Destrossar-nos a base de desencís

La política espanyola (la catalana també) continua a la deriva i aquest setembre hem viscut un debat de (no) investidura fictici.
El discurs de Rajoy, aquell moment en què se suposa que ha de convèncer l’hemicicle perquè li doni la seva confiança, va ser extremadament continuista [ho hem fet tot bé, sortim de la crisi, hem fet més que ningú contra la corrupció, i agraïm a Ciutadans que per fi ho vulgui veure] i exaltadament nacionalista: Espanya es una (y no cincuenta-y-una) gran nación indivisible desde el día de San José de 1812, i només li faltava lligar-se la corbata al cap al crit de “yo soy español, español, español”.
Un parlar autocomplaent i reaccionari, que indignava absolutament a tothom, inclòs el PNB, Convergència, Ciutadans o el PSOE. A nosaltres ens explotava el cervell.

Generar tanta grisor, tant desencís, que la gent es quedi definitivament a casa.

La meva convicció profunda (aquí va la meva tesi): Rajoy no vol que ningú li doni suport. Si volgués guanyar una investidura, no posaria bombes a les possibilitats que té. Crec que pretén repetir eleccions fins que la resta ens morim de fàstic. Que la seva estratègia és cansar les esperances de la gent. Generar tanta grisor, tant desencís, que la gent es quedi definitivament a casa. Que pleguem. Que us abstingueu. Que només quedin ells, allà on eren, i la desafecció general per la política els deixi sols allà al poder, a l’opacitat, on fan sempre els seus negocis. Tot en ordre.

I dit això us convido a llegir l’entrevista a Gabriel Elorriaga – responsable de comunicació del PP – al Financial Times titulada “La estrategia del PP para ganar”, on explica que tota la seva estratègia està centrada en desincentivar els votants socialistes [i jo diria que uns quants més]; “sabemos que ellos nunca nos votarán” així que proven de “sembrar dudas para que se queden en casa”. Guanyar a còpia de crear abstenció; el PP sempre fomentant la democràcia.

Rajoy i la investidura, on ell res tenia a perdre; doncs havia vingut a perdre i això ja ho tenia guanyat

I torno a Rajoy i la investidura, on ell res tenia a perdre; doncs havia vingut a perdre i això ja ho tenia guanyat. Tan evident era la situació que inclús el portaveu del PNB li va haver de dir: “el PP no ha hecho ni una señal, ni un gesto, para buscar esos votos que le faltan. No me sorprendió lo que pensaba sobre la unidad de España, sino la forma avasalladora en que lo planteó, que falta al respeto a todos los demás”.
I és que la cosa no anava de guanyar cap investidura ni de fer cap President; la cosa anava de col•locar al fons dels vostres cors un cansament, un fastigueig, un No se puede, un perfecte discurs de NO HI HA ALTERNATIVA. El realisme és complir l’austeritat, les retallades i els dictats dels mercats. I no hi ha res més a fer. Un missatge que diu així: gent del carrer, desanimeu-vos, absteniu-vos, abandoneu l’interès per la política, que ja ens hi quedem nosaltres.

Necessitem que el PSOE es decideixi, la dreta o l’esquerra, i tant de bo ho faci per construir un país amb nosaltres.

Contra aquest emplaçament al no-res, la nostra obligació és forjar una alternativa; que la gent malviu i no aguanta més. Necessitem que el PSOE es decideixi, la dreta o l’esquerra, i tant de bo ho faci per construir un país amb nosaltres. Per altra banda, indepes, crec que tot indica que de moment ni hem marxat d’Espanya ni fa pinta que estiguem unilateralment gaire enllà, i ni que això de veritat estigués passant i resultés que jo no ho sé veure, trobo que de tota manera no hauríem d’eludir la responsabilitat del que és tenir la possibilitat de fotre fora el cinisme, la corrupció i el dolor que avui governa l’Estat. Que per això estem a Madrid, entenc; i ens hi estem jugant les condicions de vida de la gent, de l’espanyola i de la catalana, i l’acumulació de forces que necessitem per a canviar el rumb de les coses. Llegint a Elorriaga, de fet; inclús perilla la democràcia.

Potser també t'interessen...