Al Con Sud sense notícies del neoliberalisme

consud-sense-neoliberalismeDes de la primera victòria d’Hugo Chávez el 1998, la pràctica totalitat de l’Amèrica Llatina ha anat despertant-se del malson neoliberal imposat a la regió per la força de les dictadures i consolidat per governs democràtics posteriors, sota l’atenta mirada de Washington i l’FMI.

Després de Veneçuela, va arribar el triomf de governs postneoliberals al Brasil, l’Argentina, l’Uruguai, Bolívia, el Paraguai, l’Equador, Hondures, Nicaragua i el Salvador. Governs difícils de classificar amb una sola etiqueta per a tots; alguns de partits tradicionals o fruit d’àmplies coalicions com en els casos de l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai, i d’altres sorgits de noves forces polítiques i lideratges forts que escombraven els partits tradicionals com en els casos de l’Equador, el Paraguai i Bolívia. A poc a poc, el continent deixava enrere l’hegemonia cultural, política i econòmica dels EUA, i es construïen nous projectes basats en el creixement econòmic accelerat i amb amplis programes de redistribució de la riquesa. La democràcia, però, no ha arribat del tot a la regió. Al Paraguai i a Hondures, en ple segle XXI, dos cops d’estat han aconseguit fins al moment aturar els projectes populars.

“L’Amèrica Llatina ha viscut un tomb polític sostingut per un enorme suport electoral a les propostes progressistes”

L’arribada de governs d’esquerres a diferents països va modificar profundament els processos d’integració regional. El 2005 s’enterrava l’ALCA i sorgien nous processos d’integració de caràcter postneoliberal com l’ALBA-TCP o UNASUR. L’Amèrica Llatina ha viscut un tomb polític sostingut per un enorme suport electoral a les propostes progressistes i de construcció de sobirania. Això s’ha traduït en una reducció de la pobresa i de la desigualtat sense precedents a la regió. Enrere han quedat les polítiques d’ajust que condemnaven a la pobresa àmplies capes de la població.

Al Con Sud del continent aquest final d’any hem viscut tres processos electorals que eren cabdals per al sosteniment de l’onada de canvi. La dreta internacional havia posat la seva mirada a l’Uruguai i al Brasil on, segons ells, semblava possible derrotar els governs del FA i del PT.

Al Brasil, l’efecte de Marina Silva, amb un programa del tot conservador en l’aspecte social i liberal pel que fa l’economia, va quedar en res. La dreta va fiar totes les seves possibilitats en Aécio Neves. Malgrat tot el suport internacional, Aécio va perdre les eleccions davant Dilma Rousseff, donant al Partit dels Treballadors el seu quart mandat consecutiu amb una gens menyspreable diferència de 3 milions de vots.

A l’Uruguai, l’FA aconseguia mantenir per tercera vegada la majoria a la Cambra de Diputats i Senadors, i Tabaré Vázquez arriba a la segona volta de les presidencials, el proper 30 de novembre, amb la comoditat que li dóna saber que la suma a la primera volta de Blancos i Colorados, els dos partits de la dreta, no arriba ni a igualar el seu 48% dels vots.

A Bolívia, les forces de la dreta no van aconseguir unir els seus esforços en una candidatura unitària, i Evo Morales i el MAS han obtingut el 60% dels vots, guanyant fins i tot a les regions tradicionalment feus de l’oposició.

“Brasil, l’Uruguai i Bolívia ens mostren el camí a seguir a l’esquerra del sud d’Europa”

El Brasil, l’Uruguai i Bolívia avui ens demostren que hi ha alternativa a les polítiques imposades pel neoliberalisme i no només han derrotat la dreta, un cop més, dels seus respectius països. Han derrotat també els conglomerats mediàtics de l’Estat espanyol que durant anys han intentant tombar governs que han portat milions de persones a gaudir per fi d’una vida digna; han derrotat aquells que pensen que tot està en venda; i ens mostren el camí a seguir a l’esquerra del sud d’Europa.

 

Àlex Mañas Ballesté @alexmanyas
Responsable de Relacions amb l’Amèrica Llatina d’ICV @iniciativa

Potser també t'interessen...