Feixisme i repressió, dues expressions que cal combatre

repreTot just un mes després del 12 d’octubre, encara ressonen als nostres carrers els passos d’una minoria feixista molt sorollosa perquè només sap actuar amb violència. Els grupuscles de l’extrema dreta que va atacar la Llibreria Blanquerna de Madrid durant l’acte institucional de la Generalitat l’11 de setembre d’enguany. Aquells qui se senten impunes perquè els governs els toleren la persecució d’antifeixistes, l’agressió física i l’insult verbal continuats. Energúmens amb antecedents penals que campen lliurement pels carrers de tots i totes proclamant-se com la raça superior. I, mentrestant, aquesta mateixa casta de la vella política ordena la repressió policial contra milers de persones que cada dia omplen places i carrers per causes justes.

A aquest còctel de feixisme s’hi suma la repressió també, per exemple amb l’esclat de múltiples casos de mala praxi policial en el si del Cos de Mossos d’Esquadra. Una minoria d’agents que no volen ser policies per ajudar la gent, concentrats a comissaries com la de Ciutat Vella de Barcelona, es prenen la violència desproporcionada com a única via de resolució dels conflictes. Potser perquè ningú no els ha ensenyat prou a mediar i dialogar; de ben segur perquè tenen uns comandaments polítics i policials al servei d’un corporativisme mal entès, que no talla de soca-rel les actituds violentes individuals tant als carrers com als interiors de les comissaries o a les xarxes socials; sinó que les catapulta contra els drets fonamentals de massa ciutadans i ciutadanes que n’han patit les conseqüències. Des de col·lectius de prostitutes, passant per un nen de 14 anys de Tarragona, l’ull d’Ester Quintana i d’altres persones, el periodista Bertran Cazorla o l’esfereïdor desenllaç contra Juan Andrés Benítez.

La mobilització social no només és forta contra les retallades i l’austericidi, sinó també contra les expressions violentes que se’n deriven com l’Alba Daurada grega o el Casal Tramuntana i la Llibreria Europa aquí. Les conseqüències de la crisi sistèmica són més fàcils de llegir des del populisme dels extrems que no pas des de la complexitat de les arrels socials de la pobresa i les desigualtats. La por ja ha canviat de bàndol per a molta gent, però hem d’aconseguir que canviï de bàndol per al 99%, per a la majoria social que ha resistit i que construeix alternatives des de la quotidianitat, sempre a prop de la dignitat col·lectiva i lluny del feixisme i la repressió.

Potser també t'interessen...