“El que patim realment és un dèficit democràtic”, Rita Marzoa

Rita MarzoaRita Marzoa i Font @marzoar, periodista de Catalunya Ràdio @Solidaris_CR i vocal de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural @omnium

Per Pau Planelles Oliva @pplanellesoliva

 

Ets un bon perfil per demostrar que els drets socials i nacionals de la ciutadania catalana són indestriables. Què hi dius?

Que no només et dono la raó, sinó que els qui pensen que això és una condició o una altra, al contrari. Catalunya només serà social si disposa de les eines d’un Estat per poder decidir les seves polítiques socials. Som un país d’esquerres, ho demostrem cada cop que anem a votar encara que després les majories que es formen siguin les que siguin, i al llarg de la història la societat civil no ha estat en absolut conservadora, sinó progressista. A banda de patir el dèficit fiscal de qui tanta gent es lamenta i que evidentment existeix, jo crec que el que patim realment és un dèficit democràtic. Ens governa a l’altra banda algú que no volem que ens governi a Catalunya. Al Parlament el PP és absolutament minoritari. I quan ens governa el PSOE és bastant anti-PSC i no té visió no diria catalana, però sí amb uns valors que no compartim des de la catalanitat progressista.

 

“El 9-N també vull decidir quina relació hem de tenir amb els països del sud, amb Europa, si vull estar sotmesa a la Troika”.

 

El 9-N ens cal votar només per canviar la relació política de Catalunya amb Espanya, o bé hi ha elements que reclamen capgirar les polítiques socials, d’ocupació, ambientals, de gènere?

Jo el 9 de novembre no només vull votar per canviar les relacions polítiques amb Espanya, sinó per canviar-les amb el món. Vull decidir quina relació hem de tenir amb els països del sud, amb Europa, si vull estar sotmesa a la Troika, en què inverteixo els recursos, quines polítiques de cooperació i d’exteriors fem. El 9 de novembre vull votar per decidir-ho tot.

 

“L’ANC és un tibant que ens ha empès i Òmnium un cotxe escombra perquè ningú no quedi fora del procés”.

 

Ets vocal de la Junta d’Òmnium. Nascuda el 1961, l’entitat, amb prop de 35.000 persones sòcies, treballa en els àmbits de foment de la cultura, la llengua, l’educació i la cohesió social. Us sentiu arrossegats per l’Assemblea Nacional Catalana (nascuda el 2011) a una dinàmica del “tenim pressa” més buida de continguts socials?

He de fer un matís. Dir que l’Assemblea està buida de continguts socials no és veritat. L’ANC és una eina, que va néixer quan va néixer, que segurament ha estat punta de llança, que ens ha arrossegat a tots. Diria que ens ha empès. Dins de l’ANC hi ha moltes sectorials amb molta consciència social. Dit això, també diré que segurament el que l’ANC i Òmnium som des de la societat civil és un tibant i un cotxe escombra de les curses de ciclistes, respectivament. Fa molt anys que porto l’àmbit de cohesió social a Òmnium, i no tindríem sentit si no responem a les necessitats de tot un país. Quan parlem de llengua, cultura i país ho fem en clau d’eines per a la inclusió i la cohesió de la nació. No podem permetre que en el procés quedi gent fora, tothom se l’ha de sentir com cosa seva. Per això és trist que la Llei de consultes hagi desaprofitat l’oportunitat de visibilitzar que som un sol poble, que la immigració dels anys 50 i 60 que va fer Catalunya gran, vinguda d’Extremadura, Andalusia o Galícia com mon pare, ara arriba d’altres llocs del planeta i ha de tenir dret a vot. Hem perdut una oportunitat.

Defensar el dret a decidir en clau de radicalitat democràtica és una bona manera de trobar aliats a l’Estat, a Europa i al món que ens ajudin a internacionalitzar el conflicte en tots els vessants?

És l’única manera, i és trist per a qui no ho vegi. A Escòcia, on hem tingut la sort de ser fa pocs dies, el procés ha estat integrador perquè era rotundament i radicalment d’esquerres, inclusiu, liderat des del Partit Nacionalista però integrant-hi feministes, radicals, verds, per canviar les relacions amb la Gran Bretanya que els han empobrit i no els han respectat la identitat. Aquí tenim l’oportunitat de seguir el procés volent un país socialment just.

Per tant, encara som de dretes i d’esquerres?

Sí, clar que sí. I tant. Jo sóc d’esquerres (riu).

 

“No em serveix que retallin a l’escola quan s’ha renovat un conveni amb l’Opus Dei per mantenir privilegis”.

 

Cal parlar de la Catalunya d’avui per dibuixar un nou país? Un exemple: la Catalunya d’avui necessita un sistema públic i universal de salut lliure de les retallades assistencials que se’ns imposen?

Evidentment que sí. No només lluny de les retallades, sinó redimensionant en què invertim. Dir avui que tenim recursos per a tot segurament és mentir a la gent. Ara, dir que tenim recursos per mantenir un benestar no és mentir, és dir la veritat. No em serveix que retallin a l’escola quan sé que aquest any s’ha renovat un conveni amb les escoles de l’Opus Dei per mantenir certs privilegis. Els diners hi són. Això també és ser d’esquerres i de dretes.

 

La sobirania està al centre del debat. Alhora que es reclama la unió fiscal europea, hi ha tot un seguit de processos de replegament nacional amb expressions d’extrema dreta a bona part d’Europa. Aquí no tant. Com s’explica el procés català?

També n’hi ha, eh, d’extrema dreta. Si tu a un alemany li dius “els nacionalistes catalans”, se li posen els pèls de punta. Per això s’ha de desvestir una mica no diré d’identitat, ja que sóc filla de gallec i catalana, sóc sitgetana i també tinc identitat… però sí s’ha de parlar clar. Des del meu amor i respecte profund a la catalanitat, tinc arrels i branques que han abraçat un argentí, i tinc un fill amb ell. Quan aconseguim que l’arbre creixi sa, tenim molta feina feta.

El ‘cas Pujol’ enfonsa un referent per a bona part de la ciutadania catalana, però no qualla la tesi de fer tremolar el procés sobiranista. La corrupció ha estat marca silenciada de la casa durant quatre dècades?

Segur. No només aquí. Ho és al món mundial. Hem de fer foc nou, ens cal reconsiderar el moment i les polítiques que tenim.

I què ha canviat perquè tot això emergeixi ara amb més força?

La gent n’està tipa, ja no pot més. Hem de poder fer les coses amb transparència, el que es vulgui nacionalment, econòmicament, moralment. Aquesta crisi ha fet explotar allò que ja estava soterrat en la indignació de les persones. Fer-nos pagar una crisi que no hem provocat ni tu ni jo ni qui llegeixi aquesta entrevista fa indignar.

 

“TV3 i Catalunya Ràdio poden haver comès errors de percepció pensant que es responia a un sentiment majoritari de la societat”.

 

Ets periodista. Una secció sindical dels Serveis Informatius de TV3 denuncia propaganda en lloc d’informació al voltant de les mobilitzacions de la Diada. El problema és la crida a la mobilització, o bé no fer prou d’altaveu, per exemple, d’una convocatòria de vaga general?

Uf. (Fa una pausa). Els mitjans públics catalans evidentment tenen pecats com qualsevol. Però tenim la sort que hi ha eines de control potents per poder-los reconduir, sancionar, advertir sobre el que fan. Des de TV3 i Catalunya Ràdio es poden haver comès errors de percepció pensant que es responia, i això també ho tinc clar, a un sentiment majoritari de la societat, del país. La debilitat dels mitjans no és pas a la pública; hi tenim grans professionals i eines de control excessivament polititzades, però són les nostres eines. La gran targeta vermella és per a la manca de mitjans privats lliures i independents que puguin fer de contrapoder al mitjà públic. Els públics m’ofereixen més garanties que allò que se m’explica és, com a mínim, al màxim de transversal. Vull trencar una llança a favor seu.

Fa 6 anys que presentes el Solidaris, un programa setmanal a la ràdio pública on tracteu experiències concretes sota aquella màxima que “un altre món és possible”. Per què us declareu alineats amb les utopies i les resistències de la gent?

És que no som utòpics, és al revés! L’única sortida que tenim és canviar. Sinó no hi ha futur, això se’n va a la merda mediambientalment, socialment, humanament. Canviem moltes de les estructures que ens han fet creure que ens servien per a avançar. Si es pogués afegir al mantra del Fòrum Social Mundial “un altre món és possible… i fins i tot necessari”, s’hauria de fer.

Després de fer caure de la programació de TV3 “El medi ambient”, els mitjans públics de Catalunya en tenen prou amb la vostra secció “Un afer ambiental” per fer front a les conseqüències del canvi climàtic?

M’agrada que em facis aquesta pregunta. Sembla que s’hagi tancat el forat de la capa d’ozó. Mereix autocrítica que estiguem convertint els mitjans públics en eines de distracció i entreteniment. Estem abandonant una de les essències per les quals els necessitem, que és la formació, la divulgació, la informació. Han de poder competir amb els privats per ser eficients i possibles, però estem massa abocats a l’entertainment i hem abandonat en excés la resta. Aquí cal un moment de reconducció, més espais de reflexió i anàlisi perquè potser hi ha massa ji ji ja ja. Una societat acrítica és molt típica dels qui volen manipular. Hauríem de reivindicar productes rigorosos.

Què passarà el 10 de novembre?

Tindrem una feinada de por. Haurem de començar a construir tot allò amb què somiem.

Tant si votem com si no votem?

Votarem. Votarem. Com no hem de votar? Votarem.

Potser també t'interessen...