Ara és demà, la urgència de la confluència

editorialFa mesos, en aquest mateix espai, fèiem una crida a confluir i sumar per poder fer realitat les alternatives als governs de dretes que, sota el dictat de la Troika antidemocràtica, imposaven i segueixen imposant unes mesures d’austeritat generadores de desigualtats, pobresa, atur i exili juvenil i un llarg etcètera de despropòsits econòmics, socials i democràtics.

El dia 1 de febrer, promovent la convocatòria de l’assemblea oberta “Ara és demà” per part d’ICV-EUiA, aquesta confluència per fer possible l’alternativa va començar a ser una mica més tangible, una mica més pròxima. L’interès in situ d’un miler i mig de persones i la necessitat de moltes altres de crear aquest espai van quedar més que demostrades quan, superant les expectatives i desbordant l’espai disponible, ens vam trobar a l’antiga fàbrica Fabra i Coats del barri de Sant Andreu de Barcelona per debatre sobre la connexió de les lluites i la conversió d’aquestes en accions prioritàries; què ha de ser aquest espai unitari i com l’hem d’organitzar.

Érem 19 grups de més de 50 persones dividits en un centenar de subgrups d’entre 10 i 20 persones, en el marc dels quals vam debatre tan críticament com cadascú va voler durant dues hores. I ho vam fer d’igual a igual, promovent un espai que deixi de banda les sigles i aprofiti el bagatge de tots els projectes polítics d’esquerres. Vam extreure’n algunes conclusions que gaudien d’un ampli acord entre els assistents a l’assemblea oberta. Es va posar de manifest la necessitat que un grup dinamitzador doni continuïtat al moment 0 que havia significat la trobada de l’1 de febrer, així com la de promoure l’experiència a escala territorial i local.

Només junts i juntes podrem fer front a les lluites que entre totes i tots considerem prioritàries: la ILP de la renda garantida de ciutadania, l’auditoria ciutadana del deute, el dret a l’avortament lliure i gratuit, el dret a decidir, frenar les polítiques de la Troika, les marxes de la dignitat del 22 de març, combatre els processos de privatització, etc.

Dissabte 1 de febrer érem quasi 1.700 persones, de procedències molt diverses i amb cultures organitzatives ben diferents, però la immensa majoria de nosaltres exigíem que la unitat és necessària i urgent; que, per separat, no podríem fer front a aquells que, tal com titulava JOVENT en el número 102, “ens ho estan robant tot”.

Malauradament, aquell dissabte també coincidíem en una altra cosa: no érem prou, hi faltava gent. Totes aquelles persones que no hi eren però dia a dia també lluiten per canviar el model econòmic i social. Que lluiten per una participació real de la ciutadania en la presa de decisions, per la justícia social, per la sostenibilitat ambiental, pels drets de les dones (com el Tren de la Llibertat) o des del jovent associat. L’1-F, conscients de la necessitat de la confluència i que com més protagonistes corrents siguem més possibilitats de guanyar tindrem, ens vam marcar un gran repte: sumar-nos per atrevir-nos a guanyar.

Potser també t'interessen...