Els reptes de la Unió Europea

Ilustracions_1142

Han passat més de sis anys des que la crisi financera global va esclatar, provocant la recessió més gran de la història recent després del crack del 29. Tot i que el diagnòstic sobre per què Europa s’ha vist particularment afectada per aquesta crisi sembla clar, la fòrmula escollida per intentar sortir-ne no ha donat els fruits esperats. El deute acumulat dels anomenats PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya) i les taxes d’atur (d’atur juvenil en especial), així com les desigualtats i el risc de fallida de Grècia, no acaben de reduir-se.

Tot i que les mesures adoptades pel Banc Central Europeu (BCE) i la resta d’institucions europees per corregir les deficiències institucionals de la Unió Monetària van a poc a poc en la bona direcció, l’austeritat aplicada a tot arreu al mateix temps ha provocat un cercle depressiu procíclic que no ha fet res més que fer més difícil reduir el deute, i perjudicar el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquesta situació, sumada al dèficit democràtic i la complexitat en la presa de decisions a la UE, ha derivat en una creixent percepció negativa de la ciutadania vers el projecte d’integració.

“Molts ciutadans i ciutadanes perceben Europa avui com un instrument d’escanyament econòmic”

Si bé fins al 2007 la UE era vista com un espai de llibertat, progrés i benestar, en què la gent era conscient dels beneficis dels fons estructurals o la llibertat de moviment, molts ciutadans i ciutadanes perceben Europa avui com un instrument d’escanyament econòmic, de reducció de drets i d’imposició de mesures impopulars. Més enllà que, en el fons, els responsables de la situació en què estem avui siguin els estats membres de la Unió, i no la UE en si mateixa. Per tant, el principal repte que tenim els europeistes crítics és fer tot el possible per tal que la UE torni a ser identificada com un instrument que millora les condicions de vida de la gent, que ajuda a construir una societat més justa, equitativa, pròspera i sostenible. Per fer-ho necessitarem avançar fonamentalment en dos fronts: l’econòmic i el democràtic-institucional.

Pel que fa al vessant econòmic, l’assumpció de l’euro per part d’alguns estat perifèrics de la UE va resultar en uns tipus d’interès excessivament baixos per als models productius d’alguns d’aquests estats, que van fer créixer bombolles de crèdit insostenible. Bombolles que van contribuir a un creixement econòmic irreal i a un endeutament, fonamentalment privat, excessiu. Tot i que la reducció del deute és important per poder gaudir d’economies pròsperes en el futur, els països de la perifèria ja han fet grans esforços fiscals i de devaluació que no han tingut la recompensa esperada. La creació de l’euro es pensava que portaria a una convergència natural de les estructures econòmicofinanceres dels membres de la Unió Monetària. En realitat però, les deficiències institucionals d’aquesta, així com la utilització de l’euro com a instrument polític per sobre de la lògica econòmica (pas definitiu per reintegrar Alemanya en el projecte d’integració), han amagat fins a l’esclat de la crisi les excessives diferències entre estats membres i la manca d’instruments per fer front a una crisi d’envergadura.

“La UE ha d’avançar cada vegada més cap a un model federal”

En aquest sentit, tot i que als anys 70 ja es parlava que Europa no era un Àrea Monetària Òptima, fonamentalment per la manca de mobilitat laboral i d’un pressupost “federal” fort (unió de transferències) que permetés fer front a xocs asimètrics de forma efectiva, encara no s’ha fet el necessari per superar aquestes deficiències. Si bé la Unió Bancària, la creació del MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat) o les mesures adoptades pel BCE han aconseguit frenar la relació perversa entre crisis bancàries i augment de les primes de risc (i risc de fallida), encara queda molt per fer. Per poder sortir definitivament de la crisi, i establir els mecanismes necessaris per començar ser una Unió Monetària forta, és imprescindible reestructurar el deute de determinats estats en dificultats. Una reestructuració que impliqui l’allargament dels terminis de pagament del deute, lligant-lo al creixement, que resultaria en una reducció dels interessos d’aquest gairebé a zero. I, en el cas de situacions insostenibles com la de Grècia, una quitança parcial del deute, associada a certes reformes acordades amb l’Executiu hel·lè.

D’altra banda, l’harmonització relativa de l’impost de societats, la creació d’una prestació d’atur paneuropea, així com un pla ambiciós contra l’evasió fiscal, la mutualització de part del deute dels estats membres o una estratègia seriosa per incentivar la mobilitat laboral intraeuropea; ajudarien a construïr una Europa més pròspera. A mig i llarg termini, Europa també necessita un procés de reflexió que replantegi el model productiu de la Unió (economia verda, I+D, indústria, tecnologia, educació, etc.) que ens permeti avançar cap a una economia d’alt valor afegit (ja que no podem competir en preus amb els emergents).  A més a més, una revaluació parcial de les economies del nord i del centre d’Europa, aixi com un control més estricte dels dèficits comercials (diferència entre el que s’importa i el que s’exporta) d’aquestes mateixes economies, ens permetria als països de la perifèria, una sortida de la crisi més fàcil i equilibrada via exportacions.

El pla Juncker, per la seva banda, podria complementar-se amb inversió en certes infraestructures de futur a través de l’emissió de bons conjunts, els anomenats “project bonds”, que permetrien apropar-se més a la xifra de 700 bilions d’euros recomanada per alguns experts per tal de fer vertaderament efectiu un programa d’inversió europeu contracíclic.

Pel que fa al vessant democràtic-institucional, Europa s’ha caracteritzat sempre pel conflicte entre la sobirania nacional i la supranacional, resultant en una complexitat institucional considerable i en una legitimitat democràtica massa indirecta o inexistent. És per això que la UE ha d’avançar cada vegada més cap a un model federal semblant a les democràcies parlamentàries clàssiques, en què el poder del Parlament sigui cada vegada major envers el poder del Consell de Ministres, i en què l’Executiu depengui en major mesura de l’equilibri de majories i el joc parlamentari.

L’avenç cap a un model de governança Europea més clàssic, en què el Govern europeu (la Comissió Europea) i el president surtin de l’elecció directa del Parlament i no del Consell, així com la reducció de carteres i del doble biaix de poder de la cambra territorial ens ajudaria el pilar democràtic del projecte d’integració. En paral·lel, l’augment de poder de la cambra de representació ciutadana (el Parlament) pel que fa a la presa de decisions en qüestions de contingut (rescats, pressupost, política internacional, etc.) ajudaria a equilibrar el poder entre institucions. El rol del Parlament en l’elecció del president de la Comissió Europea és un pas endavant, però necessitem una progressiva europeïtzació i transnacionalització del sistema de partits per a continuar reforçant una vertadera demos europea.

D’altra banda, és important que Alemanya passi de comportar-se com a estat hegemònic que defensa els seus interessos a ser el vertader líder de la Unió defensant els interessos col·lectius del projecte. Per aconseguir-ho caldrà un nou procés constituent a mitjà termini, en què tots els estats membres hauran de fer concessions i acceptar determinades condicions de l’altre amb generositat i visió de futur.

Finalment, la resposta de la UE al repte migratori a les seves fronteres, així com el seu rol en la permanència del Regne Unit a la UE o en la resolució del conflicte ucraïnès, seran crucials per tal de contribuir a construir de nou una imatge positiva sobre el projecte d’integració.

Carlos Mascarell, @JrMasca, assessor del Consell Europeu de Municipalitats i Regions a Brussel.les, membre del jurat per escollir la capital europea de la joventut i coordinador del projecte “Joves líders europeus per una ciutadania activa” finançat per la Comissió Europea.

Potser també t'interessen...