Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

Justícia socialPolíticaTema Central

L’auge de la nova ultradreta

Captura de pantalla 2013-11-28 18.10.12El passat 12 d’octubre vam contemplar esparverats com l’extrema dreta es manifestava amb total impunitat als carrers de Barcelona. A la plaça de Catalunya, junt a PP, C’s i UPyD, s’hi trobaven camuflats PxC, España 2000 o Falange, mentre que a Montjuïc s’hi donava cita España en Marcha, el mateix nucli violent que va assaltar la Llibreria Blanquerna de Madrid l’Onze de Setembre passat, mentre s’hi realitzava un acte institucional de la Generalitat de Catalunya.

Aquest nou feixisme no és pas cap fenomen passatger ni de caràcter local, sinó que es troba emmarcat dins d’un context europeu on els diversos populismes identitaris estan vivint un auge electoral sense precedents històrics des de la Segona Guerra Mundial, aprofitant la crisi econòmica i democràtica per vehicular el conflicte social envers els sectors més dèbils de la societat. Podem diferenciar clarament tres estratègies diferents en l’actual extrema dreta emergent.

Les tres estratègies del feixisme

En primer lloc, ens trobem amb els grups que tracten de disfressar-se de demòcrates, com el Front Nacional de Marine Le Pen a França, l’FPÖ de Heinz-Christian Strache a Àustria o la PxC d’Anglada a Catalunya. Sota aquesta falsa màscara de respectabilitat, aconsegueixen captar milers de votants aliens a l’entorn cultural clàssic de l’extrema dreta, provinents sobretot de la classe obrera que viu en conflictius barris marginals i que entra en competència amb les persones migrades per les ajudes socials cada cop més escasses. Els votants són seduïts per la seva retòrica antipolítica contra la corrupció del sistema de partits, així com pels seus metzinosos rumors virals sobre suposades ajudes de l’Administració envers persones migrades que són franceses de 2a, 3a o 4a generació, a qui acusen de ser responsables de les retallades, oferint a tot conflicte una solució ràpida i autoritària, tal com denuncia Aitor Carr en la seva recent tesi doctoral. També solen camuflar un visceral odi islamòfob rere un fals feminisme, fent creure que es preocupen pels drets de les dones musulmanes que duen burca o niqab, quan tan sols els interessa estigmatitzar-les i criminalitzar-les, i generar una injustificada alarma social davant d’un problema molt minoritari, com ja van explicar SOS Racisme i grups realment feministes com Ca la Dona recentment.

En segon lloc, com detalla el periodista Bertran Cazorla en diversos reportatges del setmanari La Directa, tenim l’autodefinit com a “Feixisme del Tercer Mil·lenni”, un curiós moviment social sorgit a Itàlia sota el nom de Casa Pound. Es troba estructurat en diversos casals juvenils que combinen elements de l’estètica antisistema amb el tradicionalisme ultra, socialitzant adolescents i joves en innocents activitats esportives, musicals, lúdiques o fins i tot caritatives. Posteriorment, els polititzen en l’extremisme xenòfob, duent a terme un elevat activisme al carrer que sovint acaba degenerant en violència i vandalisme. A València ja s’ha instal·lat un d’aquests centres (Proyecto Impulso), així com al barri del Clot de Barcelona amb el Casal Tramuntana, finançat per un regidor de PxC de l’Hospitalet de Llobregat, on hi participava molt activament un bloguer detingut pels Mossos per fer apologia de la xenofòbia i l’odi. Guardava centenars d’armes blanques i bats de beisbol a casa seva. Un col·lectiu amb similars característiques són els sindicats d’estudiants feixistes, com Respuesta Estudiantil, que s’està infiltrant (sense gaire èxit, de moment) en mobilitzacions contra les retallades en l’educació al centre i sud de la Península.

Finalment, trobem el feixisme clàssic i sense complexos, el que no s’amaga de lluir amb orgull una estètica totalitària i obertament nazi, el que expressa obertament el seu culte a la violència amb finalitats polítiques. El màxim exponent n’és Alba Daurada a Grècia, que no ha dubtat a l’hora d’apallissar comerciants estrangers, bufetejar membres de l’esquerra en debats televisats, realitzar atacs amb explosius o confessar admiració per la dictadura hel·lena de Ioannis Metaxas. Fins i tot s’han vist implicats directament en l’assassinat del jove músic Pavlos Fyssas, fet que ha servit perquè finalment se’ls retirin la immunitat parlamentària i els fons estatals. Tot i això, van obtenir un excel·lent resultat electoral amb 21 diputats i un 7% del vot el passat 2012, xifres que podrien gairebé doblar segons les darreres enquestes. A Espanya aquest feixisme extrem estaria representat pels diferents grupuscles que formen España en Marcha, els quals obvien la xenofòbia i ara es troben molt centrats a amenaçar i atacar agressivament qualsevol mostra d’independentisme o catalanisme, arribant a convocar trobades populars per cremar estelades, com va narrar el periodista Xavier Rius al seu blog.

Alternatives i respostes al populisme

Davant d’això, què han fet la resta de partits? El cas de França és força paradigmàtic: per una banda, l’esquerra no ha estat capaç de bastir fronts unitaris antifeixistes (ni davant la mort del jove sindicalista Clèment Mèric a mans de nazis); els fa por parlar o criminalitzar l’FN tement fer-los propaganda, i aquest buit ha estat aprofitat pel populisme esbombant insídies xenòfobes sense que gairebé ningú no els faci una rèplica contundent. Per altra banda, tant la dreta democràtica de l’UMP com el ministre de l’Interior socialista, Manuel Valls, plantegen que la millor forma de barrar el pas a Le Pen és copiar-ne les polítiques, amb la mediàtica expulsió d’una nena gitana enmig d’una excursió escolar com a trist exemple. Això ha normalitzat i ha legitimitat el discurs antiimmigració, situant-lo en la centralitat política i provocant que l’FN ja aparegui com a primera força a les enquestes per a les properes eleccions europees.

Tal com s’exposa al llibre No pasarán aunque lleven trajes, coordinat per David Karvala, a alguns indrets d’Europa s’ha aconseguit aturar en sec el creixement de l’extrema dreta amb un antifeixisme massiu, plural i inclusiu. Un bon exemple n’és la ciutat alemanya de Dresde, on, des de 2010, cada febrer unes 15.000 persones convocades per tota l’esquerra (SPD, Die Grüne i Die Linke) fan una cadena humana impedint una tradicional desfilada neonazi de l’NPD en memòria dels bombardejos aliats a aquella ciutat. Un altre bon exemple n’és Unite Against Fascism al Regne Unit, que ha mobilitzat milers de persones de totes les ideologies per aturar els hooligans de l’English Defense League als carrers i el British National Party a les urnes. Repartint milers d’octavetes casa per casa van aconseguir que el BNP passés sobtadament de 55 regidors a 28 les passades municipals britàniques.

Les properes eleccions europees, sens dubte, seran la gran oportunitat del feixisme europeu per fer un salt endavant, guanyant representació, recursos i escons al Parlament d’Estrasburg, condicionant les polítiques de migració europees cap a perilloses posicions extremes, difícilment compatibles amb els drets humans. Els deixarem passar?

Roger Molinas Amorós @arqueoleg

Articles relacionats
DemocràciaPolítica

Entrevista a Joan Saura: 20 anys després del Tripartit

PolíticaTransició ecològica

Entrevista a Salvador Milà: 20 anys del Tripartit i de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge

DemocràciaPolítica

Amnistia: en aquella fina línia entre la il·lusió i la preocupació

PolíticaUnió Europea

Entrevista a Carlos Corrochano: El futur de la Unió Europea

13 Comments

Comments are closed.
Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut