Lluitar construint

culturaEl sistema capitalista està aprofitant la seva crisi per, primer, rebaixar i en molts casos anul·lar drets socials, sindicals i polítics aconseguits durant més de mig segle de lluita, mitjançant retallades polítiques, socials i econòmiques que afecten el nucli fonamental d’aquestes conquestes: l’educació, la sanitat i els serveis socials a les persones. I que han afectat i afecten també molt durament la cultura. Segon, debilitar les estructures públiques, incloses les de comunicació, més favorables als interessos comuns, per finalment crear les condicions que permetin, a curt i mitjà termini, convertir el resultat d’aquestes retallades en negoci del sistema.

I no oblidem que la cultura ha estat no només una columna fonamental de l’Estat del benestar, sinó també el motor fonamental en la construcció de l’hegemonia que l’ha fet possible.

Així que si no n’hi havia prou amb les retallades, tant nacionals com estatals, que afectaven el món de la cultura, com la resta de les conquestes del segle XX, sanitat, educació i serveis socials… el Govern espanyol ha volgut aprofitar la situació per colpejar més durament la cultura en dos terrenys. Per una part, convertint l’augment de l’IVA, instrument en mans del Govern de l’Estat, en una mesura de represàlia política que destruiria i precaritzaria el teixit cultural més creatiu i crític; i, d’altra banda, dificultar, encara més, el dret a l’accés de la ciutadania a la cultura. És a dir, en última instància, debilitar al màxim la cultura com a eina de creació, de construcció i reflexió crítica, i deixar només en peu aquella part que obeeixi a la lògica del mercat pur i dur, la cultura de consum.

I és en aquest context que ens adonem que en general, i especialment als municipis, administracions que han tingut governs marcadament progressistes durant llargs períodes de temps, els responsables de la gestió cultural, tant pública com privada, han estat incapaços, tret d’honroses excepcions, d’articular una proposta que donés una estabilitat a la programació cultural, especialment de petit format, que generés xarxa, estabilitat, creació, aprenentatge, coneixement, esperit crític i ciutadania còmplice amb la programació cultural.

Això ha estat així perquè a uns, la gestió pública, els interessava programar actuacions puntuals amb impacte mediàtic (criteri electoral); i a la gestió privada perquè potenciant aquest criteri els guanys eren més grans i més ràpids (criteri econòmic).

Però aquest model ha afavorit l’hegemonia de la cultura entesa com a indústria, com a comerç, és a dir, la substitució de la cultura per l’entreteniment i, per tant, al servei ideològic del sistema neoliberal. Al mateix temps, no ha permès el desenvolupament d’una alternativa cultural amb capacitat d’articular un discurs crític i alternatiu a la mercantilització de la cultura i al sistema que l’empara, generant alhora creació, treball, complicitat amb la ciutadania i alternativa ideològica al sistema dominant.

L’aposta de l’oligarquia, mitjançant el patrocini, pels grans festivals d’aparador, d’oci i entreteniment, és la prova constatable de quin model defensen, un model acrític i de consum, que en cap cas no posi en qüestió l’statu quo.

Es tracta, doncs, a partir d’aquestes premisses, d’aprofitar la crisi sistèmica per articular polítiques que ens permetin crear una alternativa cultural al sistema. La construcció d’una societat diferent, on el benestar social sigui la columna vertebral que l’articuli, no es podrà portar endavant sense la participació activa de la cultura.

Es tracta, doncs, de lluitar construint. Des de baix, contribuint al desenvolupament de ciutats inclusives i sostenibles. Es tracta, doncs, de proposar polítiques culturals que generin complicitat amb la ciutadania, capaces de generar participació i construcció, coneixement i esperit crític.

Un possible model: la República de les paraules

A Camallera, aquest estiu ha tingut lloc la cinquena edició del Camallera Cançó d’autor, que s’ha transformat en la República de les Paraules. Un festival que ha combinat cançó d’autor, debats (sobre el dret a decidir), presentació de llibres, lectura de poemes, documentals, xerrades sobre memòria històrica i la situació actual del Memorial Democràtic, presentació de propostes alternatives com Somenergia o la Banca Ètica o la presentació de l’informe Mediacat sobre els silencis mediàtics. La proposta, teoritzada des de feia dos anys, ha estat un èxit de participació tant als concerts com als debats, presentacions o xerrades i, el que és més important, aquest procés culminarà, des de l’aspecte organitzatiu, en la creació d’una associació o cooperativa, està per decidir, per programar a partir de l’any proper la República de les Paraules.

Aquest és un model alternatiu als festivals d’estiu que centren la seva proposta en el terreny de l’entreteniment o de l’oci i que tenen com a referents els festivals de Peralada o Cap Roig.

Aquest model que es pot construir des de baix, pot comptar o no amb el suport de l’Administració local (si el té, millor), però el més important és que genera participació construint, alhora que crea alternativa i està preparat per funcionar en xarxa amb altres propostes de les mateixes característiques i, per tant, articulant alternativa al territori.

Un altre possible model: programació cultural estable des dels ajuntaments i en xarxa. En uns moments com els actuals, en què la situació del conjunt de la cultura, especialment la música, el teatre, el cinema, el circ o la dansa estan patint com mai les conseqüències de la crisi econòmica (a través de les retallades generals com a part de la ciutadania i les concretes com a sector per part dels governs tant de l’Estat com de Catalunya, a les quals cal afegir ara els municipis), fan que sigui absolutament necessari buscar alternatives que permetin donar feina, en la mesura del possible, al sector cultural, mantenint les instal·lacions, les programacions i generant al mateix temps un discurs crític i alternatiu.

Aquest és un model que aposta per la programació estable i de petit format. Aquesta programació es basa en cicles de cinc actuacions. Aquestes són de música, cinema, teatre, dansa o circ. L’objectiu és garantir un mínim de programació cultural als ajuntaments, de manera que en un període de cinc anys es generi una xarxa de programació estable que permeti una articulació al territori d’una àmplia proposta cultural i alternativa a l’entreteniment, generant ciutadania crítica i participativa.

Es tracta, doncs, d’apostar per models que permetin la complicitat dels creadors, dels artistes, dels treballadors i les treballadores de la cultura, i la participació activa i crítica de la ciutadania en la construcció d’una hegemonia cultural alternativa al sistema dominant generador de desigualtats i destruccions.

Pere Camps @perecampscampos
Promotor Cultural   

Potser també t'interessen...