Una organització per créixer i multiplicar, joves que lluitaran en Comú

“Construïm, amb memòria i voluntat de transformació social”, aquest missatge és el fil conductor del jovent organitzat…, recordant-nos que les idees no viuen sense organització, i que per aquesta raó cal construir una eina, un espai polític de joves que lluitin en Comú. Una organització inclusiva, on trobi un espai la gent jove, capaç d’interpel•lar el futur i la societat des d’una perspectiva pròpia, amb els seus condicionants, especificitats i les seves capacitats. Un repte i una gran oportunitat per fer créixer Catalunya en Comú.

Autoorganització per compartir reflexions davant de les vulnerabilitats, i formular propostes d’acció política i objectius de transformació, amb un espectre molt ampli de persones joves identificades amb una Catalunya del segle XXI, més lliure, més fraternal i més igualitària. Permeteu-me cinc cèntims al respecte.

Són temps de canvi. També d’aniversaris. Aquesta setmana l’Ajuntament de Barcelona ha rescatat, amb una petita placa que porta el seu nom, la memòria de Conrad Miret i Musté. Allà hi érem representants de diferents generacions. El llibre de Rosa Toran: Josep Miret Musté (1907-1944), ens explica qui van ser aquests germans, inspiradors i promotors de la JSUC (anticipant-se fins i tot a la creació del propi PSUC, el 1936), un procés sens dubte dificultós, però imprescindible per fer front a l’amenaça feixista que es va iniciar a Espanya i va desembocar en la Segona Guerra Mundial. Montserrat Roig ens ha narrat (encara hi som a temps de veure l’exposició a El Born) el fil de l’exili, de la resistència i el combat contra el nazisme a l’Europa ocupada. Rescabalant les històries de la Neus Català, a Ravensbrück, del Francesc Boix, del Josep Miret, i de tants altres, a Mauthausen. L’empremta de la JSU, i la seva vocació unitària i antifeixista, és un patrimoni comú, que ens interpel•la també, avui, en el combat contra l’oblit, per la justícia i contra la impunitat. És el mateix fil de la resistència a casa nostra contra la dictadura, el de les persones afusellades al Camp de la Bota, la memòria de Via Laietana i La Model, Les Corts i la Trinitat, amb històries como la de la Maria Salvo, supervivent de les Dones del 36.

Els anys 60, una combinació de somnis i utopies necessàries, ens van induir a molta gent jove a la militància activa en el combat contra la dictadura. Així va néixer la JCC (i es va organitzar a les fàbriques, als espais dels aprenents, als instituts de batxillerat, als centres juvenils i els barris), també altres organitzacions juvenils antifranquistes, i el SDEUB, el Sindicat Democràtic d’Estudiants, les CCOO, i l’Assemblea de Catalunya. (Tot això ens ho explica molt bé a Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya, Xavier Domènech Sampere. Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, 2008). Un fil de la memòria plural i consistent, de molts colors, lluites obreres, estudiantils, de resistències culturals, de la “Generació TOP”, que ha de servir, igualment, per fer front a la banalització i la impunitat del feixisme a casa nostra, les falses sortides unilaterals (nosaltres primers!), i als perills dels feixismes i supremacismes emergents a Europa.

De tot això ha passat molt de temps, el país ha canviat, i el món també. S’ha esgotat l’impuls constitucional del 1978, i cal renovar un nou pacte que tingui en compte les noves demandes socials, ambientals i territorials. El pensament únic del neoliberalisme s’ha fet hegemònic amb conseqüències devastadores: precarització, pobresa, desigualtats i hipoteques respecte el futur de les noves generacions. També s’ha fet evident que volen persones desinformades, sense memòria i sense referents ètics i morals. La postveritat ha segrestat la informació, i és el preludi del pre-feixisme.

És en aquest escenari inquietant, amb poderoses veus “reivindicant” que “els drets socials i constitucionals ha de ser abolits a Europa”, (són una rèmora i obstacle per les privatitzacions, diuen, i pels comptes de resultats de l’1 % de la població), on la presència dels ajuntaments del canvi (amb les movilitzacions socials intergeneracionals, les del 15-M, les del 8 de març, i la dels pensionistes), han obert una finestra d’oportunitats per transformar les coses. No és una confluència fàcil (com tampoc ho van ser en el passat els exemples unitaris i la transformació de les organitzacions de joventut que ens van precedir i d’aquelles que també ens van superar), venim de places i carrers plurals, de moviments socials nous i antics, de protagonismes diferents. Però amb la gran sort que la gent jove, sens dubte la generació més formada i més informada, sabrà trobar nous espais de diàleg, de participació, per fer de la “militància” una pràctica democràtica, respectuosa i fraternal, superant els apriorismes i les motxilles massa pesades, les frivolitats i els nihilismes estèrils.

Cal desitjar molts encerts, intel•ligència i generositat en aquest projecte il•lusionant d’un nou espai per la gent jove, un Joves en Comú… o com decideixin anomenar-se. En temps obscurs, blanc o negre, necessitem enfortir la diversitat, la reflexió crítica i també la fraternitat, per créixer, i ser més forts a les properes eleccions municipals, i a tots els espais del combat social. Necessitem una organització de Joves en Comú autònoma, amb capacitat per imprimir el seu propi segell, per reiventar-se des de la pluralitat, integrant en un mateix discurs els colors de les lluites emancipadores que ens han marcat com a societat en els darrers temps: el roig, el verd, el violeta, i renovant els colors dels valors universals, avui imprescindibles com humanitat. Tots ells sumen. Indispensables per ajudar a restituir els principis fundacionals de la UE, fent més forts els valors de la pau, la cooperació i la solidaritat, avui amenaçats per la corrupció, el frau polític, els nacionalismes excloents, i la pèrdua de valors democràtics i socials.

Llarga vida, doncs, a aquest projecte de Joves que lluitaran en Comú, orgullosos i orgulloses d’aquesta generació fantàstica que ha fet seu, en un marc diferent, aquell vell somni: una societat sense opressió, sense discriminacions ni exclusions, proclamant la vigència del combat per totes les sobiranies, per la igualtat i la justícia social.

Domènec Martínez García

Sociòleg. Secretari general de la JCC, 1970/1976

Potser també t'interessen...