Emancipació, una utopia hipotecada

emancipacioA Catalunya, només el 24,3% de joves de 16 a 29 anys han marxat de casa, segons les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa de 2013. Una xifra que torna a marcar un mínim des de l’inici de la crisi i se situa a nivells de fa deu anys, i vuit punts per sota del percentatge assolit el 2007. Durant la primera part de la dècada passada, la bonança econòmica, els baixos tipus d’interès i la generalització de les hipoteques a llarg termini van contribuir a millorar la taxa d’emancipació, malgrat l’increment en els preus dels habitatges. Tot i això, les taxes juvenils d’emancipació a l’Estat espanyol, i en concret a Catalunya, mai no han estat significatives si es comparen amb les de la resta d’Europa. Segons l’Enquesta de Condicions de Vida, Catalunya està cinc punts percentuals per sobre de la mitjana de l’OCDE de 25 països en relació amb joves de 20 a 34 anys que encara viuen a la llar familiar. Fins i tot durant l’època de creixement econòmic, el percentatge de joves que vivien fora del nucli familiar era inferior al 35 per cent.

Arran de l’esclat de la crisi econòmica, el 2008, aquesta tendència s’ha intensificat. Les dificultats per accedir al mercat laboral s’accentuen i molts joves opten per quedar-se a la llar familiar. La població jove és la que s’ha vist més afectada per la crisi econòmica a escala laboral, i aquest fet repercuteix directament en la configuració dels seus projectes biogràfics personals. La taxa d’atur a Catalunya entre els menors de 29 anys és del 37,1%, i més de la meitat de joves que treballen ho fan amb contractes temporals. La precarietat laboral, la inestabilitat dels contractes, la reducció progressiva dels salaris i l’elevat cost immobiliari provoquen una “crisi d’accessibilitat” a l’habitatge, tant de compra com de lloguer. El doctor en sociologia Alessandro Gentile, autor de l’Informe sobre l’emancipació juvenil en temps de crisi, considera que “el col·lectiu jove es troba en una situació particularment crítica i difícil. L’emancipació juvenil es veu frustrada, estancada i no només ajornada”. Segons Gentile, es tracta d’una situació que s’ha anat gestant abans de l’esclat de la crisi, i que amb les actuals dificultats econòmiques s’ha intensificat.

La compra d’un habitatge s’ha convertit en una pràctica completament excloent en l’imaginari de moltes persones joves. Actualment, una persona jove catalana hauria de destinar més del 60% del seu salari a pagar un habitatge, un percentatge que dobla el que es considera com a raonable quant a costos d’habitatge respecte a les rendes disponibles de les persones, que és del 30%.

L’altra cara de la moneda són aquells joves que sí van poder emancipar-se a través de la compra d’un habitatge i, ara, incapaços de fer front als costos, es troben en processos d’execució hipotecària. Durant l’època de l’anomenat miracle econòmic espanyol, moltes persones menors de 30 anys es van veure atretes per la febre de la totxana, els tipus d’interès baixos després de l’entrada de l’euro i la desregulació del mercat hipotecari, seguint la tendència de la resta de la població.

Aquest va ser el cas de la Mònica, una mare soltera de 31 anys a càrrec d’un fill de quatre anys, que ara es troba en un procés d’execució hipotecària per no poder fer front als elevats costos de la seva hipoteca (1.200 euros mensuals). La Mònica i la seva exparella van comprar un pis a Barcelona per 260.000 euros l’any 2008, just abans que esclatés la bombolla immobiliària. Ell com a autònom i ella encadenant contractes temporals al sector dels serveis, aviat es van veure arrossegats pels efectes de la crisi. La Mònica va decidir deixar de pagar la hipoteca fa un any, quan va perdre la seva última feina i la seva parella va marxar. “És molt més important alimentar el meu fill que alimentar el banc”, explica. Gràcies al suport i l’assessorament de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, fa dos mesos va poder aturar el desnonament del seu pis i ara intenta negociar amb el banc perquè li concedeixin la dació en pagament. La Mònica explica que “la PAH ha convertit la por que tenia en ganes de lluitar”. “Ara sé que compto amb el suport de milers de persones que estan com jo i que sí que es pot”, comenta.

Eva Díaz
Periodista

 

Potser també t'interessen...