“Els qualsevol i els ningú també poden fer política”

joan-subiratsEntrevista a Joan Subirats i Humet @subirats9, catedràtic de Ciència Política de la UAB i un dels portaveus de @guanyem.

Per Pau Planelles Oliva @pplanellesoliva

 

Estem en aquell escenari tan desitjat per molta gent, el del 10-N. A Catalunya només s’ha parlat en dos anys de la consulta del 9-N com a monotema?

Doncs bastant. La sensació que tinc és que ha predominat aquest relat que ha tapat altres problemes molt presents i que afectaven molt la vida de la gent. S’ha sabut emmarcar la consulta i el dret a decidir com un tema que ho vinculava tot, com una possible solució a molts altres temes que teníem pendents. Des d’aquest punt de vista, hi ha hagut l’avantatge d’una mirada més constituent, de començar des de zero, que ha entroncat bé amb tot el procés de resposta al canvi d’època i la crisi. Si bé ha connectat amb una lògica de ruptura constituent que venia del 15-M, al mateix temps, des del punt de vista negatiu, ha fet que qualsevol intent de fer surar temes més vinculats a les condicions de vida i la subsistència hagi quedat com una distracció que no tocava ara i que ja tocaria després.

La Catalunya d’avui només va de decidir la relació amb Espanya, o bé hi ha corrent de fons sobre una nova política que irromp?

Si féssim una mirada més enllà de Catalunya i el dret a decidir, i ho vinculéssim al procés de crisi i canvi d’època, hi ha punts de contacte entre el 15-M, Podemos, Guanyem i l’Assemblea Nacional Catalana. Formaríem part, amb lògiques i configuracions socials diferents, d’un cert canvi en favor del protagonisme social a l’hora de fer política. El canvi d’època té un component tecnològic molt important que substitueix els canals d’intermediació tradicionals si pots fer-ne servir d’altres més directes. Això s’expressa molt bé amb el 15-M i també amb l’ANC. Hi ha una connexió amb aquesta lògica deconstituent, de no estar d’acord amb el funcionament del règim polític, i constituent, de buscar altres formes d’organització política i de relacions entre societat i institucions. És una mirada que facilitaria que s’eviti confrontar aquests dos espais com si fossin coses totalment separades.

 

”Sabem més els defectes de la vella política que què és la nova política. Hi ha un punt central que és el debat sobre la representació.”

 

Sabem què és la nova política, o més aviat tenim clar que una majoria social vol acabar amb les estructures corruptes de poder a Catalunya i a l’Estat?

Moltes vegades ens passa que sabem més què és l’exclusió social que la inclusió social. Sabem més els defectes de la vella política que què és la nova política. Si l’haguéssim de definir, hi ha un punt central que és el debat sobre la representació. El crit que apareixia amb el “No nos representan” o “Democràcia Real Ja!” és una certa idea que confronta amb el sistema polític basat en un sistema representatiu que parteix de la hipòtesi que els absents en el sistema, la majoria de la gent, el demos, atorga la capacitat de decidir per quatre anys sobre problemes col·lectius que se’ls encomanen. El que passa és que aquesta delegació ha quedat moltes vegades defraudada, no es compleixen els acords implícits que les eleccions impliquen. Alguna gent que està a les institucions ha aprofitat per beneficiar-se’n personalment o per beneficiar altres actors que no han de rendir comptes, com el sector financer, i això va fer la sensació que la política ja no formava part de la solució, sinó del problema. D’entrada, es parla del rebuig a aquesta forma de fer. Hi ha elements que reclamen una mirada més de participació directa, de protagonisme social, d’autonomia de producció de notícies sense passar pels mitjans de comunicació de masses tradicionals, d’exercir el control més directe sobre la representació, de participar del canvi tecnològic. Els qualsevol i els ningú també poden fer política. És un element de reivindicació que fa més horitzontal la relació i aquells canals que semblaven impossibles d’evitar com els partits i les institucions.

 

”El ‘cas Pujol’ ens explica un sistema d’impunitat organitzat.”

 

A l’Estat espanyol es corre el risc o es té l’oportunitat de passar del bipartidisme de PP, PSOE i nacionalismes perifèrics al tripartidisme d’una força emergent?

És una oportunitat perquè no és possible separar la deriva crítica i de deslegitimació d’aquest sistema polític, fruit de la Transició, d’aquests dos partits que, de manera aparentment conflictiva però molt concertada, han anat fent tots aquests anys. Es generarà conflicte i inestabilitat, però segueix sent una oportunitat de renovació, regeneració i canvi. Obliga les forces polítiques tradicionals a posar-se al dia. Hi ha aquesta idea de la corrupció com a casos aïllats, quan en realitat parlem d’un sistema organitzat d’impunitat.

Què ha passat per tal que algú com Jordi Pujol ja no sigui pare de la pàtria catalana per a una part de la societat? Per a una altra preval fer més bons els nostres corruptes que els altres corruptes?

És com aquell acudit d’un empresari que anava al Liceu amb la seva dona i ell li ensenyava l’amant del seu rival. Ella deia que ja el veia i, mirant l’amant del seu marit, li deia que “m’agrada més la nostra”. En el fons, aquest [Pujol] és el nostre, una persona que ha aixecat un país. Ja ho deia en el relat de la fortuna del seu pare: persones que havien estat capaces, malgrat les dificultats, utilitzant mètodes no del tot convencionals com l’estraperlo, d’aixecar una fortuna, una idea emprenedora, de fer país sobre la base d’enriquir-se ells.

Dit això, crec que ha estat un cop molt fort. Una càrrega de profunditat molt forta que segurament obligarà Convergència a canviar de sigles, a intentar fer un procés d’embolicar-se d’una altra manera, de disguise. Ha ferit tant la sensibilitat de la gent que s’ha vist com un atac a la pròpia identitat. Pensar que sense el que està passant a Espanya això no ens hauria passat és un error. “Ells ens han hagut d’embrutar per ser menys bruts”. És un error, més aviat el que ens explica és aquest sistema d’impunitat organitzat.

 

“Per fer del deute un conflicte, cal una força prou potent per aguantar l’embranzida dels mercats.”

 

A les portes d’una tercera recessió europea, l’austericidi se segueix imposant des de les institucions europees. La correlació de forces que permet un efecte encadenat a totes les esferes de govern i el conflicte de classes segueixen sent vigents per capgirar les polítiques neoliberals?

La situació és molt complicada perquè tenim una mena de tríada de polítiques que converteix això en una gàbia de ferro. La lògica de l’austeritat formateja la resta de polítiques europees, i l’altra gran pota treu de les capacitats de decisió dels països un instrument tan important com és la moneda, i les deixa en mans del BCE, que actua amb lògiques aparentment professionals però que no ret comptes amb ningú. La tercera pota és un cop d’estat brutal, perpetrat l’agost de 2011 amb el canvi de l’article 135 de la Constitució espanyola. Prioritza a totes les esferes de l’Administració pública el pagament del deute. Si vinculem aquests tres elements, fan pensar que les capacitats de decisió dels governs dels estats han quedat molt disminuïdes; com va dir Merkel, alinea la conformitat amb els mercats. L’única manera que veig de sortir-nos-en, partint de la hipòtesi que actualment és molt difícil sortir de la moneda única i que les polítiques d’austeritat formen part de l’essència de la UE, és centrar-nos en l’element feble del triangle, el deute. Per fer-ne un conflicte, cal una força política i social prou potent per aguantar l’embranzida que els mercats farien. Ens ho hem de plantejar si volem tenir futur en les polítiques que fem des d’aquí.

Seguim sent de dretes o d’esquerres des de baix?

Aquest debat no el podem apartar del conflicte que hi ha hagut en la capacitat de manipulació i apropiació des de la lògica bipartidista. Sempre ens han dit que si no els votàvem a ells, vindrien els altres, no? Això ha negat sempre la possibilitat que hi hagués una certa voluntat d’acceptar aquesta gàbia binòmica dreta-esquerra quan, en canvi, amb el 15-M apareixien els de dins, l’1 per cent, i els de fora, el 99 per cent, i unes polítiques que no són capaces de donar resposta a fenòmens creixents de desigualtat. Si llegim la lletra petita del 15-M, i la gran, ens situaríem en idees d’esquerres perquè un element central és no poder donar resposta a polítiques que fan créixer la desigualtat. Com deia Bobbio al seu llibre Dreta i esquerra, si alguna característica important té l’esquerra és la no acceptació de la desigualtat com un element natural. Per tant, la desigualtat segueix sent l’element central del món d’esquerres. Val el binomi dreta-esquerra en el cleavage dalt-baix? Sí, perquè des de baix és quan els valors d’esquerres es poden defensar millor. El que no vol dir és que s’accepti la institucionalització o l’apropiació que en fa una part de l’esquerra.

 

”Cal mantenir la força transformadora dins i fora de les institucions, no dins o fora.”

 

Ets un dels portaveus de Guanyem Barcelona. En què quedarà aquesta experiència municipalista de gran abast, repercussió i ressò a l’hora de combinar uns actors que duen motxilla i d’altres que aporten una altra manera de fer les coses?

Jo crec que és una aposta en un terreny per a mi particularment estimat perquè l’àmbit municipal té molt futur. És un experiment d’aplicar el protagonisme ciutadà; anem a veure si és possible configurar una força política transformadora que, sense rebutjar les formes tradicionals de fer política, les interpel·li i configuri altres majories capaces de guanyar. Aquesta és la idea de fons, no estar presents a les institucions, sinó utilitzar aquesta força per recuperar les institucions. Se’ns estaven allunyant i perdent. Hem de ser capaços d’evitar els errors dels primers moments de la Transició, quan es va dir que el poble entrava als ajuntaments, i hi va entrar. I ja havia fet la seva funció i no calia que seguís apretant. És un lliçó que hem après. Aquesta lògica d’institució fora de la institució l’hem de superar. Cal mantenir la força transformadora dins i fora, no dins o fora.

Guanyem ha de servir per resistir, per governar, per fer por, per generar empaties, per tot plegat?

Sí, ha d’intentar servir per a tot, i això no serà gens fàcil perquè les lògiques del govern no són les de la mobilització, cosa que pot generar contradiccions. En cas que tinguem èxit i arribem a configurar una força política capaç de governar Barcelona, això no serà fàcil de mantenir, però aquest és el repte. Personalment no tinc intenció de presentar-m’hi, però m’ha semblat important contribuir que això es configurés i que tirés endavant.

Parlaves de les contradiccions. Com s’han de gestionar les contradiccions de tenir un peu al carrer i un peu a les institucions, o tots els peus a tot arreu?

No és una resposta fàcil. Hi ha un element important que és la capacitat d’explicar les coses. Si partim de la hipòtesi que estem en una societat on parlem de producció compartida i distribuïda, de coneixement compartit i distribuït, de capacitat d’intel·ligència col·lectiva, de la força de la gent per crear viquipèdia i superar l’enciclopèdia britànica… Conscients d’aquesta força transformadora de la col·lectivitat, això no ha de ser vist com una contradicció i un perill per a una institució que hi vulgui estar amatent. La institució durant molts anys s’ha vist des de la lògica tradicional de l’esquerra, estatocèntrica, veient en les institucions la capacitat de transformació central. L’hem de canviar, les institucions formen part del conjunt de forces socials de transformació. Les crítiques són a les pràctiques de les institucions. Amb una mirada més racional, més facilitadora, d’obertura canviarem les coses. No ho hem de veure com un element irresoluble, contradictori i conflictiu, pot ser creatiu també.

La lògica de la dreta és de llum al final del túnel econòmic. Alhora, s’està proposant una Renda Garantida de Ciutadania, els desnonaments el primer semestre de 2014 segueixen creixent un 14%, es fan accions simultànies per combatre la pobresa energètica a les portes de l’hivern… Quin encaix té això amb aquest relat?

Si seguim imaginant que la crisi és passatgera, episòdica, que la superarem “cuando crucemos el Cabo de Hornos”, com deia Rajoy, ens equivocarem. Al final d’aquest paisatge no tindrem el mateix paisatge. Si pensem que hem de canviar les preguntes i repensar les coses, des del punt de vista econòmic no podem seguir acceptant que només hi ha una única economia possible. Hem de recuperar, no és inventar, formes tradicionals de relació solidària, de grups i canvis en les quals visquem en una societat en mercat, no una societat de mercat. També tindrà moltes altres possibilitats, com Som Energia, Som Connexió, les xarxes de distribució ecològica i d’alimentació, una voluntat de recuperar formats més col·lectius de governar els béns comuns, l’Obra Social de la PAH, institucions més capaces de negociar formes de fer amb les grans companyies a l’hora de gestionar serveis públics, com a Bolívia i l’Equador amb les grans companyies petrolíferes. És una mirada més estratègica que la mirada estrictament reactiva i defensiva.

Avui té més legitimitat com a actor polític la PAH, el mig milió de signatures per la dació en pagament i els centenars de desnonaments aturats o el Govern amb majoria absoluta del PP de Rajoy?

El tema de la legitimitat i la legalitat sempre ha estat present als debats polítics. Que el Govern Rajoy s’escudi en la legalitat, posant menys èmfasi en la legitimitat fins a confondre-les, demostra preocupació per la seva manca de legitimitat. En el nivell de desafecció i desconfiança cap a les institucions es posa de relleu aquest factor. La PAH, per a molta gent que està subjecta a perill de desnonaments, suposa preguntar-se si van a l’oficina de mediació de l’ajuntament o la Generalitat o a la PAH. I és que la PAH té un 95 per cent de resolució de casos. Avui mateix llegia que, ocupant una oficina al barri de Sant Andreu, aconseguien un reallotjament de l’Ajuntament de Barcelona.

Quins pros i contres veuries a l’hora de convocar eleccions anticipades al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals?

En el cas de les autonòmiques, el pro seria resoldre un tema que no resol la quasi consulta del 9-N, i que ens evitaria arrossegar constantment la sobirania i la independència a totes les altres comtesses electorals, evitaria que a les municipals no es parlés de temes locals. El contra seria que, si no esperem que siguin quan toquen, les condicions per resoldre aquest tema de manera més creativa es redueixen perquè, si no hi ha avançament de les generals, es trobaria amb la paret de la majoria absoluta del PP, fos quin fos el resultat. No hem de descartar la convocatòria anticipada de generals, per no allargar més aquest conflicte entre legitimitat i legalitat. El pro per al PP també hi podria ser, abans de perdre València ciutat i comunitat i Madrid ciutat i comunitat, i situar-se en molt pitjors condicions, però perdria força en els possibles canvis de conjuntura. Em preocupa la distorsió de tot plegat en el debat de les municipals, una gran oportunitat de configurar a tot Espanya, a Catalunya també, candidatures més constituents que facilitarien components positius en molts temes.

Potser també t'interessen...