Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

PolíticaPolítica internacional

Bernie Sanders i la nominació demòcrata

Bernie Sanders

El 2008 es deia que s’havia de ser o molt idealista o molt incaut per disputar la nominació demòcrata a Hillary Clinton. Però els Estats Units va tenir un president negre abans que una dona. Sense haver aprés la lliçó, a mitjans del 2015 la història es repetia: Clinton tornava a ser la indiscutible favorita, i el mateix president Barack Obama es podia permetre fer bromes sobre la remota possibilitat que “un socialista que fuma marihuana” pogués arribar a la Casa Blanca.

Deu mesos més tard, no obstant, i sense defugir l’etiqueta de socialista, el senador independent Bernard Sanders ha aconseguit connectar amb bona part de l’electorat demòcrata i fer suar als partidaris de Hilary Clinton, en un moment en què ser la candidata de l’establishment pot jugar més en contra que a favor. Però, com s’expliquen els bons resultats de Sanders en aquesta primera ronda de primàries?

“Bernard Sanders ha aconseguit connectar amb bona part de l’electorat demòcrata”

Fill d’immigrants polonesos de classe mitjana-baixa, jueu no practicant, nascut a Brooklyn (Nova York) fa 74 anys, tot i que ha desenvolupat tota la seva carrera política al minúscul estat de Vermont, on va arribar a ser alcalde de Burlington. Sanders porta més de dos dècades al Congrés com a independent, representant-hi la veu dels Estats Units més progressista i liberal. De fet, és l’independent que més temps ha ocupat un càrrec en la història moderna del país, i això, més enllà de l’anècdota i en el context actual, és també una de les seves principals forces.

En efecte, malgrat totes les seves qualitats i la innegable trajectòria en la defensa dels drets de les dones, Hillary Clinton està indissociablement lligada a l’status quo i a les elits polítiques i econòmiques tan desprestigiades per alguns sectors de la societat nord-americana. Cal no oblidar, a més, que la que va ser primera dama, senadora i secretària d’Estat, s’ha vist també implicada en més d’un escàndol polític. L’últim directament vinculat amb la Fundació Clinton.

Al mateix temps, el suport a Sanders s’explica pel fet que el clima és molt propici per un candidat que, més enllà de la radicalitat de les seves propostes electorals, ha centrat la seva campanya entorn els temes que semblen preocupar més la societat americana: la creixent desigualtat i disminució del nivell de vida de l’americà mitjà, i els excessos de Wall Street. Així mateix, el senador és l’únic que ha promès acabar amb la plutocràcia i, fent-se seu l’eslògan de “som el 99%”, ha aconseguit capitalitzar el suport de moviments de protesta que han aglutinat el descontentament polític dels darrers anys, tals com Occupy Wall Street, Black Lives Matter, the DREAMers, o Fight for $15, i on la presència de joves hi és majoritària.

“Ha capitalitzat el suport de moviments de protesta”

I aquest, el suport dels Millennials, és precisament la segona de les seves forces. D’una banda, la generació nascuda entre els 80 i els 2000 és molt més liberal que la resta del país, i també molt més liberal que generacions passades. De fet, no només estan a l’esquerra en l’àmbit de polítiques socials, sinó també i sobretot, en l’aspecte econòmic. Són la generació que ha de pagar una mitjana de 140.000€ dòlars per una carrera universitària que no els serveix per trobar feina, però també aquella per la que ser socialista no té les connotacions negatives de la Unió Soviètica, la Xina de Mao o Pol Pol. Al contrari, per aquests joves ser socialista està més vinculat als aliats europeus, on els partits socialistes i socialdemòcrates han aconseguit sistemes de sanitat i educació pública per als seus ciutadans. I com molt bé va aprendre Obama al 2008, comptar amb el suport d’aquest sector demogràfic no és un tema menor, doncs l’actual president va guanyar estats sencers exclusivament gràcies a la força del vot jove.

Queden encara un parell de mesos fins a la Convenció Demòcrata Nacional, però tot i el suport que està rebent, Sanders ho segueix tenint molt difícil per acabar guanyant la nominació. No obstant, i independentment del resultat final, haver-se enfrontat als Clinton no haurà estat en va, doncs el vell senador de Vermont s’ha convertit, sens dubte, en un dels candidats insurgents que més ha fet virar el discurs del Partit Demòcrata cap a l’esquerra.

Marta Galceran (@martagalceran)
Politòloga i especialista en Relacions Internacionals

Articles relacionats
Política internacional

La Xina i els Estats Units, al ritme de la rivalitat i la similitud

DemocràciaPolítica

Candidatura de Sumar de Yolanda Díaz: l’esperança d’un projecte ciutadà per transformar el país

PolíticaPolítica internacional

Sacar la voz: Chile hace ruido

DemocràciaPolítica

Oda a la política

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut