Pobresa al Segle XXI i els seus paries

A la Catalunya actual ens trobem amb una taxa de pobresa superior al 20%, segons dades de l’Idescat, un nombre que ha anat en augment els últims anys degut entre altres motius a les polítiques neoliberals a les que estem sotmesos.

Què és el que passa amb la gent que està en risc de pobresa o que ja es troba immersa en aquesta realitat? Doncs parlem de persones que cada cop tenen més complicat generar ancoratges a la societat actual, derivat tot, de les realitats amb les que es troben de cara. I per a més inri, si fa falta la dreta s’encarrega d’endimoniar i culpar a cadascuna d’aquestes persones, fent que es sentin les úniques responsables de les seves situacions. Per alguns és hora que aquesta gent quedi al marge, i quina millor solució que intentar deixar-los a un costat de tota dinàmica ciutadana, si els aconsegueixen amargar i fer-los responsables de la seva situació els acabaran fent invisibles. Lévi-Strauss (1958) ja ens advertia de que era molt complicat no tenir a un sector de la societat al marge, i feia referència a les societats centrípetes, on diferents sectors controladors de les dinàmiques, casualment aquells que en l’actualitat ens governen, però que solament ho fan pels seus interessos,  s’encarreguen d’enviar cap a l’exterior aquells que queden fora de la norma establerta per ells mateixos, i de la que ells poden gaudir sense preocupar-se pel demà. A la nostra actualitat podem parlar que per estar dins la norma has de ser capaç de participar a la roda del consum, doncs la norma consumista és la que ens mana ara mateix, fet que fa que tota la gent en situació o risc de pobresa quedi fora.

Davant d’aquesta situació, tenim un deure, i és lluitar contra aquesta gent que vol dominar el món a costa de qui sigui, i per tant s’ha de fer un treball polític i social important per incloure a les persones en situació de pobresa en les dinàmiques socials, doncs d’aquesta manera serem capaços de que tinguin la oportunitat de tornar a revifar i que no caiguin a la deriva i la apatia que causen aquestes situacions deixant-te fora del sistema. Com ho hem de fer? Si volem és més fàcil del que ens volen fer creure, però alguns hauran de rebutjar a certs privilegis. En primer lloc haurem de deixar de privatitzar serveis com la sanitat i l’educació (la disminució en la donació de beques i la pujada de taxes podem considerar-lo una forma de privatització encoberta), la introducció d’un salari mínim digne, doncs ja tenim treballadors pobres. I sí, fer polítiques proporcionalment redistributives, on les altes rendes paguessin més impostos i així alliberar una mica la càrrega econòmica a aquells que no tenen tants recursos econòmics. Com a punt més important, s’hauria de crear una Renta Garantida Universal, doncs ajuden a solucionar una mica dos problemàtiques que s’han d’abordar. Per un costat deixar d’estigmatitzar a les persones demandants de l’actual PIRMI, doncs aquesta seria un dret fonamental per a tots, i ens ficaria al mateix nivell, tots tindríem un nivell adquisitiu mínim, motiu pel qual podríem participar en tots els moviments socials i econòmics en menor o major mesura. A més ningú es veuria obligat a acceptar treballs precaris, podrien ser les persones més independents a l’hora d’elegir el seu futur. Per tant, el que podríem aconseguir d’aquesta manera és garantir a les persones més vulnerables, que pateixen la inseguretat i el empobriment, la possibilitat d’una vida digna i poder desenvolupar uns mínims de recursos per als ciutadans, establint al mateix temps un nou tipus de societat on es buscaria la millora de la situació actual.

Poder, es pot, ara solament falta que tots els factors implicats en acabar amb la pobresa vulguin treballar en aquesta direcció.

Miguel Martínez Baena
Treballador social i membre de JEV Lleida

[1] http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=415&lang=es

[2] Lévi-Strauss, C. (1958). Antropologia estructural. Barcelona. Paidós

 

Potser també t'interessen...