Trencar amb la precarietat

Algunes propostes sobre la problemàtica de l’emancipació juvenil

A les acaballes del 2016, com a Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) vam poder assistir a unes jornades de la Direcció General de Joventut que parlaven sobre la ruptura generacional. La ruptura generacional és la idea que defensa un trencament dins el procés d’emancipació i qualitat de vida de les persones joves, que s’allarga durant la seva vida adulta, creant una baixa qualitat de vida que va molt més enllà de l’aspecte laboral. Assumint el procés de ruptura generacional, des del Consell vam voler remarcar l’evidència clara de la cristal·lització de l’empitjorament de les condicions de vida, conseqüència dels llargs anys de crisis que portem. I vam poder aflorar una protagonista que ja és indeslligable -tristament- de la vida juvenil: la precarietat. La precarietat i els efectes que aquesta comporta, sobretot en l’emancipació juvenil.

“Durant molts anys s’ha pensat que la joventut era una etapa transitòria, on la precarietat tampoc estava tan mal vista en tant que, passada l’etapa juvenil i arribada l’adulta, aquesta desapareixia.”

Durant molts anys s’ha pensat que la joventut era una etapa transitòria, on la precarietat tampoc estava tan mal vista en tant que, passada l’etapa juvenil i arribada l’adulta, aquesta desapareixia. Però la realitat és que, lamentablement, aquesta precarietat s’està convertint en una condició vital, com si ja poguéssim parlar, gairebé, d’una estructura social. I des del Consell ens preguntem… Per què la joventut ha de ser una etapa precària? Per lluitar contra aquesta ruptura generacional, no només hem d’evitar que es prolongui la precarietat, sinó canviar l’enfocament i eliminar-la des del seu origen. Apostar per la garantia dels drets i la sostenibilitat de la vida, afavorint l’eliminació d’aquesta ruptura inter-generacional, però també la intra-generacional que el desmantellament de l’estat del benestar està accentuant.

Per fer-ho, són necessàries administracions públiques valentes, que emprenguin polítiques noves, però també una societat activa que treballi en pro d’aquest objectiu. Des del CNJC, plataforma que engloba a gairebé la totalitat d’entitats juvenils de Catalunya i representant d’aquest Moviment Associatiu Juvenil, volem ser part activa i treballar per portar la veu de les persones joves, a partir de l’associacionisme i la participació, allà on més falta faci. Les persones joves som creatives, sabem proposar alternatives, dotar-nos d’un ideari comú i repensar la realitat que tenim. Som protagonistes de la nostra realitat diària i volem transformar-la.

“La idea clàssica d’emancipació que moltes tenim al cap quan sentim a parlar d’aquest fet són les polítiques actives d’ocupació i les ajudes d’accés a l’habitatge.”

La idea clàssica d’emancipació que moltes tenim al cap quan sentim a parlar d’aquest fet són les polítiques actives d’ocupació i les ajudes d’accés a l’habitatge. Però hem d’anar més enllà i considerar que aquests dos factors, tot i ser necessaris i imprescindibles, no són suficients. Per arribar a una plena emancipació hem de tenir en compte tots els aspectes que afecten la vida de les persones joves, i això inclou polítiques d’ocupació i habitatge, sí, però també d’altres tan importants com educació, mobilitat o salut.
En aquest sentit, una de les primeres polítiques que s’han de preveure i enfortir són les polítiques actives d’ocupació per a les persones joves. Amb unes taxes d’atur juvenil pels núvols, i una temporalitat i precarietat instal·lades en la nostra generació, són necessàries polítiques innovadores que trenquin la dinàmica on sembla que estiguem ancorats. Però avui, quan demanem respostes en aquesta direcció l’única resposta que rebem és “Garantia Juvenil”. Sí, la gran aposta actual de les administracions públiques.

Un programa interessant i efectiu si s’apliqués bé, però amb moltes deficiències -com el poc coneixement del programa o la dificultat d’accés del mateix- encara. A més, no hem d’oblidar que aquest programa, finançat per la Unió Europea i per tant amb cost molt baix per a les administracions més pròximes, no deixa de ser un pegat. Una acció que vol lluitar contra el símptoma (el desorbitat atur juvenil), però que no dóna una resposta clara i contundent al fons del problema. Fa falta un programa transversal de polítiques actives d’ocupació, on una de les potes sigui Garantia Juvenil, però que vagi molt més enllà. Clar que això té un cost, però si no assegurem un futur laboral digne a les persones joves, com volem lluitar contra aquesta precarietat?

“El nostre horitzó a dia d’avui hauria de ser treballar per sistemes de límit en el preu de lloguer, o augmentar el parc públic d’habitatge per ser competitius en la regulació del preu del sòl”.

L’habitatge és la segona pota d’aquest sistema que fa aigües el miris per on el miris. Vivim una autèntica emergència habitacional en el nostre país. Sí, és ben cert que aquesta emergència provoca que moltes vegades les administracions hagin de posar tots els seus esforços en poder atendre a famílies o persones amb risc d’exclusió social desnonades per culpa del-mal- sistema que tant -bé- coneixem. Però aquestes respostes no haurien d’oblidar a les persones joves, centenars de les quals volen iniciar una vida pel seu compte, però veuen frustrada la seva iniciativa davant d’un mur de preus abusius i un sistema que no dóna resposta. Sense deixar de donar importància a l’emergència habitacional, hem de ser conscients que hi ha alternatives que es poden començar a posar en marxa. El nostre horitzó a dia d’avui hauria de ser treballar per sistemes (com ja s’està fent a altres països del nostre entorn) de límit en el preu de lloguer (per exemple del 30% dels ingressos que entren en aquell pis), o augmentar el parc públic d’habitatge per ser competitius en la regulació del preu del sòl. Ara és d’un 1-2% i voldríem situar-nos en la mitjana europea (20%). Una acció clau per fer assequible l’accés a un habitatge digne. Però hi ha alternatives molt més “assequibles” i fàcils de dur a terme, que ajudarien a donar les primeres respostes en aquest camp: apostar per models alternatius d’accés i tinença d’habitatge. Masoveria urbana, cessió d’ús, dret de superfície o copropietat són només algunes de les alternatives ja existents. I com pot impulsar-les l’administració? Doncs informant les persones joves de l’existència de les mateixes, visibilitzant-les i regulant-les.

“Els últims anys de pujades de taxes han deixat un accés a la Universitat o a la Formació Professional cada cop més limitat”.

Com comentàvem al principi, però, no només hem d’apostar per aquests dos tipus de polítiques, sinó per altres que també afecten la vida de les persones joves i tenen conseqüències en la seva emancipació. L’educació és un clar exemple. Les polítiques en aquest camp han d’anar en pro de desmuntar el sostre de vidre que s’està construint en el nostre sistema educatiu. Els últims anys de pujades de taxes han deixat un accés a la Universitat o a la Formació Professional cada cop més limitat. Apostar per polítiques d’eliminació de la taxa a l’FP o la rebaixa del 30% de les taxes Universitàries, així com l’equivalència del preu de grau i màster (polítiques que es poden aplicar ja), ajudarien a poder parlar d’un accés universal i independent de la renda en l’educació.

En la mobilitat tenim un altre problema. Tant en la interna com en l’externa. No podem tenir uns preus desorbitats en el transport públic (com passa avui) i un sistema de carrils bici més que acotat i, al mateix temps, esperar que la persona jove pugui moure’s lliure i fàcil pel territori. Hem d’apostar per models com la T-Mobilitat que permetin una reducció de costos i una inversió en infraestructures públiques (tant ferroviàries com per a bicicletes). I abordar un altre dels enormes problemes del nostre present: l’emigració juvenil forçada. No pot ser que les persones joves hagin de marxar de casa seva per manca d’oportunitats. S’ha d’apostar per polítiques de retorn, sí, però també polítiques que evitin la migració forçada i que, si les persones joves volen marxar, sigui per pròpia voluntat, mai per necessitat.

“Avui dia cada cop són més els problemes de salut mental dins del col·lectiu juvenil”.

Per últim, però no menys important, s’hauria de fer esment a una de les possibles conseqüències que pot comportar la manca d’oportunitats i la frustració en el procés d’emancipació dins la vida de la persona jove. Avui dia cada cop són més els problemes de salut mental dins del col·lectiu juvenil i, si bé és cert que no tenen per què ser una conseqüència directa de la precarietat i la difícil emancipació, sí que poden ocasionar, consolidar o agreujar aquelles ja existents en la persona jove. No podem fer cas omís d’aquesta circumstància, i hem d’apostar per una major inversió en la prevenció i actuació davant aquest tipus de malalties. I és més greu quan ens adonem que, per desconeixement i desconcert de moltes, avui en dia el suïcidi juvenil és ja la primera causa de mort no natural entre les persones joves d’entre 24 i 35 anys. Un fet greu que s’ha d’abordar, des de tots els fronts possibles -incloent administració, però també des del propi moviment juvenil- el més aviat millor.

Canviar la nostra realitat està a les nostres mans, i des del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya treballem cada dia per aquesta renovació des de la base, des de les iniciatives i propostes de la joventut. Des de la participació juvenil fins a transformar-la!

Oriol Recasens Benito
President del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya

Potser també t'interessen...