Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

DestacatsJustícia socialPolíticaTema Central

Tots som Charlie Hebdo?

feixisme-charlie-hebdo

El passat dimecres 7 de gener dos homes van entrar a la redacció del setmanari satíric francès Charlie Hebdo i van assassinar dotze persones, la majoria membres de la redacció. La publicació havia rebut diverses amenaces els darrers anys, des que el 2006 va publicar les ja conegudes caricatures de Mahoma, i el 2011 ja havia patit un atac. Segons alguns testimonis, els atacants van dur a terme la matança mentre cridaven “Al·là és gran”. Les reaccions no es van fer esperar i des d’arreu del planeta es va condemnar l’atemptat. Un dels primers a fer-ho va ser el president de la República francesa, François Hollande, qui va sentenciar que es tractava d’un “acte excepcional de barbàrie”.

Dos dies després es produïa un altre atac a un supermercat jueu de la capital francesa, on un terrorista va segrestar durant diverses hores sis persones.

Finalment, vint persones mortes (dotze periodistes, quatre hostatges, un policia i tres terroristes) van ser el trist balanç d’uns fets que van commocionar Europa durant tres dies i les conseqüències dels quals encara són incertes.

En nom de qui?

Com diu el comunicat que la plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme va publicar després de l’atac, “malgrat que els que van dur a terme aquest atac afirmaven que estaven actuant en defensa de l’Islam, l’únic efecte de les seves accions serà el de proporcionar una excusa a aquells que difonen l’odi contra els musulmans, reforçant així la seva posició“.

Per la seva banda, Dolors Bramon, amb més de  20 anys d’experiència impartint classes sobre islamologia a la Universitat de Barcelona, a una entrevista a Crític considera que “terrorisme i Islam són dues paraules que no poden anar unides. No crec que sigui lícit parlar de terrorisme islàmic. És terrorisme i punt”.

Com recorda el periodista Carles Solà a Mèdia.cat, “els autors dels atemptats de París (…) no tenen res a veure amb els creients musulmans que omplen mesquites i oratoris arreu d’Europa. Són aquests mateixos grups (ISIL, Al Qaeda i Boko Haram) els que exporten el seu règim de terror a països com Síria, Iraq i Nigèria, de majoria musulmana, i són els creients musulmans les seves primeres i més nombroses víctimes”. N’és un exemple Ahmed Merabet, que es va convertir en un dels símbols dels fets de Charlie Hebdo i il·lustra aquesta realitat, ja que és el policia musulmà d’origen àrab que va ser abatut a sang freda a ple carrer pels terroristes que fugien de la redacció.

“És rellevant la religió que professaven els autors materials de l’atemptat?”

Dolors Comas d’Argemir, a l’article “Castigar o Integrar?”, publicat a la pàgina web de la revista Treball, sosté que “la cultura de matar s’aprèn des de la ràbia i l’exclusió. I la cultura de la convivència, basada en eradicar les desigualtats socials, ens ensenya quant iguals som els éssers humans.”

Així doncs, és rellevant la religió que professaven els autors materials de l’atemptat?

Atac a Europa fet per europeus

La resposta habitual a atacs d’aquestes característiques, especialment però no tan sols de la dreta política, és fer sorgir de nou el debat sobre la permeabilitat de les fronteres europees i la necessitat de controls més estrictes per tal d’evitar “l’arribada massiva d’immigrants”. La setmana posterior a l’atemptat, l’eurodiputada de l’ultradretà Front National Marine Le Pen va reclamar la “suspensió immediata de Schengen” (acord que permet circular lliurement per bona part d’Europa). La líder euròfoba va denunciar que “no hi ha país al món que no sàpiga que la primera mesura per lluitar contra el terrorisme és poder protegir-se controlant les pròpies fronteres”. Per la seva banda, els ministres de l’Interior europeus van acordar “revisar Schengen” per millorar i reforçar el control de les fronteres exteriors de la Unió Europea.

Sigui quin sigui aquest reforç de les fronteres, el debat se situa dins la pròpia Unió Europea, ja que els terroristes eren joves francesos nascuts a París. En aquest sentit, bona part dels mitjans de comunicació de masses recordaven que els autors de l’atemptat eren “francesos d’origen algerià”. Però quantes generacions calen per a que una persona deixi de ser “d’origen algerià”?

“Quantes generacions calen per a que una persona deixi de ser “d’origen algerià”?”

La nacionalitat se situa, doncs, al centre d’un debat que fins ara girava entorn de la religió i les fronteres. Fins i tot el Consell Constitucional francès va avalar a finals de gener la retirada de la nacionalitat francesa a Ahmed Sahnouni, nascut al Marroc i condemnat per terrorisme, qui tenia el passaport francès des del 2003.

“No serà que allò que diferencia és qui pot exercir la ciutadania i qui no, qui se sent discriminat per l’estigma de viure en un barri pobre o per l’estigma de tenir un nom d’arrel musulmana?”, es pregunta Comas a l’article abans mencionat.

Repressió contra l’exercici de la ciutadania

La mateixa Marine Le Pen, l’endemà de l’atac a la redacció de Charlie Hebdo, ja va anunciar que li agradaria que els francesos es pronunciessin en referèndum sobre la necessitat d’establir la pena de mort a l’ordenament jurídic.

Les primeres mesures del Govern francès no van trigar a arribar i dues setmanes després el primer ministre, Manuel Valls, anunciava la contractació de 2.680 persones per lluitar contra el terrorisme i una inversió de 735 milions d’euros en tres anys. Valls també va confirmar l’aprovació d’una llei per garantir la seguretat jurídica de les escoltes telefòniques i de rastreig, entre d’altres mesures. Per la seva banda, el president Hollande va congelar la reducció de 7.500 efectius militars prevista per al 2019.

Estat espanyol: Llei Mordassa i Pacte Antiterrorista

Tal i com ja presagiaven algunes organitzacions, partits i experts en la matèria, atacs com aquest tan sols serveixen per reforçar el discurs de la necessitat del control i la vigilància de la ciutadania en “situacions d’emergència” prenent “mesures excepcionals”. A tall d’exemple, el Centre Delàs d’estudis per la pau, en el seu comunicat posterior a l’atac, manifestava aquesta possibilitat: “Temem que els lamentables successos de París puguin ser explotats per persistir en la imposició d’un programa polític que amenaça les llibertats civils i les garanties democràtiques”.

Poques setmanes després dels atacs a Charlie Hebdo, PP i PSOE han signat un “pacte d’estat contra el terrorisme” per fer front als nous mètodes d’actuació com el jihadisme. En el text, els dos partits majoritaris espanyols avalen, entre d’altres qüestions, la cadena perpètua revisable, tot i que el secretari general dels socialistes espanyols, Pedro Sánchez, se’n va desmarcar en roda de premsa. S’estableixen condemnes per la captació o l’adoctrinament de terroristes i l’ús de les xarxes de comunicació per a atemptar. També es persegueix el desplaçament a l’estranger per incorporar-se a una organització terrorista.

Al desembre, la majoria absoluta del PP va aprovar la controvertida Llei de Seguretat Ciutadana, popularment coneguda com a Llei Mordassa. Aquest text preveu legalitzar les “devolucions en calent” a la frontera de Ceuta i Melilla, multes de fins a 60.000 € per reunir-se o manifestar-se sense comunicació prèvia en instal·lacions considerades “bàsiques per a la comunitat” o de fins a 30.000 € per manifestar-se davant el Congrés o el Senat espanyols pertorbant greument la seguretat ciutadana.

El feixisme es reivindica arreu

Com ja explicàvem al número 107 de JOVENT, el feixisme avança a Europa. L’auge de la nova ultradreta, en alguns casos, o el ressorgiment de les organitzacions feixistes tradicionals, en altres, situen el discurs xenòfob al centre del debat. Unitat contra el Feixisme i el Racisme, l’endemà de la matança, recordava l’estat de la qüestió:

“A Alemanya, el moviment racista i feixista Pegida ha organitzat àmplies manifestacions racistes i islamòfobes, secundades per partits polítics d’ultradreta i fins i tot nazis. A Grècia, el partit obertament neonazi, Alba Daurada, representa una amenaça tant a les eleccions com al carrer. Jobbik és un moviment semblant a Hongria. A Gran Bretanya el partit populista d’extrema dreta, UKIP, va guanyar les eleccions europees i ha guanyat dos escons al Parlament britànic. Les organitzacions feixistes —l’English Defence League (Lliga de Defensa Anglesa, EDL); el British National Party (BNP), que va perdre el seu dirigent recentment; el Britain First i altres— intentaran, sens dubte, fer servir els esdeveniments a França per recollir suport.”

 

No hi faltis! 21 de març. Jornada internacional contra el feixisme i el racisme. Manifestació: Unim-nos contra el feixisme, el racisme i la islamofòbia. Més informació a http://unitatcontraelfeixisme.org/

 

Gerard Sentís Garcés @gsentisgarces

Articles relacionats
DemocràciaPolítica

Entrevista a Joan Saura: 20 anys després del Tripartit

PolíticaTransició ecològica

Entrevista a Salvador Milà: 20 anys del Tripartit i de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge

DemocràciaPolítica

Amnistia: en aquella fina línia entre la il·lusió i la preocupació

PolíticaUnió Europea

Entrevista a Carlos Corrochano: El futur de la Unió Europea

Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut