Reptes educatius d’escala europea

educacio-europa-gabino

L’educació acostuma a ser un tema recurrent que ens apareix tot sovint en forma de lleis, reformes, vagues o manifestacions. És a dir, la tenim com una gran assignatura pendent. Començar a parlar d’educació mai és fàcil, perquè això inclou moltes variables. Les singularitats són moltes, i més si parlem d’una educació al llarg de la vida. Les singularitats apareixen ja a la pròpia aula, continuen als centres, al municipi i així podríem anar trobant experiències i contextos diferents per cada una de les escales. Però avui volem aturar-nos, un moment, en una escala que ens pot semblar que queda llunyana, que se’ns escapa dels problemes localitzats i generals del nostre sistema educatiu: parlem dels reptes educatius d’escala europea.

Ens trobem en un moment en el que necessitem un replantejament general de moltes coses. Malauradament la resposta davant les múltiples crisis que estem patint ens està portant a una posició de replegament nacional i de debilitació de l’espai europeu. És a dir, davant d’una Unió Europea que no és capaç de donar respostes a les necessitats de la seva ciutadania, la seva ciutadania pot arribar, i cada vegada ho fa més, a justificar la seva liquidació. I sobre l’educació? No té res a dir Europa? Moltes vegades hem plantejat la necessitat d’una fiscalitat d’escala europea o de l’augment de la democràcia en les institucions de la Unió. Doncs bé, segurament també necessitem grans acords educatius. Estem parlant, per posar un exemple, d’un gran repte que tenim al continent: de com les segones i terceres generacions, de filles, fills, netes i nets d’orígens diversos es situen socialment. A Catalunya aquest procés el vam encarar, amb més o menys fortuna, durant la transició amb una immersió lingüística que va permetre que la llengua no es sumés a la barrera de situacions socioeconòmiques i d’orígens. Ara, no podem parlar d’una única solució, perquè els orígens i les realitats són molt més dispars, la qual cosa, més enllà de suposar un problema, hauria de ser una gran oportunitat.

El sistema educatiu, sense cap mena de dubte, és determinant en el desenvolupament d’una societat. Característiques com la cohesió social, la crítica o la laïcitat d’un país, depenen, en gran mesura de la seva educació. El gran repte que té ara mateix l’educació a nivell europeu, és trobar la manera d’incorporar la diversitat dins d’ella mateixa. Sinó actuem ràpid ja serà massa tard, i ho veiem elecció rere elecció, on la contraposició als altres, és a dir, al diferent, al que és més pobre que jo, al que està al marge i ja ens va bé que es quedi allà, es veu cada dia reforçada, tant per posicions d’ultra-dreta com per partits, fins i tot de centre-esquerra, que compren parcialment aquests discursos.

Les aules no haurien de reproduir, sota cap concepte, els mateixos esquemes socials i culturals en relació als altres i a com ens relacionem i generem societats basades en el xoc, el conflicte i la competència; sinó apostar per la interculturalitat, el debat i la cooperació. Si agafem la competència, veiem que aquesta no només es refereix a l’existent dins de l’aula, entre el propi alumnat, sinó que hem d’entendre que els sistemes educatius estan caminant cap a una competència entre centres, on l’equip directiu acaba tenint tot el control enlloc de compartir les decisions en espais més democràtics com eren els anteriors claustres escolars. Quan parlem de singularitats està bé que posem l’exemple del cas català amb les escoles concertades i públiques, que tot i ser pagades des del sector públic, no poden competir de forma igual, unes tenen més recursos que les altres i el professorat hi accedeix de forma diferent. A això cal sumar l’efecte guetització que això provoca i que lliga amb allò que comentàvem al principi. Centres públics que veuen com els orígens (a nivell econòmic social o de nacionalitat) del seu alumnat són dispars, però sobretot com al no tractar aquest element de forma positiva porta a l’estigmatització (de classe, perquè al final és l’excusa per assenyalar els que són més pobres que nosaltres). Mentre que enfront tenim un sistema concertat, sufragat públicament, i on en canvi no tenen les mateixes obligacions que els centres públics amb un alumnat, generalment, poc divers.

Així tenim un sistema públic que és calaix de sastre de tots els altres, sense recursos suficients i sense que a nivell europeu s’hagi ni tan sols plantejat una proposta general. Però no ens ha d’estranyar, tenim una Unió només monetària, i uns estats que creuen que l’educació és una batalla per l’hegemonia d’uns valors i una societat europea que s’allunya cada vegada més de la crítica en favor de la justificació de la vida precària (sistemes educatius precaris, treballs precaris, fons públics precaris, pràctiques precàries, formació al professorat precària…).

La idea d’Europa trontolla, i per això des de l’europeisme més crític, però europeista, cal que treballem en donar resposta des de tots els camps, i un d’aquests és l’educació, en el sentit ampli de la paraula i durant tota la vida. Perquè així és com podem construir cohesió i una altra Europa.

Gabino Martínez | Coordinació Nacional de Joves d’Esquerra Verda

Potser també t'interessen...