Els Drets Sexuals i Reproductius: una lluita compartida

Quan iniciàvem la Campanya Feminista pel Dret a la Reproducció Assistida, poc ens imaginàvem que en realitat era una campanya d’incidència política que visibilitzaria tantes realitats, tan diferents, però tan vinculades.

A moltes ens podria semblar que fer una campanya d’incidència política amb l’objectiu principal de donar accés a les tècniques de reproducció assistida a la xarxa sanitària pública de Catalunya, podria ser capritxós o quelcom que només passa a països amb una certa garantia dels drets de les dones i persones LGTBI. Però quan comencem a veure que els col·lectius exclosos, fins al moment, eren qualsevol que no fos una parella composta per un home i una dona cisexuals en unes condicions de salut determinades, ens adonem que potser les persones excloses són moltes més de les que ens pensàvem i que aquesta exclusió és més política que mèdica. De fet, a Catalunya, aquesta discriminació existia abans que es fes en l’àmbit estatal el 2013 des del Ministeri de Sanitat. La normativa que ho feia efectiu era el Protocol d’Estudi i Tractament de l’Esterilitat de Catalunya, vigent fins al 2016, que excloïa parelles de dones, lesbianes i bisexuals, dones sense parella, persones trans, i dones amb VIH i/o Hepatitis.

Ens adonem que potser les persones excloses són moltes més de les que ens pensàvem i que aquesta exclusió és més política que mèdica.

La Llei 11/2014, de 10 d’octubre, per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia aprovada el 2014 inclou un article específic per a garantir el dret a la reproducció assistida a dones lesbianes, un punt que ens va obrir la via a poder reclamar aquest accés a Catalunya. A més, l’article parla de garantir l’accés, per tant, implica el reconeixement acompanyat de polítiques que ho facin efectiu.

D’altra banda, a la Campanya participàvem tant persones provinents d’entitats i espais feministes, com de l’àmbit LGTBI, aportant una visió més àmplia de la realitat, que ens permetia veure que el marc legal era molt més ampli. Concretament, estàvem parlant de la garantia dels Drets Sexuals i Reproductius (DSiR). Els DSiR són una part indissoluble dels drets humans des del 1995 i inclouen el dret de totes les persones, lliures de coacció, discriminació i violència, i un major estàndard de salut en relació a la sexualitat, incloent-hi l’accés a serveis de salut sexual i reproductiva. Per tant, abasten tots els àmbits de la vida d’una persona. A més, a tots ells són aplicables els principis d’universalitat, inalienabilitat i interdependència.

De fet, reconeixen, en primer lloc, l’existència de la sexualitat humana associada a la salut de les persones i a la seva dignitat. Per això, inclou drets tan importants com el de la vida, la igualtat i la no discriminació, la llibertat de pensament, la llibertat i la seguretat, així com la lliure associació. Però, a més, reconeix l’autonomia, la capacitat de decisió pròpia i el dret a la salut de totes les persones, en igualtat de condicions.

Tot plegat implica que els processos mèdics i de cura relacionats amb els nostres DSiR també han de garantir aquests drets. Així doncs, ja no només estàvem treballant per a tramitar un nou protocol inclusiu, sinó que havia de garantir processos on les persones implicades, especialment dones, tenen dret a decidir sobre el propi cos per sobre dels interessos polítics i econòmics. Un plantejament que moltes vegades pot topar amb els interessos del mercat de la reproducció assistida. Un mercat molt gran i important a Barcelona i Catalunya, i que, de fet, és un dels més importants d’Europa, acollint un important turisme reproductiu. A més, també topa amb la patologització dels processos obstètrics i de reproducció que existeixen actualment. Finalment, també visibilitza les dones lesbianes i bisexuals, siguin cissexuals o trans, en l’àmbit de la salut i, especialment, pel que fa a la salut sexual i reproductiva.

Seguim vivint vides precàries, en una societat que qüestiona, patologitza i invisibilitza les nostres realitats, especialment pel que fa als col·lectius amb menys privilegis i persones travessades per diverses opressions que interseccionen.

Paral·lelament, a més, les companyes d’entitats de persones trans estaven lluitant per un model d’atenció en salut a les persones trans digne i no patologitzador. És a dir que en aquell moment existien dues campanyes d’incidència política pels drets de persones LGTBI amb perspectiva i participació feminista.

Com és que els DSiR no són, doncs, una part fonamental de l’agenda política LGTBI?

En els darrers anys hem vist avançar molt en alguns drets del col·lectiu LGTBI, especialment pel que fa a l’àmbit dels drets civils, però que passa amb les nostres vides i els nostres cossos? En aquests moments no tenim garantits, en realitat el dret al propi cos, el dret al gaudi de la salut, el dret a l’educació afectiva sexual, el dret a la informació en relació a la nostra sexualitat i la nostra salut. Seguim vivint vides precàries, en una societat que qüestiona, patologitza i invisibilitza les nostres realitats, especialment pel que fa als col·lectius amb menys privilegis i persones travessades per diverses opressions que interseccionen.

Tot plegat ens pot fer reflexionar que potser hem avançat en el reconeixement dels drets civils de les persones LGTBI, però no en garantir la nostra dignitat, llibertat i les nostres vides. La lluita pels DSiR també ha de ser una lluita LGTBI si volem garantir els drets de totes i volem ser una lluita feminista.

Elena Longares @ElenaLongares

Potser també t'interessen...