine, ni a Idrissa Diallo, ni a Mohamed Abagui ni a tantes altres persones que resisteixen davant del sistema colonial. Ja que, tot i els esforços a deshumanitzar, la resistència segueix present tant dins com fora dels CIE.Com va dir Fanon en el seu moment:

“Està dominat, però no domesticat. Està inferioritzat però no convençut de la seva inferioritat. Espera pacientment que el colon descuidi la seva vigilància per tirar-se-li al damunt. En els seus músculs, el colonitzat sempre està en actitud expectant” (Fanon, 1967).

 

Elena Hosta

Potser també t'interessen...