Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Cultura i Memòria Històrica

Botiguers culturals

Sol Lewitt, artista minimal de la dècada dels setanta, abans de convertir-se en una de les peces clau que farien avançar la història de l’art cap endavant, treballava a la botiga del Metropolitan Museum de Nova York. Somiava en poder fer exposicions tan grans i de qualitat com les del museu en el qual es trobava. Això ens passa també, avui dia, a molts  joves. Però amb un futur una mica més incert que el de Lewitt.

Artistes, crítics, comissaris, músics, etc. Han de malviure amb sous baixos –els que poden exercir!- combinar-ho amb altres feines

Les sortides professionals en el sector de la cultura mai havien estat d’allò més encoratjadores. La cultura, com qui diu, sempre ha estat en crisi, però l’agreujament de la situació dels darrers anys ha fet que viure de la cultura sigui pràcticament inassolible. Artistes, crítics, comissaris, músics, etc. Han de malviure amb sous baixos –els que poden exercir!- combinar-ho amb altres feines –que no solen tenir relació amb el que han estudiat- o senzillament deixar-ho córrer i com a molt practicar-ho com a hobbie, desinteressadament i gratuïtament. Ho fan per amor a l’art, mai millor dit, amb qualitat i deixant-s‘hi les banyes. Però clar, també s’ha de viure, menjar, pagar el lloguer… 

De feina, però, n’hi ha? Doncs com a tot arreu, mal repartida.

De feina, però, n’hi ha? Doncs com a tot arreu, mal repartida. De la mateixa manera que hi ha museus grandiosos que fan exposicions de Caravaggios i Ai WeiWeis, amb museografia puntera i milions d’euros invertits, hi ha també petits museus que sobreviuen a base de l’enginy dels treballadors i de quatre duros. Així passa amb les feines, algunes tan ben pagades, tan preuades, i d’altres, en canvi, lideren els rànquings de les males pràctiques, de sous baixos i condicions pèssimes, com ho són les àries d’educació, informació i ticketeria.

La cara visible del museu és la més oblidada, la més precària. Allí és on hi van a parar tots els joves que, com Sol Lewitt, somien en fer exposicions, compondre música o filmar pel·lícules i que veuen que passa el temps, i es troben ancorats en un vaixell que navega erràtic, i no se’l senten propi.

La cara visible del museu és la més oblidada, la més precària.

Què es pot fer davant d’una joventut que es va fonent entre les sales dels museus? Serveix de gaire portar grans icones de l’art, si qui les ha d’explicar a la gent no sap si el mes següent continuarà a la feina, si podrà marxar per cap d’any, si mai podrà fer una exposici una pròpia, d’exposició?

 

Guiomar Sánchez @guiomar_sp // Gestora cultural i redactora del Cultius Culturals @CultiusCultural

Articles relacionats
Cultura i Memòria Històrica

De la devoció a la deshumanització

Cultura i Memòria Històrica

Desitjos incòmodes amb “Un amor”

Cultura i Memòria Històrica

Com l’aire que respirem

Cultura i Memòria Històrica

Memòria democràtica per construir ciutadania

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut