Dret a l’educació al llarg de tota la vida i per tothom.

És un fet reconegut que l’ESO, l’última etapa educativa obligatòria, no garanteix la integració social i laboral de les persones i per tant, si volem lluitar contra l’atur estructural, és una prioritat que les polítiques educatives contemplin una oferta universal i assequible que permeti accedir a la formació post obligatòria.

És un fet reconegut que l’ESO, l’última etapa educativa obligatòria, no garanteix la integració social i laboral de les persones.

En aquest sentit, han estat moltes les veus que han alertat que l’elevada taxa d’Abandonament Escolar Prematur, que fa referència a les persones d’entre 18 i 24 anys que assoleixen com a màxim la titulació d’ESO, té actualment un impacte directe en termes estadístics sobre l’índex d’atur juvenil i en termes humans en la limitació d’oportunitats d’ascens social de milers de joves.
Algunes d’aquestes veus, però, han trobat oportú responsabilitzar d’aquest índex a la condició juvenil, a la irreverència pròpia de l’edat; per culpa de la qual, segons dades de l’Idescat, el 2015 un 18,9% dels joves catalans va decidir no cursar estudis postobligatoris.

Segons dades de l’Idescat, el 2015 un 18,9% dels joves catalans va decidir no cursar estudis postobligatoris.

Malgrat l’atractiva simplicitat de l’argument, resulta difícil sostenir aquesta afirmació si un atén al context educatiu català pre i post LOMCE. Un context on l’educació secundària, així com els nivells anteriors, han patit unes retallades brutals que junt amb la manca de protocols per a l’orientació dificulten enormement l’atenció individualitzada i l’assessorament per a una transició adequada cap a l’educació post obligatòria.
Un context al qual hem de sumar la manca d’oferta formativa en relació a la demanda, tant de Cicles de Grau Mig (CGM) com Superior (CGS), que fa que cada any milers d’alumnes no obtinguin plaça en la seva primera opció de preinscripció.

52,45% d’alumnes que desitjava cursar un CGM i un 70,62% que volia inscriure’s a un CGS van quedar fora de l’oferta del Consorci d’Educació de Barcelona.

A tall d’exemple, resulta revelador que un 52,45% d’alumnes que desitjava cursar un grau mig i un 70,62% que volia inscriure’s a un grau superior quedessin fora de l’oferta del Consorci d’Educació de Barcelona.

L’oferta formativa postobligatòria no manté cap connexió en el seu disseny amb la demanda de perfils professionals del mercat laboral.

Per si fos poc, l’oferta formativa post obligatòria no només és escassa i resta desconnectada dels interessos d’aquells que aspirem que la cursin, sinó que a més a més, no manté cap connexió en el seu disseny amb la demanda de perfils professionals del mercat laboral.

D’aquí que la inèrcia i falta d’inversió, porti a situacions educatives tan paradoxals i poc empoderadores com ara la següent: ampliar les places dels  cicles formatius “clàssics” amb baixa inserció laboral, com ara el de Serveis Socioculturals i a la Comunitat, mentre en d’altres de més nous, com ara el cicle de Cuina i Gastronomia, l’oferta pública només compta amb una plaça per cada 7 sol·licituds tot i gaudir de més d’un 90% d’inserció laboral.

En aquest sentit, no és baladí assenyalar que apostes educatives tan continuistes com la de l’exemple anterior, no fan més que reforçar els rolls culturals i de gènere que tradicionalment s’han vingut donant al mercat de treball. Rolls que de per sí, cada cop es veuen més desfasats dins una economia que tendeix a reinventar-se per la via del coneixement.

Per descomptat, aquests desincentius a la formació continuada que permeti fer-se un lloc al món laboral, créixer professionalment, reciclar-se… En definitiva, poder comptar amb els recursos materials per a poder exercir el dret a una vida digna, plena i autònoma, no els pateixen aquelles i aquells que tenen la sort que els hi puguin pagar una formació privada.

Davant el desmantellament de l’educació pública, la proliferació de centres d’ensenyament privats de tota mena no deixa de cobrir la demanda social que els poders públics estan desatenent.

Tant és així que, replicant el pioner model de privatització universitari, pagant, podem trobar escoles d’oficis i centres d’ensenyament de la professió més estrambòtica que se’ns acudeixi. Inclús en no pocs casos, sempre que es pagui suficient i si dediqui un any, el títol el podrà expedir un centre privat adscrit a una Universitat Pública amb la seva conseqüent signatura i un encapçalament de “Postgrau en…” encara que ningú t’hagi exigit més que l’ESO i una suculenta matrícula per accedir-hi.

Un títol, que a aquells que se’l puguin permetre, obrirà les mateixes portes que als qui gràcies a la pèssima i interessada aplicació del Pla Bolonya a Catalunya per part del govern de Convergència paguem ni mes ni menys que 6.628,48€ per tenir un grau universitari expedit per una universitat pública. I això, només en el millor dels casos, havent triat una branca d’estudis amb baixa experimentalitat (de lletres) i sense haver repetit cap assignatura.

Gràcies a la pèssima i interessada aplicació del Pla Bolonya a Catalunya per part del govern de Convergència paguem ni més ni menys que 6.628,48€ per tenir un grau universitari expedit per una universitat pública.

Però és aquest el model educatiu que volem? Un model educatiu públic precaritzat que ha de reinventar-se per la via privada? Volem assolir individualment els costos del nostre èxit passant per alt que l’èxit social és una qüestió col·lectiva?
Seria millor, i sobre tot, més just, que es garanteixi el dret a l’educació al llarg de tota la vida i per tothom. Perquè tothom tingui accés a l’ascens social i a la millora continua i perquè tothom puguem gaudir d’una societat rica. Rica en capital humà i rica en benestar.

Alba Molina @AlbaMoSe // Directora de la revista Jovent @elJovent

Potser també t'interessen...