Entrevista: Enric Pubill

IMG_0386Biografia: Enric Pubill té 85 anys (Barcelona, 1930) i és el President de l’Associació d’Expressos de Catalunya. Amb només 17 anys va afiliar-se a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) després d’una infància i una adolescència marcades per la Guerra Civil i el franquisme. Va ser pres polític, torturat i apallissat, durant 11 anys en presons franquistes, primer a La Modeo i després a Burgos.

Per què fa 80 anys va ser necessari fundar, a partir de la unió de quatre partits marxistes, el PSUC? Quin paper hi va jugar la JSU?

Us parlaré del que va ser la joventut, provinc de les JSU, i aquestes es van unificar abans de la guerra civil, per tant, abans que el PSUC. Sempre he dit que la joventut és capdavantera als esdeveniments, i aquesta va veure com les diferents joventuts que tenien semblants ideals s’havien d’unir perquè com més fossin més força tindrien. Això no va passar amb els quatre partits, diríem, marxistes, que es van unificar ja durant la guerra. Igualment, amb la mateixa idea, units van agafar una força que per separat no haguessin tingut mai, eren forces marxistes amb coses en comú, i aquella unió els va portar a convertir-se en el partit de la lluita antifeixista, es van avançar a la seva època. Va venir la guerra civil, i es va perdre la guerra, bé, no ens la van deixar guanyar, perquè no la vam perdre. La guerra civil va ser preludi de la guerra mundial, va ser aquí on el feixisme va provar les armes mortíferes que va fer servir durant la segona guerra mundial. Però també va ser la República a la que se li havia declarat la guerra, la que va aprovar una constitució més democràtica que la de qualsevol altre país europeu, i a Europa no li interessava que un país com Espanya els hi donés lliçons. El resultat va ser que acabada la guerra civil, l’Alemanya nazi va tenir un nou aliat, la del generalisimo “Francofuter”.

I una vegada acabada la guerra?

El PSUC va ser el capdavanter en fer oposició a Franco, mitjançant la lluita clandestina. La JSU, precisament, va ser també capdavantera en la lluita clandestina, perquè molta de la joventut que es va exiliar va tornar a Espanya i a Catalunya per fundar clandestinament la JSU i el PSUC. Normalment, en aquells primers anys, la joventut funcionava com a PSUC, també. Van haver-hi moltes caigudes a les joventuts i a totes les presons hi havia gent del PCE i del PSUC, també es va afusellar a molta gent de partits com ERC. Des de l’any trenta-nou els presos polítics foren majoritàriament del PCE, del PSUC i anarquistes, no va ser fins a partir dels seixanta quan també hi entraren del partit socialista i entorns, així com del nacionalisme conservador català. Hi ha la idea de fer desaparèixer tot el que va significar el PSUC a Catalunya i el PCE a la resta de l’estat, especialment per part d’aquells que no havien fet res i que no van reorganitzar-se fins que als 60 el règim fa l’obertura a occident. Tots els que estaven al PSUC no eren comunistes, però era l’únic partit que els garantia oposició al règim. Una seguretat que els anarquistes no donaven. Cal reivindicar el paper cabdal del PSUC de lluita contra la dictadura.

Venint al present, ens trobem en un altre moment on les esquerres estan provant diverses fórmules d’unió, cap a on hauríem de caminar?

Sempre he dit que la història no va en paral·lel mai, però que en zig-zag té moltes semblances. Primerament passa que els partits oficialistes no han tingut mai una majoria real d’esquerres. Espanya es un país educat a la burgesa, per això ens han guanyat totes les eleccions, la dreta és la que sempre ha dominat, les esquerres no han pogut tombar mai la truita electoral. Ara quan sorgeix la possibilitat de fer aquest tomb, tenim una França de semi-dretes, una Itàlia de semi-dretes, una Gran Bretanya de dretes, una Alemanya de dretes, encara que diguin ser de centre. Amb aquest context, com nosaltres podem fer un país d’esquerres de veritat i enviar a aquesta gent d’Europa a fer punyetes dient-los que no són demòcrates? La prova és que no som capaços de posar-nos d’acord en el que hem de fer. El primer que cal és conscienciar a la gent, i això no es fa en una generació, la joventut, vosaltres. Què és la llibertat? Fins a on pot arribar la llibertat a un país on cadascú pot pensar diferent? Què és la democràcia? Què és la dictadura? Què és quan governa la dreta? Què passa quan governa la dreta? Aquests són els interrogants que s’han de posar, les solucions són dificilíssimes.

I la crisi dels suposats valors europeus ajuda poc…

Mireu, qui té la culpa del que està passant a Síria, a Grècia? Nosaltres a aquestes persones les hem arruïnat, tota la riquesa que podien tenir l’hem absorbit nosaltres, i ho estem pagant amb terrorisme, arriba un moment que la gent d’aquest països, si no té futur, mor matant. Per què no acaben aquetes guerres que han provocat?, i per què les han provocat? Els EEUU tenen moltíssimes fàbriques d’armament, i si aquestes es tanquen, milers de persones es queden sense feina, i aquí tenim algunes experiències en el nostre país. Estem venent armament a tota aquesta gent, a uns i als altres, així anem cobrant de les armes. Aleshores estem queixant-nos d’immigrants, quan s’estan morint de fam als seus països, i quan nosaltres hem fet el mateix, hem hagut d’anar a pidolar. Jo mateix he hagut de dinar, de petit, de les herbes de la Ciutadella. On has d’anar quan passa això? On encara es llença menjar a les papereres. Què fan amb els nostres impostos? Més policia i posar por a la gent per a que no es mogui, els policies defensen el seu sou, no oblidem que són ciutadans també, cobren de nosaltres, llastimós però és així.

Així, podem fer alguna cosa per un canvi de debò?

La solució es difícil però només hi ha una, i és posant-se d’acord, sobretot la joventut, i dir que és possible viure d’una altra manera, i per tant que nosaltres ocupem els llocs de responsabilitat, perquè tenim capacitat, hem estudiat i podem fer-ho. Això que diuen que som pobres no és veritat, és mentida, amb poca cosa pot viure la gent, parlem d’un habitatge, d’una feina estable que li permeti crear una família, però avui dia la joventut tal i com està la cosa, quan arribi a l’edat de jubilar-se, ni cobrarà, perquè no haurà cotitzat prou temps. Un s’ha d’assegurar la seva vellesa, sinó què farà? Hi ha moltes qüestions que es poden fer, és difícil, hi ha d’haver govern d’esquerres de veritat. Hi ha l’exemple de l’ajuntament de Barcelona, de l’alcaldessa Ada Colau que es va trobar cèntims a l’ajuntament, podia fer coses, per això hauria d’estar el romanent, per fer coses per la gent. Moltes de les coses que ella farà i proposarà, però, li seran tombades, perquè no tenen majoria, inclús dins dels propis votants d’ella, perquè no hi ha cohesió ideològica.

Agafant l’exemple de Barcelona, i posant-lo en paral·lel al que està passant a Espanya, és important que la socialdemocràcia faci un gir a l’esquerra?

Jo del PSOE no me’n refio gens, sempre ha votat al costat de CiU i del PP, jo els situo al centre-dreta, però no com aquell partit que prepara el camí cap a un socialisme de veritat, de fet no l’he vist mai en aquest camí, i menys per aconseguir llibertat. Hem de fer un govern vertaderament d’esquerres i compromès. I si parlem de Catalunya, han d’entendre, també, que no busquem, com diuen, la separació d’Espanya, no volem la separació, volem la llibertat, el dret a decidir. En l’actualitat facin el pacte que facin tindrem ‘lo mismo de lo mismo’, s’ha de lluitar per les pròximes eleccions i veurem com queda la correlació de forces, que sembla que quedaran igual, però també hi poden haver sorpreses.

Com podem augmentar la il·lusió pel canvi, especialment la del vot jove, i que no es converteixi en frustració si anem a unes altres eleccions?

És difícil poder treure conclusions. L’únic que us puc dir és que sou vosaltres, la joventut qui pot canviar la situació. En principi ja s’ha començat, les sigles dels partits vells estan tocades, vol dir que hi ha tota una renovació, que ha de sortir de les joventuts. Ha de tenir la veu cantant, a base de lluites, de protestar i no acceptar el que ens donen amb les retallades. I no hem d’oblidar que qualsevol govern d’esquerra estarà supeditat a Europa. És difícil trencar-ho, però es trencarà, s’ha de ser optimista i s’ha de lluitar. En la nostra època sabíem que Franco no acabaria en quatre dies, però lluitàvem sabent que ens podia passar, que ens podien matar o acabar a la presó.

Cap dels governs espanyols de l’època democràtica ha encarat una llei de memòria històrica justa, per què?

Sí, tenen por a la memòria històrica perquè encara ens governen cognoms, en part, d’aquella època. El problema és que els dolents van ser els “rojos” i els bons els “nacionals”. I Franco no va ser un assassí i un traïdor de la pàtria, sinó que va ser una persona dialogant que havia fet moltes coses. Aquesta és la idea que tenen perquè no es va fer una bona transició. A la transició van quedar els mateixos que havien governat amb Franco.

A Catalunya, amb el govern d’esquerres del tripartit, hi havia el projecte de crear el Memorial Democràtic i fer Catalunya capdavantera en la memòria històrica. Què ha passat realment amb el Memorial?

Des de l’Associació d’expressos polítics vam reclamar en un acte que vam fer fa anys al Teatre del Liceu un Memorial Democràtic. Quan ho vam aconseguir, després de lluitar molt, es va fer un estudi d’aquesta llei de la memòria, basant-se en les experiències d’altres països europeus, com Alemanya, per fer alguna cosa semblant. Un espai amb equipaments diversos perquè, sobretot la gent jove, pogués anar a reclamar la història recopilada pel Memorial Democràtic. Aquesta era la idea, però després de les retallades al final el que es va aconseguir era un petit espai, que tenia cara i ulls, i estava situat a Via Laietana, a Barcelona. Però amb el canvi de govern, després del tripartit i amb l’entrada de CiU, es va clausurar el Memorial Democràtic, tancant la seu de Barcelona i acomiadant el seu director. Nosaltres ens vam queixar, des de l’associació i de forma conjunta amb les associacions memorialistes. Al cap de temps ens van dir que ho portaven a Montjuic però nosaltres vam continuar la nostra protesta. Finalment van anomenar un nou director i vam aconseguir un petit lloc per posar el memorial, però que no respon al que havia de ser, un ens públic al servei de la gent jove i els estudiants. Nosaltres volem imposar el Memorial perquè faci el que ha de fer i serveixi pel que va ser creat. Es fan algunes coses, però és difícil, no ens ho expliquen prou.

És important que aquestes lluites continuïn?

Biològicament han desaparegut gairebé totes les associacions d’expressos. Quan érem tots, teníem una coordinadora que ens reunia cada cert temps i parlàvem del que havíem de fer i reivindicar. Ara, amb l’actualitat, la més forta som nosaltres, i els més joves dels qui ho hem viscut en primera persona sóc jo, que ja tinc 85 anys. Així doncs, és necessari que les persones joves seguiu reclamant aquests espais per poder conèixer la història del nostre país. No pot ser que la gent més jove, per exemple, no conegui el Fossar de la Pedrera, però que si que conegui el Fossar de la Morera. Que ja està bé, però no podem recordar només una part de la història.

Potser també t'interessen...