Debatem sobre la gestació subrogada

Per gestació subrogada entenem el pacte en virtut del qual una de les parts, la dona gestant, gestarà el nadó que no pot o vol gestar l’altra part. A pesar de la simplicitat de la definició, es tracta d’un fenomen complex en el que s’entremesclen amb gran intensitat qüestions de caràcter ètic, polític i jurídic en tant que afecta al que ve essent considerat una de les unitats elementals de l’ordre social: la família.

Sens dubte, la polèmica està servida, i ja des de l’inici, en la seva denominació. D’entre la literatura científica han aflorat un seguit de termes, destacant la majoria d’ells per incloure una transcendental càrrega valorativa, sigui positiva o negativa, que determina i condiciona el debat. A tall d’exemple, el terme “ventre de lloguer” suposa, abans que res, una enorme imprecisió: ni la gestació és sempre objecte de contraprestació, ni la dona gestant aporta només el seu ventre -més aviat s’implica tota ella, tant emocionalment com físicament-, ni els ventres, així com tampoc les persones, es poden arrendar.

Ni els ventres, així com tampoc les persones, es poden arrendar

Així, i per poder analitzar aquesta realitat amb la precisió que mereix, és necessari desfer-nos de tot prejudici, i per tant, necessàriament d’un bon grapat de termes -com ho són “maternitat subrogada”, “ventre de lloguer”, “maternitat substituta”, etc.- i és en aquest sentit, que valorem com a denominacions més exactes els termes “gestació subrogada” o “gestació per substitució”.

Així doncs, entorn a la figura de la gestació per substitució els estats han optat per tres possibles models legislatius: l’admissió sense restriccions, l’admissió sotmesa al compliment de certs condicionants o bé, la prohibició en tot cas.

“La diversitat en el tractament legal és absolutament dispar”

El primer model és l’adoptat a estats com Rússia, Ucraïna, l’Índia, o determinats estats dels Estats Units, per exemple, Califòrnia. La diversitat en el tractament legal és absolutament dispar, de manera que es fa impossible trobar un denominador comú que vagi més enllà de la pròpia admissió. Especial menció mereix el cas de l’Índia en què la gestant necessita el consentiment exprés del seu marit –fet que restringeix notablement l’autonomia de la dona- en què, a més, la gestant no pot aportar el material genètic i només podrà posar fi a l’embaràs en casos extrems i taxatius. El cas de Califòrnia segurament és una de les regulacions més obertes, permetent a les parelles LGTBI celebrar aquests contractes i on s’estableixen moltes facilitats per a realitzar la inscripció dels nounats.

El model d’admissió amb condicionants inclou estats com el Regne Unit, Austràlia o Brasil. En el primer cas, tot i que la gestant no pot rebre cap contraprestació, sí que és vàlid el pacte en virtut del qual els pares de desig paguin els serveis mèdics i la resta de despeses raonables derivades de l’embaràs. A més, com a especial peculiaritat, la filiació es fa a favor de la dona que dóna a llum, i després es transfereix als pares per sentència judicial una vegada han transcorregut 6 setmanes des de el moment del part, període en què la gestant podrà retractar-se i no admetre el canvi de filiació. A Brasil, a més del caràcter gratuït, es requereix que es comprovi mèdicament la incapacitat biològica de la parella contractant per a gestar, que necessàriament haurà de ser heterosexual, i que siguin familiars directes de primer o segon grau de la gestant.

“Cal que es legisli adequadament, evitant les situacions de falta d’equitat

La prohibició és el model que ha imperat als països de l’Europa occidental. A Espanya el pacte és nul de ple dret, i això té com conseqüència més immediata que la filiació a favor del pares de desig no pugui accedir al Registre Civil. Tanmateix, aquesta conseqüència s’ha buidat de contingut, amb la Instrucció 11 de juliol de la Direcció General del Registre i del Notariat. L’actual estat de les coses permet que es pugui inscriure la filiació a favor dels pares de desig dels fills nascuts a estats on es permet el pacte de gestació per substitució, però no pels nascuts a Espanya, creant una situació disfuncional entre aquells que poden costejar aquesta operació fora de les nostres fronteres respecte d’aquells que no disposen de prou recursos per a fer-ho.

Més enllà del model que creiem oportú, es fa insostenible una regulació de facto com la vigent, en què cada institució –Direcció General del Registre i del Notariat, Tribunal Suprem, Govern- ordena actuacions inconciliables entre sí. Cal que es legisli adequadament, evitant les situacions de falta d’equitat entre aquells que poden recórrer a legislacions estrangeres i els que no, i amb un absolut respecte a l’interès superior del menor.

 

Ariadna Jaumot (@ariadnapera)
Militant de Joves d’Esquerra Verda (@jovesev) i estudiant de Dret

Potser també t'interessen...