L’esquerra ha de recuperar la iniciativa

Captura de pantalla 2013-10-14 a les 10.28.58És indiscutible que, a hores d’ara, la qüestió nacional domina l’escena política. L’èxit de la Via Catalana demostra que l’horitzó de la independència s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu de gran part de la societat catalana. Fins al punt d’aparèixer, segons Josep Ramoneda, com l’únic projecte polític existent. Sens dubte, hi han contribuït diversos factors: el fracàs de la reforma estatutària, reblat per la sentència del Tribunal Constitucional; la reafirmació del centralisme a mans del PP; la mateixa crisi i les polítiques d’austeritat, amb l’angoixa i els sofriments que provoquen entre la població.

Els fenòmens s’entrecreuen i es nodreixen els uns als altres. El règim heretat de la transició, la institució monàrquica i el bipartidisme sobre el qual s’ha sostingut pateixen un profund descrèdit. La proposta del PSOE, tèbia i tardana, manca de credibilitat. I no pas perquè una alternativa federal -o confederal- no sigui raonable. Ans al contrari, el reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat i un autogovern conseqüent amb aquest fet, combinat amb un projecte social i democràtic compartit, seria tal volta l’encaix més adient entre les legítimes aspiracions de desenvolupament nacional de Catalunya i la cooperació amb els altres pobles de la península; una entesa avalada per mil vincles i més vital que mai davant els dilemes actuals de la construcció europea. Però Rubalcaba i el seu equip apareixen massa compromesos amb un règim que no deixa de brandir la Constitució del 78 com un codi penal. A Espanya, no acaba d’obrir-se una “segona transició” o un procés constituent d’ambició republicana. A Catalunya, es combinen tots els factors crítics… I vet aquí la irrupció de l’estelada.

“Rubalcaba i el seu equip apareixen massa compromesos amb un règim que no deixa de brandir la Constitució del 78 com un codi penal”

La dreta catalana, agafada a contrapeu, intenta cavalcar el moviment ciutadà. Però l’esquerra social i política està trigant massa a parlar amb veu pròpia, a proposar un relat i una perspectiva a una dinàmica plena de promeses… però també de riscos i incerteses. L’embriaguesa propiciada per l’ascens del clam independentista podria induir a greus errors. Si la reivindicació d’una consulta ciutadana aplega un 80% de l’opinió, un vot favorable a la independència només aconseguiria avui una estreta majoria. La democràcia no és qüestió de simple aritmètica: la seva viabilitat es basa en una determinada disposició de forces socials. El procés cap a l’autodeterminació, sigui quina sigui la variant democràtica que triï el poble, s’ha de construir sobre àmplies majories. Un triomf estret del “sí” a la independència -en un context de malfiança d’importants sectors de les classes populars, essencialment a l’àrea metropolitana de la capital- podria significar una dramàtica fractura social i abocar-nos a un conflicte d’identitats; un conflicte que el catalanisme marcat per l’empremta del moviment obrer, històricament, ha sabut depassar i evitar. És hora de moure’s.

“El procés cap a l’autodeterminació s’ha de construir sobre àmplies majories”

L’esquerra té avui la responsabilitat d’articular propostes -pel que fa a la consecució de la consulta, pel que fa a la mateixa pregunta- que permetin actualitzar aquesta petja, cohesionar la majoria social a Catalunya i, alhora, cercar arreu de l’Estat complicitats amb les seves aspiracions democràtiques. La gent treballadora de Madrid també voldria “separar-se” del règim, i l’electorat socialista espanyol és molt més agosarat que Rubalcaba. L’esquerra té el deure inexcusable de promoure un projecte de país. No hi pot haver treva amb les polítiques de desballestament dels serveis públics, ni amb la corrupció. L’atomització social i la pobresa no ens duran a cap “transició nacional”.

Lluís Rabell @LluisRabell
President de la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona) – http://www.favb.cat/

Potser també t'interessen...