Habitatge, a la recerca del dret perdut!

Turisme o habitatge, actualment semblen conceptes enfrontats, com si hi hagués una epidèmia de “turismefòbia”, terme gens innocent utilitzat pel sector turístic per defensar els seus propis interessos, quan el veritable problema és la precarització de les condicions de vida quotidiana. Garantir la funció social de l’habitatge i l’ús residencial per pal•liar els devastadors efectes que ha provocat considerar l’habitatge un bé d’inversió amb el que especular. L’emergència habitacional d’avui dia ens obliga a qüestionar-nos com fer de l’habitatge un dret perquè deixi de ser un negoci.

“Garantir la funció social de l’habitatge i l’ús residencial per pal•liar els devastadors efectes que ha provocat considerar l’habitatge un bé d’inversió amb el que especular”

La forma com s’ha gestionat el turisme fins ara, moltes vegades amb absència de controls públics, fa que no sempre generi riquesa o combati la desocupació. Basat en uns sous de misèria i contractes indefinidament temporals o estacionals, condicions precàries on els únics beneficiats del creixement permanent són els propietaris dels establiments. Bon exemple d’això, són les Kellys, cambrers o recepcionistes que moltes vegades treballen pel salari mínim o situacions francament il•legals. En un sector molt poc distributiu on la majoria dels diners es queden en unes poques mans, millorar les condicions de treball i salaris de les persones que hi treballen hauria de ser un objectiu distributiu i de millora del model turístic.
Les conseqüències d’un creixement descontrolat del turisme juntament amb l’absència de polítiques públiques per garantir el dret a l’habitatge, especialment a les persones en situacions més vulnerables, impliquen l’augment de preus, la pèrdua de població o la substitució a determinats barris d’una classe social per una altra més rica (gentrificació), la substitució de comerços o establiments d’ús quotidià per altres d’ús turístic i poc útils per un resident permanent, la massificació dels serveis com els transports i carrers de determinades zones “turistitzades”. Tot això, està provocant que moltes veïnes i veïns, sobretot aquelles que viuen de lloguer, es vegin forçades a compartir pisos o habitacions, o a marxar del barri perquè no poden pagar els preus abusius, o perquè no els volen renovar el contracte o perquè no poden mantenir el seu petit comerç. La ciutat s’està tornant tan cara que els treballadors i treballadores no es poden permetre viure a la ciutat patint els efectes que comporta la mobilitat forçada com és l’escolarització dels fills (canvis constants d’escoles) o els canvis de CAP i atenció sanitària continuada.

“El súmmum de l’especulació la representen els fons voltors o fons d’inversió internacional”

El súmmum de l’especulació la representen els fons voltors o fons d’inversió internacional. Es tracta de capital majoritàriament estranger que ha vist en Barcelona i altres ciutats la possibilitat de treure rendibilitats altes iniciant inversions desbocades i amb pràctiques, en algunes ocasions mafioses i d’assetjament immobiliari com han denunciat els veïns del carrer Leiva, Lancaster o Roger de Flor. Tot i que alguns casos ha acabat amb la compra dels blocs per part de l’Ajuntament de Barcelona per protegir els veïns i veïnes en situació de vulnerabilitat econòmica o residencial, això no ho podrà fer de forma permanent i necessita d’accions més generals i integrals, amb competències que sovint sobrepassen l’àmbit municipal.

El turisme és utilitzat com a excusa per continuar exercint pràctiques especulatives i rendistes al mercat de lloguer o propietat. Això, és aprofitat per aquells que no tenen cap altra més interès en la ciutat que el benefici econòmic personal. Aquest fet no només és un problema perquè modifica la vida als barris sinó també perquè distorsiona el mercat de lloguer, doncs és més rendible llogar a estades curtes que a residents a la ciutat.

“Des del punt de vista de l’interès general i dels drets a la ciutat i l’habitatge, l’objectiu seria nodrir la ciutat de persones que hi visquin permanentment i que alhora vulguin una millora constant de la ciutat”

Des del punt de vista de l’interès general i dels drets a la ciutat i l’habitatge, l’objectiu seria nodrir la ciutat de persones que hi visquin permanentment i que alhora vulguin una millora constant de la ciutat. No pot passar com ara que moltes veïnes i veïns tenen por de la millora de les condicions de vida del seu barri perquè això sovint implica un increment de preus que no poden assumir. Com a conseqüència, acaben rebutjant millores urbanes com la millora del transport públic, les millores dels serveis públics o dels espais verds a la ciutat. Un urbanisme inclusiu vers a un urbanisme classista que defensa que només les elits han de viure a les grans ciutats.
Un model turístic pensat també en les persones que hi treballen, amb una regulació i control dels impactes negatius sobre la ciutat que pugui tenir els habitatges d’ús turístic i hoteler, i amb un plantejament d’opcions de decreixement en zones massificades. Aquestes opcions, juntament amb mesures integrals com la regulació dels preus de lloguer pensada amb els ingressos reals que té la població, repercutiran en una millora de les condicions i uns lloguers justos amb criteris desvinculats de l’economia especulativa.

“L’administració estatal i la Generalitat tenen les competències en matèria d’habitatge”

L’administració estatal i la Generalitat tenen les competències en matèria d’habitatge, si els poders públics no s’impliquen en la regulació del dret a l’habitatge i la creació d’un parc públic de lloguer assequible ens condemnen a viure en la precarietat residencial constant sense alternativa. Ens trobem en una bombolla que afecta tant a les capitals com les zones metropolitanes. En els últims anys la majoria de joves han passat de viure de propietat a lloguer, no obstant això, no s’han implementat mesures per garantir l’accés i el manteniment de l’habitatge, l’exemple més clar és el ridícul parc públic de lloguer actual.
D’altra banda, el naixement dels col•lectius, plataformes i sindicats que defensen el dret a l’habitatge als diferents barris de les nostres ciutats que s’uneixen als que ja existien ens donen una esperança per poder aconseguir que es prioritzi el dret a l’habitatge i a viure a la ciutat, amb preus assequibles, condicions dignes i amb una ciutat combativa que lluiti per la seva millora contínua. Veïnes i veïns units contra aquells que volen fer de les nostres ciutats i les nostres vides el seu monopoli.

 

Carlos Aguila// Membre del Sindicat de Llogaters (@SindicatLloguer)

Potser també t'interessen...