Construint el somni a peu de carrer

Estem immersos en un doble procés de transformació. Vivim, d’una banda, una dinàmica de canvi d’època, d’obertura d’un temps nou, cridat a perfilar les bases de les trajectòries vitals i col·lectives de les properes dècades. Assistim, d’altra banda, a la crisi del capitalisme de bombolla (l’especulació com a motor de creixement) amb un entramat promotor de l’austeritat injusta i del procés de segrest democràtic. Es tracta d’una lògica de transició social i cultural, articulada amb una dinàmica de crisi econòmica i institucional. En aquest context, la vella política semblava atrinxerada en els seus refugis de corrupció: com si pogués amagar el cap sota l’ala del canvi d’època; com si no tingués res a veure amb el capitalisme especulatiu.

El 15M va alterar l’escenari. El nou temps finalment es polititza: es desencadenen processos inèdits d’acció col·lectiva que impugnen la vella política (no ens representen) i les seves polítiques injustes (prou retallades). Les eleccions municipals del passat 24M marquen un nou punt d’inflexió: de la resistència al projecte; de les places a la disputa del poder institucional, com a territori on el somni d’un futur amb dignitat troba camins per fer-se tangible i majoritari. Calia forjar les eines i guanyar: concretar les confluències i capgirar el joc i el tauler. I, en bona part, s’ha aconseguit. Cal ara expressar tot això en una acció de govern que retorni el poder a la gent i activi les polítiques del bé comú. Està començant a passar. Podem apuntar algunes reflexions sobre ambdues qüestions: la geografia electoral de la ruptura, i un paisatge incipient de decisions justes i empoderament ciutadà.

A l’Estat espanyol, les candidatures alternatives i d’unitat popular governen avui a quatre de les cinc ciutats més grans, i aconsegueixen el 27% de regidors i regidores en el conjunt de les 13 ciutats per sobre de 300.000 habitants. Al País Valencià i a les Illes, l’avenç de Compromís i de Més és substancial, assolint el govern de moltes de les principals ciutats. A Catalunya, els partits de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots respecte el 2011. Els espais de confluència i les forces que en formen part -en un mapa de geometries variables- en guanyen 536.000. Barcelona en Comú obté el 25,2% dels vots i guanya a 54 dels 73 barris. A Nou Barris s’enfila al 34%, doblant el vot socialista. Els dos partits històricament dominants passen a ser minoritaris en els seus respectius eixos d’identitat política: el PSC en l’eix social (4 regidors sobre 23 d’esquerres); i CiU en l’eix nacional (10 sobre 29 sobiranistes). A Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Mollet del Vallès, Castelldefels, Vilafranca del Penedès, Vic, Tortosa… s’articulen també espais polítics de revolta democràtica. Propostes que vertebren alternatives guanyadores allà on la vella política s’atrinxerava (Sabadell, Montcada i Reixac); allà on s’atrevia, fins i tot, a fer-ne bandera (Badalona, Castelldefels). Canvia, per tant, la naturalesa dels actors i la seva correlació de forces. Es dibuixa el gresol d’una nova hegemonia.

Més enllà de l’escenari electoral, els nous governs s’han posat en marxa. Barcelona ha començat a transitar els camins del canvi; ho ha fet amb força. En el terreny de les polítiques, s’han frenat desnonaments, s’ha assegurat el dret a l’alimentació de tots els infants, s’ha retornat a la gestió directa de les escoles bressol, s’ha decretat la moratòria de llicències turístiques, s’han retirat les acusacions contra tots els activistes, s’ha iniciat la reforma integral de la Guàrdia Urbana, i s’ha abandonat el projecte de Jocs Olímpics d’Hivern. No hi haurà pista de gel a la plaça Catalunya, i ja no hi ha bust reial al Saló de Plens. Hi ha elements de canvi igualment rellevants relacionats amb la manera de fer, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política de proximitat. Tenim a Barcelona un equip de govern de persones senzilles, lluitadores, usuàries dels serveis públics, vitalment connectades als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del Codi Ètic amb forta limitació de sous; renúncia als cotxes oficials; eleccions primàries de consellers i conselleres de districte; i constitució dels districtes amb actes oberts a la ciutadania.

Són, d’una banda, les polítiques de la dignitat; totes elles van fitant l’avenç cap al dret a la ciutat. I és, d’altra banda, una nova política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, semblant a la quotidianitat de la majoria, teixida amb valors d’humanitat. El món local pot estar esdevenint el territori on la revolució democràtica és possible. On es forgen horitzons d’emancipació, de construcció quotidiana del bé comú. On allò vell potser no acaba de morir, però allò nou… neix amb força. On les dones i els homes d’ICV hi som, amb l’esperança a flor de pell i tocant de peus al somni.

 

Ricard Gomà Carmona
@ricardgoma

Potser també t'interessen...