Tot el que és jove ho fem nostre

jovent1Amb aquest lema ambiciós la Joventut Comunista de Catalunya treia el carrer el primer número de Jovent. Era gener de l’any 1977 i tant el Partit Comunista com el PSUC eren encara il·legals. El Franquisme començava a morir, lentament, i la branca juvenil del principal partit de l’antifranquisme a Catalunya aconseguia editar una publicació de 10.000 exemplars.

Amb el mateix títol prologava l’historiador Andreu Mayayo l’edició número 100 de la revista, l’any 2013, un recull dels continguts més destacats de Jovent publicats fins aquell moment. “Jovent era la punta de llança de l’anomenada ‘sortida a la superfície’ dels comunistes en el combat per la seva legalització”, escrivia Mayayo. “Els comunistes no tan sols eren il·legals sinó que tot sovint eren condemnats al silenci per les autoritats governatives”, continuava.

Més enllà de les vicissituds pròpies de l’època (creació d’una “pantalla legal” anomenada Joventut Catalana de Comunicació o la no publicació del director ni el consell de redacció per evitar represàlies) Jovent surt al carrer com a “Portaveu de la Joventut Comunista de Catalunya” i, alhora, com a “Òrgan intern per a repartir entre els afiliats”. Així doncs, malgrat tenir un preu de “cinc duros”, no n’estava autoritzada la seva venda pública.

“En les vint-i-quatre pàgines del primer número de Jovent trobem les parets mestres de la nova publicació”

Com assegura Andreu Mayayo, “en les vint-i-quatre pàgines del primer número de Jovent trobem les parets mestres de la nova publicació”. “Al costat de les informacions de l’organització i de les seccions dedicades als diversos àmbit d’actuació (batxillers, moviment obrer, noies, Congrés de la Joventut…), destaquen les pàgines dedicades a la cultura i la contracultura (…) i una secció prou alliçonadora – quan ningú s’omplia la boca amb l’expressió de memòria històrica – titulada “qui perd els orígens, perd la identitat”, seguia Mayayo.

Així doncs, en plena Transició, la Joventut Comunista de Catalunya mostrava públicament “les parets mestres” de la seva acció política per als següents anys. L’editorial era prou clar en defensa del treball digne (“Les condicions de treball, han estat —i segueixen essent— d’explotació doble: per assalariats, i per joves“) i reivindicant un paper actiu dels i les joves a la democràcia que es veia a l’horitzó (“La problemàtica de la nova generació s’agreuja degut a la impossible participació (fins els vint-i-un anys) a la societat civil, “allà on es remenen les cireres”.).

El número 1 de la revista Jovent també situava la igualtat de gènere com un dels pals de paller de l’organització: “Las jóvenes nos enfrentamos a una doble marginación: como jóvenes y como mujeres que somos. La primera de ellas es transitoria, pero la segunda seguirá subsistiendo. (…) Pero no se trata de una lucha aislada, individual, sino de una lucha colectiva que debe asumir la juventud en su conjunto.”

Al mateix número s’entrevistava al Secretari General del PSUC, Gregorio López Raimundo, qui mostrava clarament com era la nova etapa que s’obria: “Habría que pensar que en ese proceso de marcha, en esa vía pluralista y en esa nueva formación política, se irán limando las diferencias entre los diferentes partidos llegándose incluso a su fusión si no de todos al menos a una buena parte de ellos; lo que facilitará enormemente la unidad orgánica entre las organizaciones políticas juveniles”

39 anys després reivindiquem la vigència del primer número de Jovent”

39 anys després, i especialment havent patit les retallades dels darrers temps, amb major afectació entre la gent jove, reivindiquem la vigència del primer número de Jovent. La precarietat segueix instal·lada entre diverses generacions i l’emancipació és per a molts una quimera. És per això que reclamem que “Tot el que és jove ho fem nostre”, perquè seguim reivindicant l’educació pública i un treball digne, volem més i millor democràcia i seguim lliurant la batalla per la recuperació de la memòria històrica. I, malauradament, la igualtat real entre homes i dones és encara un repte pendent. Ha estat, és i serà pal de paller de les nostres lluites.

I, en ple debat sobre el futur de l’esquerra, tot el que és jove ho fem nostre per construir un nou subjecte polític a Catalunya que sigui capaç de combatre la dreta hegemònica a casa nostra, Convergència Democràtica de Catalunya. Reclamem un espai d’empoderament de la gent jove, que es faci seu tot allò que l’afecta, un espai de creació de propostes, permeable i obert. 39 anys després d’aquell primer Jovent, constatem de nou que cal unir esforços per una gran aliança d’esquerres capaç de capgirar el sistema. El jovent volem ser protagonista d’aquest canvi i Jovent hi serà per pensar-lo i relatar-lo.

 

Gerard Sentís Garcés
Director de Jovent (2012-2016)

Potser també t'interessen...