Comunicar la democràcia

comunicar“Sou molt joves encara per fer males notícies”, li diu en el primer capítol de ‘The Newsroom’ MacKenzie McHale (productora de l’informatiu) a Will McAvoy (presentador de les notícies). Una gran frase per posar de relleu la necessitat d’un canvi profund en l’enfocament de l’informatiu que protagonitza la sèrie, lluny dels ‘vicis’ i les servituds acumulats per la professió, i que ofereixi una informació crítica que permeti als espectadors formar-se una opinió sòlida sobre el que passa.

‘The Newsroom’ és una sèrie nord-americana, sobre televisions i periodistes nord-americans, amb un fil conductor, però, idèntic al que avui ens preocupa aquí: crisi del periodisme, propietat dels mitjans de comunicació, relació entre qualitat de la informació i qualitat de la democràcia, la compatibilitat entre entretenir i informar, centralitat –encara– de la TV.

Crisi del periodisme, o crisi dels intermediaris?

Parlar de crisi del periodisme, o del model de negoci periodístic fins ara conegut, és descriure una realitat. Però obrim el focus. El que està en dubte no són els periodistes, polítics, bisbes o catedràtics, cadascun d’ells per separat. Estan en dubte, qüestionats, fins i tot deslegitimats, tots els intermediaris en general, aquells qui medien, filtren, seleccionen davant dels ciutadans. Potser més que discutir-nos sobre si la premsa ha de ser en paper, o digital en obert o tancat (debat necessari, però sectorial), el debat de fons, polític i democràtic, hagi de ser per a què necessitem intermediaris i, si en necessitem, amb quines funcions. I el més rellevant: quina nova relació han de tenir amb la ciutadania.

Quan el teu entorn és un canal d’informació

Un dels nous paradigmes de la informació és l’impacte de les xarxes socials. Ciutadania que es pot informar amb rapidesa i fora dels canals tradicionals: primaveres àrabs, valencianes, marees, 15M… El gràfic mostra aquest fort increment els darrers anys (si el segmentem per edat, entre la gent jove encara seria més evident).

Més enllà de les xarxes socials, cal destacar que, a banda de TV, ràdio, premsa i Internet, moltes ciutadanes i molts ciutadans s’acostumen a informar dels temes polítics també a través d’amics, coneguts i familiars. Segons el darrer baròmetre del CEO, un 33,4% utilitza aquesta via (compatible amb les altres). És una dada per reflexionar, i que potser explica per què determinades notícies corren malgrat, o en contra de, la línia editorial dels mitjans. O l’amplifiquen. Prenguem-ne nota: la quotidianitat, la proximitat són política, i són comunicació.

Quan pensem en la revolució egípcia, recordem un tuit? O més aviat una imatge de la plaça Tahir emesa per Al Jazeera? Reconeixent l’impacte (radical, històric, definitiu) que les xarxes socials estan tenint en les nostres vides, subestimar la TV és un greu error. I em temo que part de l’esquerra el comet. Avui, fenòmens com Rivera, Revilla, –o, des de perspectives radicalment oposades– Forcades o Pablo Iglesias s’expliquen per la seva presència a la TV. Sí, fan un ús intensiu i intel·ligent de les xarxes, que es retroalimenta amb les seves aparicions televisives. Però algú creu que sense el seu pas per la TV estarien en el posicionament mediàtic (i polític) que ocupen ara?

Com s’informa l’esquerra a Catalunya?

Que no hi hagi una ‘TV d’esquerres’ no vol dir que la TV no sigui pas important. I aquest és el problema, que una TV informativament d’esquerres (concepte discutible, però ja ens entenem…) no se sap exactament si existeix. Això és un dèficit greu quan més del 80% de la ciutadania afirma que la TV és el seu mitjà habitual d’informació.

Un altre aspecte a retenir és que els diferents electorats d’esquerres catalans tampoc no consumeixen la mateixa TV per informar-se. El d’ERC opta en un 83% per TV3, xifra que baixa al 52,9% en el cas de la CUP, 48% en el cas d’ICV-EUiA (un 17% opta per La Sexta) i 16,5% al PSC (per sota de TVE1, empatada amb A3 i T5). És a dir, l’electorat d’esquerres té poques TV d’esquerres… i al final opta per coses diferents (si bé el referent és TV3).

Una conclusió ‘políticament incorrecta’

Davant d’un escenari d’oligopoli informatiu, les alternatives poden semblar poques. No és cert. A banda de la creixent oferta en paper i digital de productes de qualitat i crítics, com a ciutadans tenim una eina que no hem de subestimar. Les protestes i accions reivindicatives sobre educació i sanitat tenen el seu trasllat en termes comunicatius. També són les nostres lluites. I, com a consumidors, tenim una responsabilitat: optar per determinades propostes (també a la TV) i deixar-ne de banda d’altres. Sabem que el mòbil, l’ordinador i la tauleta s’han convertit en eines polítiques. I ho aprofitem. No ens oblidem del comandament a distància.

Marc Rius Piniés
Secretari de Comunicació d’ICV. Professor associat de la UB.
@marcrius1

Potser també t'interessen...