La I Guerra Mundial i les seves conseqüències

IGMAnalitzar aquí en profunditat els orígens i les causes de la I Guerra Mundial és una tasca difícil en un article d’aquestes dimensions. Valgui només recordar que els historiadors encara estan debatent sobre les responsabilitats dels uns i dels altres en el major desastre que fins llavors havia viscut Europa. El cert és que, a diferència de la II Guerra Mundial, on Alemanya és de manera indiscutible l’agressora, les responsabilitats del desencadenament del conflicte estan molt repartides entre els dos bàndols. Disputes per l’hegemonia continental, pel control de les colònies i de les matèries primeres o pel domini dels Balcans, entre altres raons, van portar a una guerra que els uns i els altres pensaven que seria curta. Cadascun dels dos blocs -el de les potències centrals i el de les anomenades democràcies parlamentàries, aliades per raons estratègiques amb la Rússia tsarista- creia en la pròpia superioritat militar i en una ràpida victòria sobre l’enemic.

“Els historiadors encara estan debatent sobre les responsabilitats dels uns i dels altres en el major desastre que fins llavors havia viscut Europa.”

Però la Guerra es va allargar més de quatre anys i es va saldar amb una autèntic desastre humanitari: 9.000.000 de morts (directes de la Guerra, per malnutrició i per epidèmies com la grip espanyola de 1918), 20.000.000 de ferits, 6.000.000 d’invàlids, dèficit de naixements, viudes, infants orfes, etc. I també amb un autèntic desastre material: milers de cases, de fàbriques, de ponts, de camps de conreu, de vies de comunicació, de mitjans de transport destruïts. A tot això, cal afegir-hi la brutal disminució de la producció agrària i industrial (per manca de mà d’obra, de matèries primeres, d’adobs, etc.) i la inflació. No és estrany que, ja molt aviat, un cop passada la flamarada nacionalista, hi hagués protestes contra la Guerra a molts pobles i ciutats d’arreu d’Europa, que les desercions anessin augmentant a mesura que avançava el conflicte i que el que havia de ser un “ràpid passeig militar” es transformés en una terrible guerra de trinxeres. En el cas de Rússia, la Guerra va acabar d’ensorrar el sistema tsarista i de donar pas a dues revolucions, la de febrer i la d’octubre de 1917.

“La Guerra es va allargar més de quatre anys i es va saldar amb una autèntic desastre humanitari.”

A banda dels desastres esmentats, hem de tenir en compte que la recuperació econòmica postbèl·lica va trobar enormes dificultats a causa d’un fet cabdal: la Guerra havia significat la ruptura de les relacions econòmiques internacionals (un fre a la creixent globalització que s’estava produint des de finals del segle XIX). Com a resultat de tot això, Europa va perdre l’hegemonia mundial i el seu paper va ser assumit progressivament per la nova gran potència emergent: els Estats Units, que no es van incorporar decididament a la Guerra fins al 1918.

Un cop finalitzat el conflicte, amb la derrota de les Potències Centrals el novembre de 1918, la Conferència de Pau de París va intentar posar ordre en aquell immens caos, però els diversos tractats que els vencedors van imposar als vençuts (el més important dels quals va ser el de Versalles amb Alemanya), en comptes de solucionar els problemes, moltes vegades els van empitjorar. Són les conseqüències econòmiques de la pau, que J.M. Keynes va titllar de catastròfiques per al futur de l’estabilitat europea. I no es va equivocar. A més de les dures clàusules econòmiques, els diferents tractats i acords establien una sèrie de clàusules polítiques, militars i territorials que, si bé van tancar vells litigis, van contribuir a obrir-ne de nous, les derivades dels quals, en alguns casos, han arribat fins als nostres dies (especialment el del Pròxim Orient i el dels Balcans).

“Són les conseqüències econòmiques de la pau, que J.M. Keynes va titllar de catastròfiques per al futur de l’estabilitat europea. I no es va equivocar.”

Entre 1919 i 1922, Europa va viure una onada revolucionària que va afectar amb major o menor intensitat la major part de països, però de manera especial Alemanya, on finalment socialdemòcrates i forces conservadores van arribar a un precari equilibri amb la proclamació de la República de Weimar el 1919. I a Itàlia, on el pànic de les classes dominants les va portar a pactar amb el Partit Feixista de Mussolini el 1922. La crisi generalitzada va afectar la credibilitat de la democràcia parlamentària, i molt especialment a la Gran Bretanya i França. Aquests dos països, amenaçats pels dos models alternatius que estaven prenent forma –el feixisme i el bolxevisme–, van tendir a adoptar mecanismes cada cop més autoritaris per fer front al descontent de moltes capes de la població, que acusaven els seus polítics d’haver portat el món a un autèntic infern.

“A Europa creixia amb força l’ou de la serp: el feixisme i el nazisme.”

A començament dels anys 20, excepte a la Rússia soviètica, el moviment revolucionari havia estat vençut, però la inestabilitat social, política i econòmica va ser constant al llarg de la dècada, excepte en el breu període de 1925 a 1928, de manera que els “Feliços Vint” són un mite. Mentre que a Rússia s’instal·lava definitivament el bolxevisme, un cop guanyada la Guerra Civil per l’Exèrcit Roig el 1921, a Europa creixia amb força l’ou de la serp: el feixisme i el nazisme, que acabarien portant Europa i el món a la II Guerra Mundial.

 

Anna Sallés Bonastre
Historiadora

Potser també t'interessen...