Perills per a l’equitat en una Universitat globalitzada

03-j113-universitatsDiuen els professionals de la sanitat que als hospitals s’ha anat desdibuixant la frontera entre allò públic i allò privat, que un hospital pot ser públic al matí i funcionar com a privat a la tarda. Una cosa semblant passa amb les universitats públiques; que es veuen convidades per l’Administració a aconseguir els seus propis recursos, mentre se’n redueixen els recursos públics.

 

“Les universitats públiques es veuen convidades per l’Administració a aconseguir els seus propis recursos, mentre se’n redueixen els públics.”

 

Això posa la Universitat pública en un “procés d’esquizofrènia”, com el defineixen Hans van Ginkel, exrector de la Universitat de les Nacions Unides (UNU), i Marco Antonio Rodrigues Dias, exdirector de la Divisió d’Educació Superior de l’Unesco. Si bé als seus països s’han de mostrar com a institucions que ofereixen un servei públic, “en l’àmbit internacional, sobretot quant a la seva relació amb les institucions del món en vies de desenvolupament, actuen com a proveïdors de serveis comercials i donen prioritat absoluta als beneficis econòmics”, diuen.

L’exportació de serveis educatius és un plat sens dubte suculent. Els principals consumidors en són els països emergents, que necessiten mà d’obra qualificada i busquen la formació en institucions europees o nord-americanes. El 2013 l’educació es trobava en el segon lloc entre els serveis més exportats dels EUA cap a la Xina, representant un 21,3% del comerç total de serveis.

A Catalunya, el Govern potencia l’aposta per aquest negoci i vol captar estudiants extracomunitaris, que paguen preus fins a quatre cops més elevats que els provinents de la Unió Europea. L’Ajuntament de Barcelona ja s’ha sumat a la idea amb la premisa d’atraure “turisme del coneixement”. Per la seva banda, algunes universitats i empreses busquen fer negoci sense la necessitat de fer desplaçar l’estudiantat. La Universitat de Barcelona ha posat en marxa juntament amb el Grup Planeta el centre adscrit UNIBA, un centre privat que pretén oferir a distància els graus de la UB a estudiants llatinoamericans.

Mentre tot aquest procés segueix el seu desenvolupament, que ve de lluny amb més o menys subtilesa, el decret del PP que obre la porta al model del 3+2, amb graus de tres anys i màsters de dos, torna a posar el focus del debat públic sobre la Universitat. Atraure estudiants internacionals és precisament un dels criteris que, segons va expressar el ministre Wert, impulsa aquesta reforma, però no n’és l’únic.

 

“Mentre la formació bàsica del grau s’escurça, la formació posterior amb màsters té encara més barreres econòmiques.”

 

Més enllà de la qüestió pedagògica, que en el context actual queda en un segon pla, el model del 3+2 comporta diversos riscos per a l’equitat del sistema universitari. Principalment, pels preus elevats. Espanya, i particularment Catalunya, és el sisè país europeu on els preus màxims dels estudis de grau són més cars. A més, el preu dels màsters és –per llei– molt superior al dels graus, a diferència del que és habitual a Europa, on el més comú és que no hi hagi diferències significatives. Mentre la formació bàsica del grau s’escurça, la formació posterior amb màsters té encara més barreres econòmiques.

Ja durant les protestes contra Bolonya, el filòsof Francisco Fernández Buey denunciava la problemàtica: “A mesura que els fills dels treballadors trucaven a les portes de la Universitat i aconseguien entrar-hi, els antics primers cicles de bona part de les carreres universitàries s’han anat convertint gairebé en una prolongació més del Batxillerat. Per tant, la veritable formació per al manar s’ha anat traslladant a poc a poc a màsters i postgraus.”

 

“En el mercat laboral les titulacions superiors valen més pel procés de selecció que representen que no pels coneixements que puguin aportar”

 

I no ho diu només un pensador marxista. Un reportatge recent de The Economist apuntava que en el mercat laboral les titulacions superiors valen més pel procés de selecció que representen que no pels coneixements que puguin aportar. Si aquesta selecció és econòmica, la Universitat està perpetuant les desigualtats. Cal molta feina per capgirar-ho.

 

João França @jotaemi – El Diari de l’Educació @DiariEducacio

Potser també t'interessen...