“A presó només et queda una postura estoica: desitjar molta sort a la gent que està a fora”

Ismael Benito Altamirano i Daniel Ayyash Sala @ismadani_abs van ser detinguts per agents de paisà durant el matí de la vaga general del 29 de març de 2012, aquella que ens il·lustren amb un Starbucks cremant de nit. Estudiants exemplars de la Facultat de Física de la UB, defensen la seva innocència de cara al judici que els espera a partir del 9 de març. Preparen actes de suport a la seva Facultat (el dia 3) i a la del Raval (el 5), on fem aquesta entrevista amb l’Isma. La Universitat és el seu hàbitat natural.

Per Pau Planelles Oliva @pplanellesoliva

 

Nascuts en democràcia i amb arrelament familiar i associatiu, amb 19 i 21 anys, què se sent 34 dies a la presó sense haver tingut un judici?

[Silenci]. Sensacions contradictòries, molt contradictòries, sobretot perquè no pots fer res. És impotència però tampoc no hi pots fer res. Estàs tancat i hi ha un moment molt tens, o txungo en paraules més col·loquials, en què passes a ser conscient que només et queda una postura estoica: desitjar molta sort a la gent que està a fora perquè aconsegueixi al màxim de suport i treure’t d’allà. Però tu a portar-te bé, comportar-te bé i estar allà. Això és molt difícil d’assumir. A mi em va costar més o menys, però sóc una persona que em sé mentalitzar i tal; el Dani és una persona que mai no ho va poder assimilar. Ell no volia estar allà, no hi estava a gust i no hi va estar bé. Jo no és que estigués bé ni malament, però vaig dir-me “ho ajornem”. Si haguéssim passat més temps allà, hauria començat a entrar en una etapa molt més difícil.

 

“Els apunts del Dani van trigar quasi tres setmanes a entrar a la cel·la des de la porta de Quatre Camins”

 

L’Audiència de Barcelona va acabar deixant sense efecte la presó provisional en considerar-la desproporcionada. Com s’intercanvia l’estudi d’una doble carrera a la Facultat de Física per la màxima privació de llibertat?

Jo en aquell moment no feia dues carreres, el Dani sí. Ara sí que les faig. Va ser complicat, sobretot per un detall. El Dani portava apunts a la motxilla que van trigar quasi tres setmanes a entrar. I no estem parlant que la Facultat hagués de fer cap paper… Estaven a la porta de Quatre Camins, amb totes les pertinences del Dani, i la família va demanar que aquells apunts entressin a la cel·la. Estem parlant d’un paper que hagués trigat, com a molt, dos dies de burocràcia. S’havien d’examinar? D’acord, que un funcionari els hagués examinat. Era una cosa amb què vam arribar allà. Jo no els portava a sobre en el moment de la detenció perquè havia deixat la meva carpeta a la Facultat, no volia anar carregat a la mani ni el dia següent. Els meus pares van haver d’aconseguir la carpeta a la Facultat, van haver d’entrar fins a la taquilla que jo hi tenia. Aquí hi va haver un procés. Però el Dani els tenia a la porta i no els hi van deixar entrar, i això és bastant complicat. Més enllà de l’anècdota d’estar estudiant Mecànica Quàntica al costat de gent que està fent l’ESO.

 

Han passat quasi 3 anys des de llavors. Avui tornaries a participar d’una vaga general com la d’aquell 29-M?

Segurament canviaria, vull dir, no hagués pres les mateixes decisions tan innòcues com marxar pacíficament de la Diagonal cap a la seu del meu sindicat, i m’hagués quedat a la Facultat, però sí. I si no hi hem participat és perquè no hem pogut. Hem tingut una prohibició de l’Audiència de Barcelona perquè deia que la presó preventiva no era una bona mesura, i n’havia de trobar una altra d’exemplificativa que la substituís. Aquesta va ser el no poder assistir a manifestacions ni actes reivindicatius a la via pública dels pobles i ciutats de Catalunya [aquesta mesura cautelar va estar vigent fins que es va acabar la fase judicial d’instrucció]. Ja ho podem tornar a fer i tenim la intenció pacífica d’assistir a manifestacions.

 

“Volem passar pàgina a la jutgessa d’instrucció, és un bon moment per explicar que no volem que això nostre es torni a repetir”

 

El ressò mediàtic del vostre cas és atribuïble a la coincidència de la jutge d’instrucció, Carmen García Martínez, amb el “cas 4-F” i l’emissió del documental Ciutat morta?

Nosaltres teníem una campanya de suport feta, petita però segura, d’anar a les facultats a explicar el nostre cas, sobretot al moviment estudiant al qual pertanyem. Però sí, és un fet inherent que sortís el documental. Aquest fet va ser la campanya d’obertura, però ara volem passar pàgina, ja no tenim la mateixa jutgessa d’instrucció. Està molt bé i sempre podrem dir que la vam tenir, però ara és un bon moment per començar a explicar que el que volem és que això nostre no es torni a repetir. Ha d’evolucionar el discurs en aquest sentit.

 

No n’hi hauria d’haver prou per parlar-ne públicament amb la repressió constatable que s’exerceix contra el dret a vaga?

Jo crec que sí. A més, hi ha un context inherent, que és de vora 300 represaliats de CCOO, UGT i més sindicats en el conjunt de vagues generals des del 2010 fins al 2012. Va haver-hi un context molt mobilitzat que comença tènuement el 2010 i arriba fins al 2012, amb dues vagues generals en què hi ha molts casos que no estan només lligats a aquesta jutgessa d’instrucció. Per tant, sí que n’hi hauria prou per parlar de tots els casos, hauria de ser així però no ho és.

 

“Als sindicalistes represaliats els diria més que mai ‘organització’”

 

Quin missatge donaries als 300 sindicalistes que sumen peticions de la Fiscalia de més de 120 anys de presó?

No només a aquests sindicalistes, sinó també a altres inculpats de casos com el de Can Vies o del mateix 29-M. No tindria un missatge clar, però hi ha hagut una cosa que per al moviment estudiantil ha significat la paralització per complet: la repressió. Per tant, a aquests sindicalistes els diria més que mai ‘organització’. Perquè el nostre cas no aïllat, des del meu punt de vista, ha significat l’abandonament complet de la lluita. Plataformes com la PUDUP s’han caigut a terra per tensions internes que eren pròpies i que es van agreujar amb aquests casos.

 

“Per al moviment estudiantil la repressió ha significat la paralització per complet”

 

Com valores que la Generalitat de Catalunya exerceixi l’acusació particular contundentment contra vosaltres, i altres casos denominats d’”ordre públic”, i no pas en casos de corrupció política com la confessió de l’expresident Jordi Pujol?

Estem demanant, al Parlament, que la Generalitat es retiri com a acusació. També ho demanem a l’Ajuntament de Barcelona. És necessari perquè les proves que tenim creiem que ens donaran la raó el dia del judici, i volem estalviar que hi segueixi havent malentesos i que se segueixin demanant penes que impliquen presó, majors de dos anys, en casos en què pensem que és injustificat fer-ho. En el context mobilitzat i repressiu del 2012, on s’encabeix el nostre cas, la Generalitat va decidir que tocava demanar aquelles penes. En aquell context. Ara el context és diferent i creiem que no caldria. Però poden seguir pensant el mateix.

 

Defenseu plenament la vostra innocència. Si aquest mes de març sou absolts o se us imposa una pena mínima pel jutge, quins desitjos de joventut recuperaries? T’has perdut alguna cosa aquests anys?

Participar més del moviment estudiantil. El Dani i jo érem persones que d’una forma sana, pacífica i per pura voluntat política participàvem del moviment estudiantil. Ens ha agradat sempre participar de l’Associació d’Estudiants Progressistes, a la nostra Assemblea de Facultat… I ens hem perdut moltes coses que ens agrada fer. El que no es pot recuperar són els moments que hem viscut de molta, no sé com dir-ho, paranoia, molta angoixa, sobretot familiar. Simplement han estat allà. Just en sortir de la presó tens una sensació… després de 34 dies vigilat tot el dia per càmeres, amb gent que et veia dins de la teva habitació. Hem après a conviure amb això.

Potser també t'interessen...