Fugir del replegament nacional

El final de Bretton Woods va arrabassar als estats bona part dels instruments amb què havien modulat la seva vulnerabilitat enfront un capital que guanyava llibertat i poder. Els canvis no van trigar a arribar: inclús abans que Reagan i Thatcher, Carter i Callaghan ja estiguesin anticipant el programa que els seus successors sabrien materialitzar millor que ells.

Malgrat això, sembla que hem oblidat que els governs de l’Europa continental van respondre a la crisi de la dècada dels 70 amb programes que aprofundien en la lògica del pacte social de postguerra. Van fracassar tots; i on es va fer més latent el fracàs de les sortides a escala estat-nacional, més latent i més dolorós per l’esquerra, va ser amb le tournant de la rigueur de Mitterrand, el 1983, després d’haver emprès un programa de nacionalitzacions, despesa pública i augments salarials. Les normes del joc havien canviat també pels estats del continent.

Les normes del joc havien canviat també pels estats del continent.

En aquell context, a les classes dirigent europees se’ls plantejava un repte amb dos fronts: en primer lloc, ¿com es combinava l’entrada en crisi de les estructures sociopolítiques dels estats europeus amb un projecte de cooperació regional que requeria previsibilitat?, i en segon, ¿com es procedia a la destrucció d’unes estructures i cultures domèstiques que, tot i que ja incapaces d’actuar de manera eficaç, encara alimentaven les expectatives de la ciutadania i mantenien la capacitat de desestabilitzar els equilibris de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de dificultar la seva submissió al que ara anomenem globalització neoliberal?

La integració europea, convenientment reorientada, va proporcionar la tecnologia institucional, política i cultural per fer-ho

La integració europea, convenientment reorientada, va proporcionar la tecnologia institucional, política i cultural per fer-ho. Entre Escil·la i Caribdis, el projecte europeu havia d’evitar la creació d’una autoritat federal amb capacitats estatals d’intervenció en l’economia i, alhora, privar els estats de prou poder com per buidar de contingut la sobirania popular. La construcció del Sistema Monetari Europeu l’any 1979 va ser el primer pas, l’Acta Única el segon, i el Tractat de Maastricht va suposar la construcció d’una arquitectura institucional que encaixava amb tal propòsit. Per dir-ho breument, la Unió Econòmica i Monetària (UEM) ha dislocat la sobirania econòmica nacional. I això ha tingut un efecte doble: ha reduït el marge de maniobra del governs (esbiaixant la seva política econòmica cap a la dreta) i, alhora, n’ha augmentat l’autonomia respecte de la societat (blindant la tendència contra qualsevol pressió popular).

En paraules de Stephen Gill;  un autèntic “nou constitucionalisme” construït de manera minuciosa.

Tot i això, qualsevol opció renacionalitzadora està condemnada a fracassar. En primer lloc perquè una ruptura amb la UE (i encara més sent membres de la Unió Econòmica i Monetària) té implicacions econòmiques molt greus. Fins i tot més enllà dels problemes tècnics, hi ha les desinversions, la contracció del crèdit i la combinació d’estar endeutats en euros i cobrar en pessetes; a més de la dislocació de les relacions comercials i polítiques amb el nostre entorn.

Qualsevol opció renacionalitzadora està condemnada a fracassar.

Entre mitjans de 2011 i finals de 2012, en un ambient de risc de ruptura de la zona euro, van marxar d’Espanya 400.000 milions d’euros. Van desaparèixer, en aquell any i mig, 1.8 milions de llocs de treball. Què no passaria amb una ruptura real?

En segon lloc perquè, tal i com ens ensenya l’experiència de la dècada del 1970, els estats europeus no estan en condicions d’enfrontar-se a una economia globalitzada i financiaritzada. Replegar-se en l’estat-nació no és més que triar una austeritat autoimposada. Només l’extrema dreta podria capitalitzar políticament una situació així.

Replegar-se en l’estat-nació no és més que triar una austeritat autoimposada. Només l’extrema dreta podria capitalitzar políticament una situació així.

I finalment, perquè si alguna cosa ens mostra l’experiment natural que ha suposat el referèndum del Brexit és que els partidaris de la desintegració toquen d’oïdes. Pregunteu als vostres companys que estan fora. Volen seguir usant l’euro des de fora de la UEM, o no? I com s’ho fan en cada cas? Volen estar a l’espai econòmic europeu, o no? Quins sectors es veuen afectats com, sota cada opció? I quines en són les implicacions democràtiques? I a la unió aduanera, hi volen ser? Sovint es diria que ni tan sols albiren la rellevància enorme d’aquestes qüestions. No són preguntes tècniques. No són preguntes de qui s’ha rendit a la lògica gerencial. Són les preguntes a les que s’enfronta realment qui decideix replegar-se. Prou d’acceptar que el debat tingui lloc només en el pla de la indignació moral.

Prou d’acceptar que el debat tingui lloc només en el pla de la indignació moral.

Així doncs, estem obligats i obligades a plantar batalla per construir a Europa les condicions de la sobirania popular que la UE ha contribuït a desmantellar. Això vol dir fugir del replegament nacional, que és el fantasma que recorre ara Europa, i construir l’existència d’un demos europeu. En altres paraules, fer a escala europea el camí a la inversa que l’any 1989 van recórrer a Alemanya Oriental i passar del Wir sind ein Volk al Wir das Volk: de la reivindicació de la unitat nacional, domesticada i funcional als interessos de la dreta, a la reivindicació popular i democràtica en allò polític i econòmic. No ens queda cap altra opció.

Potser també t'interessen...