Ciutats i pobles per canviar-ho tot

Ciutats i pobles per canviar-ho totEspanya, com la resta d’Europa, viu des del 2008 una crisi econòmica profunda. L’any 2010, amb l’entrada a la Generalitat de Convergència i Unió, es va donar el tret de sortida a Catalunya a una cursa cap a la destrucció de l’Estat del benestar. Les retallades en educació i salut, així com la reducció de sous del funcionariat públic, suposaven tota una declaració d’intencions del Govern, ja que, mentre se suprimien drets socials, es reduïen impostos i es concedien subvencions a col·legis que separen per raó de sexe. Aquestes retallades, que a escala estatal varen començar amb el Govern socialista el 2010, quan el llavors president José Luis Rodríguez Zapatero va reduir dràsticament el salari dels funcionaris, va retallar en pensions i va frenar l’aplicació de la Llei de dependència i les ajudes a la maternitat, s’agreugen el 2011 amb l’entrada al Govern central del PP. L’austeritat pren una dimensió estatal i les mesures de reducció de despesa pública es generalitzen. El Govern no només retalla les inversions fins a la irrellevància, sinó que va un pas més enllà: implanta una nova reforma laboral que precaritza els drets laborals; s’aprova l’infame llei Wert, que carrega contra la competència educativa de les comunitats autònomes que utilitzen la seva llengua com a eix vehicular en el territori, que retorna l’educació espanyola a l’època del franquisme amb la introducció de la religió curricular i que duu a terme una política lingüística aliena a la complexitat nacional; i encamina un rumb polític de supressió de drets socials. Aquestes polítiques, recolzades i promogudes des d’Europa a través de la Troika, també han tingut traducció en la depauperació del benestar local, amb el PP i tota la dreta segrestant les competències dels municipis amb retallades de tipus competencial i econòmic.

Aquestes polítiques austericides han empitjorat la situació social del país i responen a una voluntat política de desmantellar l’Estat de benestar: les seves iniciatives han generat pobresa i desigualtat. A escala local, el Govern central ha aprovat la LRSAL (Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local) amb l’objectiu de “racionalitzar” l’Administració local i aconseguir un suposat estalvi econòmic. La llei es basa en la “Llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera” (aprovada l’abril de 2012 pel PP, CiU i UPyD) sense tenir en compte els principis d’autonomia i de subsidiarietat, ignorant les necessitats de la ciutadania i els nivells de qualitat, eficàcia i eficiència dels serveis que presten avui els governs locals.

En aquest augment de la desigualtat i en la pèrdua de drets socials i laborals és on es troben també els ajuntaments. I és que els ens municipals són òrgans administratius als quals constitucionalment es reconeix la funció de gestionar els diferents aspectes que puguin afectar directament els seus conciutadans i les seves conciutadanes. L’Administració local és l’Administració més propera a la ciutadania, l’ens que pren les decisions que ens afecten de forma més directa. I ha estat aquesta Administració local la que ha hagut de fer front a les noves realitats, donant resposta a les necessitats d’un veïnat que han incrementat com a conseqüència de les retallades.

La nova llei local, juntament amb totes les polítiques generals i autonòmiques que afecten la ciutadania, no és neutral ideològicament; empeny cap a la privatització de molts serveis públics municipals, en una clara estratègia d’anar laminant l’Estat del benestar que avui també, o sobretot, representen els ajuntaments (retallades en l’àmbit de dependència, en els serveis socials educatius, etc.). Davant aquesta envestida, cal la unitat d’acció del municipalisme català per defensar la democràcia local i les polítiques socials fetes a peu de carrer, a l’Administració més propera i on l’activitat política és més accessible a tothom.

Una unió que és, a la vegada, una obligació i una necessitat, ja que tant és cert que és un deure moral per a les forces progressistes combatre juntes per fer fora els governs de dretes, com també és cert que només juntes podran les forces d’esquerres donar un gir de 180 graus a la situació actual arreu. Cal, per tant, articular un escenari de confluència electoral de les forces d’esquerres per superar l’status quo actual, aturar el desmantellament dels nostres drets i transformar la societat.

En definitiva, concebre el municipi com a àmbit d’actuació on iniciar el procés de transformació de la societat per tal de generar corrents alternatives al capitalisme. Els municipis, com a òrgans democràtics primaris, han de ser el punt inicial en què la ciutadania recuperi l’economia comuna, a partir d’una gestió directa i horitzontal de la riquesa col·lectiva. Una revolució que porti a àmbits d’autonomia la comunitat municipal, essent el món local un espai de lluita i d’alternativa a la política general. Un espai de lluita democràtica que es troba en greu perill per la proposició de llei que vol fer el Govern espanyol sobre les eleccions municipals. I és que l’Executiu de Mariano Rajoy té plantejat promoure una nova llei electoral que estableixi que la llista més votada sigui la que aconsegueixi l’alcaldia a aquell municipi. Una reforma que, si arribés a ser aprovada, podria significar l’obtenció de l’alcaldia de 40 capitals de província per part del Partit Popular. Una alteració del sistema que, en qualsevol cas, suposa un cop d’estat democràtic amb què es pretén desprestigiar el parlamentarisme, tornar al bipartidisme i deslegitimar el pluralisme polític.

 

CONFLUIR PER GUANYAR-HO TOT

Cal apostar, llavors, per una confluència d’esquerres que s’erigeixi com a canal alternatiu de la política convencional: una entesa que inclogui també els moviments socials i que permeti superar les coalicions tradicionals per, així, guanyar les eleccions i governar els municipis. En conseqüència, impera la necessitat de crear una unió de forces a través de la qual es pugui crear una oposició ferma a les polítiques d’austeritat. Una unitat municipal, a més, que sigui l’inici d’unió general de les esquerres al nostre país. La confluència de forces d’esquerres a escala local ha de ser el primer pas cap a una revolució democràtica que trenqui amb el sistema actual, perquè només creant oposició i alterant l’ordre establert des de l’Administració més propera a la ciutadania s’aconseguirà iniciar un procés que ha d’acabar amb el canvi del rumb polític català, espanyol i europeu.

L’aparició de diverses forces d’esquerres, com ara Podemos en els últims comicis europeus, així com l’aparició de noves forces en clau municipal, com Guanyem a Barcelona, o la creació de col·lectius de lluita veïnals criden a l’optimisme. Signifiquen l’entrada en la política convencional d’institucions de política activa veïnal, d’organitzacions de nova política que porten amb si noves fórmules d’actuació ciutadana que han de ser escoltades. Partits que, si  sumen forces amb organitzacions amb experiència institucional, podran materialitzar el canvi polític que tant es demana. En tot cas, però, cal tenir en compte que la confluència és un procés llarg. Cal que tots els actors valorin la seva participació en el projecte per, posteriorment, materialitzar la voluntat política de fer el camí de forma conjunta.

 

LA LRSAL

L’any 2013, el Govern del PP va aprovar l’estacada final al món local espanyol, la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local (LRSAL). Aquesta llei, sota les premisses de racionalització i sostenibilitat, lluny de configurar-se com una ajuda als ajuntaments per a resoldre els problemes de la ciutadania, és un impediment per als i les representants democràtics a adoptar mesures d’interès general.

La nova llei introdueix de forma general l’existència i, per tant, la subjecció de tot el sistema local als principis d’eficàcia, eficiència i estricta subjecció a la normativa d’estabilitat pressupostària. En altres paraules, tenint en compte la mancança de suficiència econòmica dels ens locals, en comptes de garantir uns mitjans suficients per al desenvolupament de les funcions que la llei atribueix a les corporacions locals, s’opta per una mesura inversa: reduir el nombre de competències per, així, adequar-les als diners que tenen o poden tenir els ajuntaments.

A més, la llei retalla les competències municipals en benefici de les diputacions. La falta de definició concreta del municipi fa que únicament se’ls hagi de garantir un mínim que els faci reconeixibles en cada moment social. Tot i així, aquests mínims, no definits, semblen trencar-se davant la possibilitat que competències com la recollida d’escombraries, la neteja viària o els serveis socials  i l’educació no siguin competència pròpia, sinó supramunicipal. Aquest fet, a més, porta implícits conflictes de legitimitat democràtica, ja que deixa de tenir sentit per a un ciutadà o una ciutadana anar a votar en unes eleccions locals quan sap que el gestor dels serveis que l’afecten serà una Administració a la qual no pot demanar responsabilitat política.

En conclusió, la LRSAL és una llei que reforma l’Administració Local, més pendent de l’opinió de la Unió Europea i dels agents econòmics que no pas dels propis actors del mapa municipal. És, en definitiva, una norma jurídica amb què es vol adequar la realitat local a l’interès del Govern central, però que difícilment respecta els principis d’autonomia local, subsidiarietat i legitimitat democràtica.

 

Arnau Martí Carretero @arnaumarti92

Potser també t'interessen...