Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

PolíticaPolítica internacional

Syriza post-trendy

Fa poc més d’un any de la victòria electoral de Syriza a Grècia. Una victòria en un context d’una crisi social, econòmica i humanitària sense precedents al nostre entorn i amb unes polítiques aplicades que, en els 5 anys de crisi, havien contribuït a fer caure el PIB un 25%. Amb uns memoràndums basats en una condicionalitat regressiva –contrareformes estructurals–, una austeritat procíclica i la no assumpció de la insolvència de l’estat grec. La victòria va ser fruit d’una proposta solvent d’alternativa a l’austeritat sense fi, el col·lapse del PASOK [el Partit Socialista grec] fruit del rol de gestor dels memoràndums, l’esgotament amb el clientelisme de Nova Democràcia (ND), i l’encert de la política unitària de Syriza. L’esperançada onada d’il·lusió que va generar al poble grec i en molts sectors a Europa sembla, però, que –com a mínim– ha decaigut.

És obvi que el que ha marcat aquest canvi és l’acord de les negociacions del tercer “rescat/memoràndum” al juliol i els diversos passos d’implementació que han anat venint. Podem afirmar que el tercer memoràndum implica (amb alguns matisos) una continuació de l’austeritat, de contrareformes i, fins i tot, algun excés “punitiu-venjatiu”. Dit això, cal entendre l’asimetria de força negociadora entre l’aliança de països creditors, satèl·lits i  institucions vers la capacitat d’un estat perifèric i deutor. Més enllà “d’assegurar el retorn dels préstecs”, sembla clar que la majoria dels països de l’Eurogrup (mitjançant la Troika) tenien tres objectius polítics: fracturar Syriza i/o fer-ne caure el Govern; enviar una senyal a Espanya per frenar Podemos i amics; i tapar la primera escletxa significativa que des d’un govern qüestionava obertament el consens “gran-coalició”, el procés deconstituent europeu i el neoliberalisme disciplinari. És lícit, doncs, preguntar-se si es podia haver dit que “no” a aquell acord. El cas, però, és que el sistema bancari grec estava a dies de quedar-se sec (procés accelerat pel constrenyiment de la liquiditat d’emergència del Banc Central Europeu –BCE–), circumstància amb capacitat de desencadenar un col·lapse econòmic i del propi Estat esfereïdor. La qüestió és valorar si l’escenari de “sobirania de la misèria”, amb una economia devastada, sense capacitat de refinançar-se i cap mena de perspectiva d’inserció en el seu entorn productiu a mitjà termini era quelcom a oferir al poble grec. Aquest era el dilema a mitjan juliol. Sembla clar que només des de la irresponsabilitat (o arresponsabilitat) l’escenari de ruptura amb els creditors (i amb els marcs de la UEM/UE) és plantejable.

És en aquesta complexitat on afloren tres respostes o actituds no útils i letals per a qualsevol proposta transformadora: la interpretació dels fets en base a judicis morals sobre els actors concrets (traïcions, covardia, renúncies, manca de voluntat…); la pulsió pel replegament (com que el camp de batalla és dur, retirar-se a l’estat-nació); i caure en el nihilisme o determinisme de l’omnipoder de l’adversari i la incapacitat pròpia de canviar res.

El més útil (com Syriza ja ha anat fent) després de la “batalla” és extreure’n algunes lliçons polítiques. Cal dir que a posteriori tot es veu més fàcil: a) fer servir com a estratègia negociadora implícita el risc nuclear (la sortida caòtica del país de l’eurozona) és un error, especialment quan la contrapart ho “compra”; b) els plantejaments d’objectius polítics unilaterals queden esterilitzats pel xoc i per la confrontació de legitimats nacionals (la grega vers la d’altres governs);  c) des d’un sol país (i més si és perifèric i deutor) es produeix un estretament de les alternatives polítiques possibles; i d) són necessàries àmplies aliances (polítiques i geogràfiques) per canviar el curs i la correlació de forces a Europa (un sol país perifèric no pot).

A Syriza li segueix quedant per davant una tasca immensa: desenvolupar tot el seu programa “off-memorandum”, batallar per una concreció justa de cada centímetre obert de l’acord i assolir una reestructuració significativa del deute passada la primera revisió de l’acord (a l’abril, possiblement, si s’assoleix primer un pacte intern sobre pensions i fiscalitat). És una tasca titànica de “salvació política, econòmica i humana del país” que absorbirà el gruix de les seves energies.

Aquí hi tenim alguns reptes íntimament relacionats. Entre ells, defensar el Govern de Syriza; no per amistat o perquè siguin els “nostres” (o nosaltres allà), sinó perquè és un focus clau en la recomposició de les forces antiausteritat a Europa. I preparar-nos de manera que puguem ampliar els espais polítics actuals i dotar-los d’una agenda comuna i coordinada amb la resta de països. I, si és possible, assolir posicions de govern.

La batalla central és i serà a Europa, no únicament vers els del “retorn a l’estat-nació”, sinó entre els qui aposten per una integració intergovernamental tecnocràtica (normes + policia fiscal) i els qui plantegem que es pugui fer política comuna europea legitimada democràticament. I més que mai hi necessitem, també, Syriza.

Lluís Camprubí
Responsable de l’Àmbit de Política Europea i Internacional d’ICV

Articles relacionats
Política internacional

La Xina i els Estats Units, al ritme de la rivalitat i la similitud

DemocràciaPolítica

Entrevista a Joan Saura: 20 anys després del Tripartit

PolíticaTransició ecològica

Entrevista a Salvador Milà: 20 anys del Tripartit i de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge

DemocràciaPolítica

Amnistia: en aquella fina línia entre la il·lusió i la preocupació

5 Comments

Comments are closed.
Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut