El miratge de la igualtat

donesporLa desigualtat de gènere, la subordinació de les dones o el malestar de la meitat de la població per raó del seu sexe no són fenòmens antics. Són fenòmens presents en la nostra quotidianitat. I opriments. Sobretot, però, són invisibles.

Quina sort que has tingut, essent dona, d’haver nascut a Europa, m’he hagut de sentir a dir durant anys. Quina sort d’haver viscut a aquest lloc, i en aquest segle. Quina sort, perquè avui en dia les dones ja són lliures; són fortes, independents, i tenen les mateixes oportunitats que els homes.

Vivim el miratge d’una igualtat que no existeix però que ens l’hem creguda

Avui vivim el que s’ha anomenat el miratge de la igualtat. Una igualtat que no existeix, però que ens l’hem creguda, tot i que només cal agafar qualsevol dada, qualsevol, a l’atzar, per a observar que la desigualtat es perpetua. Que el camí cap a la igualtat és lent, i feixuc, i que estem a anys llum de la igualtat real entre homes i dones (font: iqobservatori.org, on hi trobareu 300 dades clau sobre la vida quotidiana amb perspectiva de gènere). Busquem algun exemple paradigmàtic; el número de dones poderoses, a l’elit econòmica, per exemple: segons la Llista Forbes, a Espanya hi ha 16 persones multimilionàries, entre les quals 3 dones. Un altre: el salari mitjà (brut anual) dels homes és de 29.000€, i el de les dones, de 22.000 (l’escletxa salarial entre homes i dones és d’un 24%, aproximadament). Per impossible que sembli, cobrem diferent per realitzar la mateixa feina. I, si entrem a l’espai privat, espai invisible per excel·lència, hi podríem veure, per exemple, que els homes dediquen la meitat de temps que les dones a la cura, als treballs de dins de les llars; que hi dediquen la meitat de temps i que, a més, realitzen les tasques més agraïdes, les que obtenen reconeixement. I és que les dones continuen sortint molt perjudicades del repartiment de rols que deixa el gènere. I aquests en són exemples aleatoris. Si busqueu informació, podreu veure que pràcticament qualsevol dada sobre benestar que trobeu us donarà el mateix resultat. Elles viuen pitjor, amb major sobrecàrrega de treball, pitjor salut, menys recursos econòmics i menys accés al poder. Això és el que s’anomena patriarcat.

L’exponent màxim d’aquest sistema que perjudica les dones és la violència, punta d’iceberg d’aquesta construcció social. L’Agència dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA), a petició del Parlament Europeu, ha publicat un informe sobre la violència contra les dones a la Unió Europea. Per a fer-ho, ha enquestat 42.000 dones dels 28 països de la UE (l’enquesta més àmplia feta mai al món sobre aquest tema).

Uns 62 milions de dones han estat víctimes d’agressions físiques o sexuals a la UE

L’enquesta dibuixa un escenari dantesc. Pel que fa a la violència psicològica, un 43% de les dones europees l’ha patit a mans de la seva parella. Pel que fa a agressions físiques o sexuals (han estat bufetejades, cremades, han rebut l’impacte d’un objecte destinat a fer-los-hi mal, han consentit relacions sexuals per por, etc.), n’han estat víctimes uns 62 milions de dones (quasi 3 vegades el nombre de dones que viuen a Espanya). 2 de cada 10 han estat agredides pel seu company. I per no parlar de les violacions: més de 9 milions d’europees declaren haver estat violades. Aquestes xifres són altíssimes, estan molt per sobre del que l’imaginari col·lectiu, el miratge de la igualtat, ens permet intuir. En total, més de la meitat de les dones han viscut un o altre tipus d’agressió. Més de la meitat, per tant, gairebé podríem dir que és majoritari.

Contraintuïtivament, els països nòrdics són els que més agressions apunten, quedant Espanya i bona part del sud d’Europa en millors posicions i, tot i així, dramàtiques. També és cert que existeix un fenomen d’ocultació de la resposta que probablement està més estès en les societats de tradició familiarista, com és la nostra.

Amb tot, l’Agència dels Drets Fonamentals de la UE assegura que el 22% de les dones a l’Estat espanyol ha patit algun tipus de violència. Segons el Ministerio de Salud, Servicios Sociales e Igualdad, durant el 2013 van morir 54 dones a mans de les seves parelles (31) o exparelles (23), 11 de les quals havien interposat abans una denúncia.

Baixant a Catalunya, les dades sobre violència masclista que maneja el Departament d’Interior radiografien que, durant l’any 2013, la policia va atendre 11.563 dones víctimes de violència masclista en l’àmbit de la parella, 4 d’elles mortals.

Val a dir que, davant d’aquesta situació de xacra social, les dones no som gaire optimistes. Amb les dades de l’Enquesta de violència masclista de Catalunya 2010 a la mà, el 70% de les dones pensen que la violència masclista a les parelles seguirà igual o augmentarà. En canvi, la percepció dels homes és diferent, ja que, en gairebé un 54% dels casos, creuen que aquesta violència disminuirà. Ells, doncs, són més optimistes que no pas elles. Per a les dones, en canvi, el miratge de la igualtat comença a esmicolar-se. De tant veure que la societat canvia tan a poc a poc. De tant esperar que aquesta xacra social desaparegui, i amb ella la seva por. I és que la por a l’agressió és un dels fenòmens més limitats i autolimitants a què s’enfronten les dones. Retalla la nostra llibertat.

El feminisme (RAE: Movimiento que exige para las mujeres iguales derechos que para los hombres) fa ja massa temps que batalla fort i aconsegueix resultats minsos. Aquesta lluita per la igualtat entre els sexes no és una lluita superada, com molts i moltes creuen. Necessitem encara moltes dones i molts homes feministes. Necessitem molta gent que, amb la seva acció quotidiana, demostri que és veritat que tinc tanta sort. Sort d’haver nascut a aquest lloc i en aquest segle.

Maria Freixanet Mateo
Analista de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials @InstitutICPS
@ElQuadernDaurat

Potser també t'interessen...