Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Cultura i Memòria HistòricaEducació

Per un model d’educació artística per a tothom

Ja fa anys que, tant des de l’àmbit de la cultura com des de l’àmbit educatiu, es denuncia la situació de l’educació artística al nostre país. Per posar un exemple, l’oferta pública a Barcelona es limita bàsicament a l’àmbit musical. Tret de l’escola Oriol Martorell i les quatre escoles de música  municipals, la resta d’oferta artística pública queda relegada als ensenyaments específics post obligatoris i al més o menys encert dels centres educatius en l’àmbit artístic.

Això ha provocat que sorgeixin iniciatives privades molt variades i lloables, però que en conjunt no podem considerar que configurin cap model sòlid d’educació artística.  I és que, amb una oferta tan reduïda i poc coordinada, podem garantir una formació artística potent per a tothom?

“El model actual d’escola de música dóna resposta a un tipus molt concret de necessitat”

El model actual d’escola de música dóna resposta a un tipus molt concret de necessitat: infants i joves (o famílies) que mostren interès per la música i que tenen la capacitat de poder comprar un instrument. Doncs, malgrat haver-hi un sistema de bonificacions i ajuts, la majoria dels qui accedeixen a aquest tipus de formació pertanyen a un entorn sociocultural ben situat.

En general el desplegament que fan la majoria dels municipis a nivell artístic se centra en escoles de música i, tot i que en alguns casos han obert centres exemplars en altres disciplines artístiques, es tracta d’un desplegament molt més reduït. Per què no tenim escoles públiques de dansa, de teatre, circ o d’arts plàstiques? Com hauria de ser un bon model d’educació artística, per tal que pogués arribar a totes les edats, a tots els nivells socioculturals i que apropés a totes les arts?

Caldria disposar d’un pla d’educació artística amb voluntat universal que pogués donar resposta a les necessitats d’avui, necessitats cada cop més complexes tant pel que fa a la realitat social i cultural dels diferents barris i racons del país com per la pròpia complexitat de les arts del segle XXI.

Hauríem de tenir la capacitat d’imaginar uns centres de les arts encaminats a donar cabuda a totes les manifestacions artístiques i que facilitessin les interaccions que l’art contemporani explora actualment.  Les performances, el video-art,  les accions o intervencions i altres formes d’art emergent, on les situaríem si separem la formació per escoles independents? S’arribarien a produir? No cal partir de zero: hi ha algunes poblacions que han fet assajos en aquesta línia i que podrien ser un bon punt de partida.

Caldria pensar en unes escoles de les arts capaces de generar múltiples interaccions entre les diferents disciplines artístiques, edats i col·lectius. Aquests nous centres d’art podrien ser nodes que enriquissin tant el teixit veïnal, com els centres educatius i alhora esdevinguessin l’enllaç, la porta d’entrada al gran patrimoni artístic que tenim al país i als col·lectius d’artistes.

La seva estructura podria ser difosa, amb un nucli motor arrelat en un centre cívic, una fàbrica de creació o un centre educatiu; tot aprofitant i treient rendiment d’estructures ja existents per establir tentacles i enllaços amb altres centres. Així, contaminarien d’art la ciutat i podríem arribar al teixit dels barris on actualment l’oferta artística està més migrada.

“Perquè no tenim escoles públiques de dansa, de teatre, circ o d’arts plàstiques?”

Aquest centres no els hauríem d’imaginar amb una estructura reglada tancada, sinó com ateneus culturals oberts. La seva estructura hauria de permetre múltiples itineraris, de manera que s’establissin diverses línies de continuïtat, facilitant l’orientació tant a joves que vulguin encetar ensenyaments post obligatoris amb vinculacions artístiques com a qui cerqui espais on cultivar les arts com a afició o les arts com a punt de trobada.

No es tracta de suplir les escoles específiques, com les de música ja existents, més aviat al contrari. Si en aquests centres es comencessin a oferir espais de creació des d’edats primerenques, esdevindrien segur els seus principals proveïdors.

 

Lluís Vallvé Cordomí @LluisVallve
Area d’innovació del Consorci d’Educació de Barcelona

Articles relacionats
Cultura i Memòria Històrica

De la devoció a la deshumanització

Cultura i Memòria Històrica

Desitjos incòmodes amb “Un amor”

Cultura i Memòria Històrica

Com l’aire que respirem

Cultura i Memòria Històrica

Memòria democràtica per construir ciutadania

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut