La manipulació de la Història

La manipulació de la història no és un tema nou. Ni d’avui ni d’ahir. De fet, al llarg del temps la història ha estat sempre un terreny de combat polític. Sabem que qui controla el relat històric controla les bases sobre les quals s’aixeca el relat polític. Aquesta és la raó que sigui una matèria polèmica i que, per exemple, els llibres de text escolars diguin coses diferents, i a vegades contradictòries, sobre els mateixos fets segons el país o el govern de torn.

Si això és així en general, en particular la necessitat de construir un passat èpic, gloriós i que assenti les bases sobre les quals construir un relat nacional que justifiqui polítiques orientades a l’exaltació de “la pàtria”, és propi d’ ideologies nacionalistes que tenen en la història un instrument polític de primer ordre. En aquests sentit, al nostre país estem assistint, impulsada des del govern actual, a una manipulació històrica que està creant confusió i que pot derivar en una interpretació errònia d’alguns importants fets històrics. Si en el seu moment vàrem haver de fer front, i encara ho fem, a les mentides del franquisme i vàrem haver d’apartar el vel de silenci amb què es va cobrir la repressió de la dictadura, ara estem en el bell mig d’una altra batalla en la qual s’ha d’evitar que es tergiversi igualment la història. Uns quants exemples il·lustren aquest intent.

La necessitat de construir un passat èpic, gloriós i que assenti les bases sobre les quals construir un relat nacional que justifiqui polítiques orientades a l’exaltació de “la pàtria”, és propi d’ ideologies nacionalistes que tenen en la història un instrument polític de primer ordre.

Fa tres anys, al febrer de 2014, quan es complia el 75è aniversari de la derrota de la República a Catalunya, feia també 75 anys que havien passat la frontera amb França, juntament amb el president Companys, el govern de la Generalitat i les màximes autoritats republicanes, quasi mig milió de persones, entre elles una part important de l’Exèrcit Popular però també civils de tota mena i condició. La derrota de la República va tenir per a Catalunya unes conseqüències terribles. El nostre país va perdre el 1939 totes les seves llibertats i va quedar sotmès a un autèntic règim d’ocupació en el qual es va desfermar una repressió ferotge contra tots aquells que havien manifestat qualsevol grau d’adhesió a la República i a la Generalitat, fins i tot contra els qui havien mantingut una actitud de passivitat política però eren sospitosos d’alguna simpatia per la catalanitat. Les forces d’ocupació van liquidar les transformacions que s’havien produït durant el període republicà, començant per la mateixa institució de la Generalitat i l’Estatut, i immediatament van llençar-se a una persecució de la llengua i la cultura catalana. I tot això, cal dir-ho sense embuts, amb el recolzament d’una part dels catalans, de la Catalunya partidària de Franco, que també va existir per molt que ara, gràcies a la manipulació històrica, sembli que no.

El nostre país va perdre el 1939 totes les seves llibertats i va quedar sotmès a un autèntic règim d’ocupació en el qual es va desfermar una repressió ferotge contra tots aquells que havien manifestat qualsevol grau d’adhesió a la República i a la Generalitat.

L’aniversari d’aquest fet tan important per a la nostra història va coincidir amb el tricentenari de l’entrada de les tropes borbòniques a Barcelona, l’ 11 de setembre de 1714. Un tricentenari que va commemorar-se arreu amb un espectacular programa d’activitats, amb una difusió propagandista de grans mitjans, amb el Born com espai consagrat al fet i, especialment, amb una important tergiversació històrica. Doncs es va intentar convertir la Guerra de Successió a la corona espanyola entre dues dinasties, Àustries i Borbons, en una Guerra de Secessió en la qual Catalunya lluitava per la seva independència d’Espanya.

El desplegament de mitjans utilitzat per commemorar la derrota de 1714 no es va veure, ni de lluny, igualat pels esforços destinats a la commemoració de la derrota de 1939. I va ser aquí, quan es va recordar fins a l’extenuació 1714 oblidant 1939, es va prendre una opció política partidista. Sobretot si tenim en compte que al febrer de 1939 es va perdre tant o més que al setembre de 1714. El malaurat periodista Joan Barril (1952-2014) ho deia molt bé en un article el gener de 2014: “Tota commemoració té la seva ideologia, i no sembla que els partidaris del tricentenari estiguin per la tasca de commemorar altres derrotes igualment doloroses i més pròximes. (…) Poca cosa hem après de la història si glorifiquem els catalans de fa tres segles i es persisteix en l’oblit dels catalans vençuts que van ser els nostres avis.”

Tenim més exemples d’aquest intent de reescriure la història. Des de fa un cert temps estem assistint a una situació en la qual, de manera clara, es reivindica protagonisme en la lluita antifranquista per part de sectors que fins ara mai, o molt poc, no havien inclòs aquest tema en la seva agenda política, ans al contrari, havien rebut amb recel la creació del Memorial Democràtic, havien clausurat la seva seu i havien intentat traslladar-la a Montjuïc, acusant l’esquerra d’instrumentalitzar la lluita antifranquista d’acord amb els seus interessos polítics.

Des de fa un cert temps es reivindica protagonisme en la lluita antifranquista per part de sectors que fins ara mai, o molt poc, no havien inclòs aquest tema en la seva agenda política.

Darrerament assistim a un canvi radical en aquests plantejaments i amb sorpresa veiem com es reclama una pretesa actitud militant de lluita contra la dictadura per part de sectors afins al govern que intenten crear un passat antifranquista allà on no existia, a la vegada que intenten amagar el passat antifranquista on si n’hi havia. En definitiva, s’intenta crear un passat antifranquista virtual i esborrar el real. Tot al servei d’un procés que sembla necessitar fer desaparèixer de la història -o manipular-ne el record- d’organitzacions tan importants en la lluita contra la dictadura franquista com el PSUC o les CCOO. Estem assistint a l’intent d’amagar el que va ser la resistència a la dictadura a Catalunya, on el PSUC, el moviment obrer, amb les CCOO al capdavant, el moviment veïnal, etc. van tenir un protagonisme indubtable, substituint-lo per un moviment antifranquista de caire independentista que proporcioni un coixí històric que afavoreixi el procés contra Espanya, a la qual s’identifica globalment com a feixista.

Estem assistint a l’intent d’amagar el que va ser la resistència a la dictadura a Catalunya, on el PSUC, el moviment obrer, amb les CCOO al capdavant, el moviment veïnal, etc. van tenir un protagonisme indubtable.

Aquest intent de manipulació s’ha tornat a manifestar, i de quina manera, en el tema de la Model. L’exposició que el Departament de Justícia de la Generalitat ha organitzat a la galeria número 5, després del tancament de la institució penitenciària, amb el títol “La Model ens parla. 113 anys, 13 històries” és un exemple més de com la història és manipulada al servei dels interessos polítics del moment. En la selecció del contingut hi podem apreciar un protagonisme de l’independentisme i d’ERC, mentre es fa desaparèixer qualsevol referència al PSUC o a les CCOO. No es mencionen els milers de treballadors que van passar per les cel·les d’aquella presó, ni els estudiants que a finals dels anys 60 i al llarg dels 70 la van visitar obligatòriament amb assiduïtat.

Cal rebutjar amb tota fermesa que la Model, l’espai i l’edifici memorial, porti un nom diferent al que li és propi, que la ciutadania reconeix com a seu i identifica amb el dolor de tots els empresonats.

Cal sortir al pas d’aquesta manipulació i, si l’any passat, per aquestes dates, es va lluitar per defensar el dret a utilitzar l’espai del Born, denunciant que no era monopoli de ningú, ara cal denunciar una exposició totalment esbiaixada sobre la història de la Model, començant per denunciar l’intent d’anomenar l’espai que en quedarà en peu espai «Puig Antic», com a màxima expressió de la llarga lluita contra la dictadura. Cal rebutjar amb tota fermesa que la Model, l’espai i l’edifici memorial, porti un nom diferent al que li és propi, que la ciutadania reconeix com a seu i identifica amb el dolor de tots els empresonats. La Model és la Model i un nom propi, el que sigui, n’ignoraria els altres i establiria una jerarquia entre víctimes totalment inadmissible.

Enric Cama // Historiador i membre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme.

Potser també t'interessen...