Llibertat d’expressió: l’indult per a un dret condemnat

Quan parlem en públic de qualsevol cosa, estem exercint un dret: el dret a la llibertat d’expressió. En podem saber molt o potser no en tenim ni idea, podem ofendre persones suposadament progressistes o podem fer riure l’individu més reaccionari de tots. Ens poden semblar paraules d’un mal gust insuportable o bé en podem feracudits reproduïbles fins a la sacietat.

Exercir un dret, d’acord amb l’ordenament jurídic que regula les actuacions de qualsevol subjecte en un Estat democràtic i de dret, no hauria de suposar cap persecució de tipus penal. La realitat, però, ens ho desmenteix rotundament.

Dins dels drets dits ni més ni menys que fonamentals, l’article 20.1, apartat a), de la Constitució espanyola de 1978reconeix i protegeix els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció.

“Exercir un dret, d’acord amb l’ordenament jurídic que regula les actuacions de qualsevol subjecte en un Estat democràtic i de dret, no hauria de suposar cap persecució de tipus penal”

A més a més, els apartats 4 i 5 del mateix article preveuen, respectivament, que aquestes llibertats tenen el límit, especialment, en el respecte al dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància, i que només podrà acordar-se el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial. Per cert, que això últim també s’ha donat a ple segle XXI contra la revista satírica El Jueves sense cap justificació rigorosa.

I és en aquest punt on aflora la descarada barreja de poders a l’Estat espanyol, contraposada a la teòrica separació que hauria de garantir la independència entre el legislatiu, l’executiu i el judicial. Es conforma un cúmul d’interessos entre reduïts grups de poder de l’establishment per tapar les seves vergonyes a costa de perseguir ciutadans i ciutadanes corrents.

“la descarada barreja de poders a l’Estat espanyol, contraposada a la teòrica separació que hauria de garantir la independència entre el legislatiu, l’executiu i el judicial”

La humiliació a les víctimes del terrorisme (tan sols a les d’ETA, i no a les dones assassinades per homes masclistes, per exemple) promulgada per les Corts Generals bipartidistes, induïda per la Fiscalia i interpretada per jutges és el tema de portada, fins i tot quan aquestes víctimes mostren públicament la seva opinió contrària al fet d’encausar la llibertat d’expressió de què també fan ús.

La politització de la llibertat marca l’agenda. La judicialització de l’expressió condemna ciutadanes com la jove becadaCassandra Veraa un any de presó i inhabilitació per càrrec públic per uns tuits de broma sobre el franquista Carrero Blanco. I aquí no passa res.

Evidentment, cal defensar que hi ha polítics que representen el sentit comú en no votar reformes del Codi Penal contràries a la llibertat d’expressió per la via del terrorisme. De la mateixa manera que existeixen alguns membres de la judicatura que emeten vots particulars contra sentències injustes en la limitació de drets fonamentals com la llibertat d’expressió. No n’hi ha prou, però.

“Ens hem de seguir mobilitzant, mitjançant l’exercici tant individual com col·lectiu del dret a la llibertat d’expressió, per combatre la mordassa com a llei”

Encara menys en un moment en què les xarxes socials juguen un rol nou a l’hora d’expressar opinions controvertides en el marc de l’humor o la sàtira, ja que constitueixen un mecanisme de difusió massiva, instantània i digital. Són una mena de recull de comentaris de capçalera que van de pressa i fan la bola gran. Les reaccions es disparen i els insults es compten per milers. Tot i així, persones condemnades com Cassandra Vera per fer acudits que almenys tots i totes hem sentit diversos cops no amaguen el seu rostre darrere d’una màscara digital. Donen la cara, i els surt molt car.

En definitiva, res de nou. Ens hem de seguir mobilitzant, mitjançant l’exercici tant individual com col·lectiu del dret a la llibertat d’expressió, per combatre la mordassa com a llei. Per no perdre les llibertats heretades dels qui ens han precedit en la lluita per la democràcia. Perquè no ens facin creure que condemnar una jove tuitera és un avís per a navegants. Perquè, en democràcia, les regles del joc les hem d’establir amb la proporcionalitat, la igualtat i el respecte propis de la separació de poders que, avui, apareix tocada de mort i al descobert.

És l’hora d’indultar la llibertat d’expressió perquè deixi d’estar condemnada.

 

Pau Planelles Oliva // Politòleg i membre del Consell de Redacció de la revista Treball

@pplanellesoliva

 

Potser també t'interessen...