Lesbos, la doble cara d’Europa

lesbos-refugiats-refugees-welcome

Hi ha viatges que et canvien la vida, o, com a mínim, que et donen una altra perspectiva de com funciona la realitat que ens envolta. És la sensació amb què hem tornat els companys i les companyes de la Plataforma Stop Mare Mortum després de visitar l’illa grega de Lesbos, un dels principals punts d’entrada per a milers de persones que fugen de conflictes armats, persecucions o situacions d’extrema pobresa. Només cal sobrevolar l’illa els instants previs a l’aterratge per intuir que Lesbos ha passat a ser més que un simple punt d’arribada per a turistes. Capes taronges ocupen part de les platges properes a l’aeroport. Es tracta de fileres d’armilles salvavides que els refugiats duen en el seu trajecte de Turquia a Grècia, centenars d’armilles que ens adverteixen de la magnitud del drama.

“Capes taronges ocupen part de les platges properes a l’aeroport. Es tracta de fileres d’armilles salvavides que ens adverteixen de la magnitud del drama.”

El mar està mogut, plou i la temperatura no supera els 5 graus centígrads. Acabem d’arribar i ja ens creuem amb famílies caminant sota la pluja. Es dirigeixen cap al ferri que les portarà cap a Atenes, on seguiran el seu camí fins a països com Alemanya o Àustria. Nosaltres ens dirigim a Skala Sikaminias, situada al nord de l’illa i el punt més pròxim a la costa turca, a uns 11km. de distància. La morfologia del terreny és completament diferent de la del sud de l’illa, on es troba l’aeroport de Mytilene i on també es concentren les arribades de refugiats. Al sud predominen les platges, mentre que la costa nord destaca per ser una zona amb penya-segats rocosos on les onades trenquen amb força.

Al nord visitem els camps a peu de platja de Light House Relief i de Platanos, dues iniciatives que van néixer de la mobilització ciutadana. La seva tasca consisteix a donar una primera assistència als refugiats que arriben a l’illa, i que, en molts casos, ho fan en estat de shock i amb símptomes d’hipotèrmia. També coneixem Dirty Girls, un projecte promogut per una dona australiana, l’objectiu del qual és recollir i netejar la roba mullada dels refugiats per a que pugui ser reutilitzada als camps d’acollida. Al nord també actuen els socorristes de Pro Activa Open Arms, tot i que no podem oblidar que la tasca inicial de rescat l’han dut a terme durant molts mesos els mateixos pescadors de la zona.

Aquesta mateixa mobilització ciutadana també la trobem al sud de l’illa, on podem destacar algunes iniciatives com les dels camps d’acollida de Better days for Moria o Pikpa, ambdós autogestionats per la ciutadania. Podria seguir citant iniciatives socials que busquen reduir l’impacte d’una crisi que, segons dades de l’ACNUR, ja ha deixat durant el 2016 (escric a 14 de febrer) 403 persones mortes o desaparegudes. Cal recordar que el 2015 va acabar amb 3.771 morts, xifra que eleva el total de víctimes des de l’any 2000 fins a les més de 30.000 persones. Analitzant les dades, em vénen al cap les paraules de Candel a la seva obra mestra “Els altres catalans”: Quan em diuen “hi ha mil persones que es moren de gana a tal lloc” m’estremeixo perquè no penso en totes mil alhora, sinó en totes mil una per una, amb tota l’angoixa i el dolor que cada ésser enclou individualment, i és aleshores quan, sumant totes aquestes individualitats analitzades, veus tot l’horror de la tragèdia.

“Si els governants europeus haguessin visitat l’illa de Lesbos, segurament haurien entès que no podem seguir posant “portes” al mar.”

En aquest punt, em pregunto si els governants europeus han llegit Candel o si han visitat l’illa de Lesbos. Suposo que la resposta és no, ja que, si ho haguessin fet, segurament haurien entès que no podem seguir posant “portes” al mar. Segurament haurien entès que, si volen ser fidels als valors fundacionals de la Unió Europea de solidaritat i respecte als drets humans, haurien de posar tots els esforços possibles per acabar amb aquesta tragèdia. Això passa, entre d’altres, per establir vies segures d’accés com els visats humanitaris, o per facilitar l’accés a la protecció internacional des d’ambaixades europees situades als països de trànsit. Veure arribar refugiats a Lesbos mentre els estats negocien fórmules per tancar-los les portes em desperta un sentiment de vergonya i ràbia. No obstant, estic orgullós d’observar que la ciutadania està liderant la resposta humanitària que es mereixen els milers de persones que fugen de guerres, persecucions o pobresa i que tenen l’esperança posada en Europa.

“Si creiem en la igualtat, la solidaritat i el respecte als drets humans, és imprescindible que ens replantegem quina resposta volem donar a aquesta crisi.”

Lesbos representa les dues cares d’aquesta Europa que afronta no tan sols una crisi humanitària, sinó també una crisi d’identitat. Si realment creiem en els valors de la igualtat, la solidaritat i el respecte als drets humans, és imprescindible que ens replantegem quina resposta volem donar a aquesta crisi. Si continuar invertint diners a posar “portes” al mar mentre el nombre de víctimes segueix augmentant, o bé potenciar un accés segur i controlat que eviti que milers de persones es vegin obligades a arriscar les seves vides al mar.

 

Juli Tello
Activista de la Plataforma Stop Mare Mortum

Potser també t'interessen...