Els reptes de l’Església Catòlica Apostòlica i Romana al s. XXI

Amb un títol així, podríem començar i no acabar una llarga llista d’avenços de la modernitat que encara ara topen amb l’oposició del Vaticà. Si la fa un tipus que es declara anticlerical, la llista podria arribar a ser molt llarga, i el to, molt contundent.

I, no obstant,… existeix un bon costum entre els moviments laics, que és el de minimitzar les nostres interpel·lacions a les religions. És un bon costum que respon a diverses reflexions.

La primera reflexió és que les nostres veus s’han d’adreçar a les institucions públiques, que són les que representen a tothom. A nosaltres ens correspon afirmar la sobirania popular i assegurar que les lleis humanes no es dobleguen als mandats divins. Assegurar que les esglésies no tenen capacitat normativa. La laïcitat és, primer de tot, una afirmació de la sobirania popular.

“Ens correspon assegurar que les lleis humanes no es dobleguen als mandats divins”

La segona és que el nostre objectiu no és modificar el nucli dogmàtic de les religions, perquè si alguna cosa ens explica la història és que, quan el poder civil intenta intervenir en la vida religiosa de les persones o en les seves formes de pensar, deixa de ser poder civil i es converteix en un malson per als heterodoxos. I no hi ha pluralisme sense heterodòxia. A banda que hi ha gent que acaba morint rostida per matisos incomprensibles de querelles irresolubles; com la transubstanciació de les ànimes, la trinitat, el pecat original de Maria o si Han Solo disparava primer. Bé, aquest darrer dilema sí que té solució: disparava primer. Però els governs s’han de preocupar del benestar de les persones, no dels seus pensaments. La laïcitat és, també, una condició protectora de la llibertat de consciència, i dins d’aquesta llibertat de consciència hi ha les creences religioses.

La tercera reflexió ens ve a dir que deixar una esfera de protecció a les diferents opcions de consciència, religió, pensament, filosofia, espiritualitat, digues-n’hi-com-vulguis, ha esdevingut un encert. Les religions tenen un doble component que es comporta de forma simètrica. Unir cap endins (d’aquí ve l’expressió religio, de relligar) i diferenciar cap enfora. És a dir, que tenen un ingredient cohesionador de les comunitats i, a la vegada, un ingredient corrosiu de la convivència. I sabem que aquest ingredient corrosiu s’activa quan pot establir un conflicte amb el poder civil, i se n’alimenta si es pot presentar com a víctima. De manera que no és recomanable voler dictar constantment a les religions el que han de fer o deixar de fer portes endins. S’han d’adaptar a la llei si la llei és per a tothom. Però la fermesa del poder civil, si és tolerant, també facilita que les religions s’acompassin amb els temps que els toca viure. La laïcitat és principi articulador de drets i té la igualtat com a ingredient indispensable. No es fa a la mida de ningú; ni per a afavorir ni per a perjudicar.

“La laïcitat és principi articulador de drets i té la igualtat com a ingredient indispensable”

De manera que els laics som bastant prudents a l’hora d’anar indicant el que els altres haurien de pensar, dir o fer. S’hi afegeix un altre motiu prou important. Hi ha col·lectius dins de cada religió que ja compleixen amb prou dignitat i complicacions aquest paper crític. I són els nostres amics, els nostres aliats. De fet, són part del nostre moviment. Deixem que siguin ells qui s’ocupin d’aquesta qüestió.

A banda que si algú em pregunta «què hauria de fer l’Església Catòlica Apostòlica i Romana per posar-se al dia del s. XXI?» no puc més que respondre que jo, com a anticlerical, em donaria con un canto en los dientes si es posés al dia del s. XVIII.

 

Joffre Villanueva (@joffrevllnv), vicepresident de la Fundació Ferrer i Guàrdia (@f_ferrerguardia) i autor del blog perspectivalaica.wordpress.com

Potser també t'interessen...