La Primavera Àrab, la joventut i els poders fàctics

El que anomenem Primavera Àrab i que per entendre’ns ho direm així. Va ser un procés que masses vegades s’ha simplificat. És evident que en processos tan complexos actuen molts agents i moltes variables, algunes externes i d’altres internes. En aquest cas parlarem del jovent.

El primer que cal aclarir és que per molts interessos estrangers que hi hagués per desestabilitzar la zona, que hi eren i van existir, la clau s’ha de trobar internament. Existia una població castigada per diverses crisis econòmiques i socials, que tenien com a resultat grans desigualtats, pobresa i falta d’oportunitats per la gent jove. Això va permetre poder fixar un objectiu clar: enderrocar els règims polítics. I uns protagonistes: la joventut.

Existia una població castigada per diverses crisis econòmiques i socials, que tenien com a resultat grans desigualtats, pobresa i falta d’oportunitats per la gent jove.

Aquesta joventut, tot i que òbviament no només van ser els i les joves les que van manifestar-se, disposava de condicions prèvies que els van permetre sortir. Doncs la contestació popular ja existia a la majoria dels països àrabs que van tenir la Primavera, amb accents més o menys globals amb episodis com la Intifada palestina o la guerra iraquiana de l’any 2003. Aquelles mobilitzacions van tenir com a resultat la creació de sindicats i/o moviments socials estables que ja reclamaven el que cridaven les consignes primaverals.

Una altra pregunta necessària és si la joventut mobilitzada tenia una organització capaç de substituir els règims autoritaris. La resposta és negativa, ja que la poca estructuració existent era clandestina i/o precària. En conseqüència hem d’anar a buscar als poder fàctics, que en la majoria dels països àrabs es poden resumir en dos: la religió i l’exèrcit. La primera té estructura territorial, partits polítics legalitzats per l’anterior règim i capacitat per generar hegemonia. Mentre que en altres països, com Egipte, un dels exèrcits més subvencionat per l’OTAN, va acabar ocupant el poder donant un cop a l’únic govern escollit en unes eleccions vertaderament democràtiques, el dels Germans Musulmans.

Els nous règims estan aconseguint donar resposta a la joventut?

L’última pregunta que ens fem és si els nous règims estan aconseguint donar resposta a la joventut. El cas tunisià és interessant per com ho ha intentat, ja que hi ha elements de la nova constitució que són extremadament moderns, com el fet de les quotes joves. Així, es va apostar per incloure la necessitat que hi hagués persones joves a les llistes electorals, per llei, per assegurar la seva representativitat i com un element clau per incloure’ls dins de la nova Tunísia. La realitat, però, és que aquestes no s’han complert en cap comtessa electoral i que la crisi econòmica encara molt present, torna a tenir una generació, jove i preparada, desconnectada del poder.

Amb tot això és important que no acceptem que la joventut àrab es va mobilitzar simplement per un tuit o una pàgina de Facebook, sinó que aquestes van ser les eines utilitzades per arribar a unes capes molt concretes de la societat, però que ja existia un escenari de contestació social previ. Per altra banda, el desbordament de les mateixes va impedir organitzar una alternativa als règims que van enderrocar i que per tant van ser ocupats pels poders fàctics més forts de cada zona. I per últim, que malauradament, la gent jove segueix patint de forma majoritària la desigualtat, la manca d’oportunitats i la desconnexió amb la política institucional. Però hi ha coses que ja s’han guanyat: la politització dels i les joves.

Gabino Martinez Muñoz
Redactor de Món Àrab a @CultiusCultural

Potser també t'interessen...