Subscriu-te al nostre butlletí i rep totes les novetats

EconomiaTema Central

La fiscalitat, una sortida justa de la crisi?

Captura de pantalla 2013-10-14 a les 10.51.42La fiscalitat és aquell conjunt d’instruments de què disposen les Administracions públiques per finançar-se, és a dir, la política d’ingressos que farà possible els serveis i les prestacions amb què els poders públics proveeixen la ciutadania. Per tant, un model o altre de fiscalitat farà possible una acció pública més potent o menys, donant lloc a una protecció social i a uns serveis públics de més o menys qualitat i que arribin a més o menys persones.

L’Estat té moltes maneres de finançar-se, la més important de les quals és la via dels impostos -conjuntament amb les cotitzacions socials-. D’impostos, n’hi ha de dos tipus: directes i indirectes. Els directes són aquells que graven directament la manifestació de riquesa de les persones, mentre els indirectes graven indirectament aquesta riquesa. Per fer-ho més clar, entendrem manifestacions directes de riquesa el que hom percep o té i, per tant, englobarem en aquesta categoria l’Impost sobre la Renda (IRPF), l’Impost de Societats (IS), l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) o l’Impost sobre el Patrimoni. Per altra banda, entre els indirectes considerarem bàsicament l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITPAJD) i tots els Impostos Especials (alcohol, tabac, etc.). Se’n diu indirectes perquè graven la riquesa d’hom estimada a partir del consum, i no directament de la riquesa real.

Els impostos directes permeten adaptar l’impost a les condicions singulars de les persones

Aquesta divisió és important. Els impostos directes permeten preveure condicions subjectives, és a dir, adaptar l’impost a les condicions singulars de les persones. Per exemple, l’IRPF (per simplificar, el que paguem en concepte del salari que rebem pel nostre treball) es gradua segons guanyem més o menys: com més es guanyi, més percentatge caldrà pagar i, per tant, és un impost progressiu -amb moltes mancances, però- que beneficia qui menys guanya i incrementa l’equitat del sistema. També l’IS reconeix un tipus general per a la majoria d’empreses i després estableix excepcions que permeten a alguns sectors tributar menys, i l’ISD també exigeix diferents quanties segons el grau de familiaritat entre les persones afectes.

Tanmateix, els impostos indirectes no permeten aquesta adaptació a la realitat del subjecte. Per tant, sobre un producte que val 100€ sense incloure l’IVA, hom pagarà 21€ d’impost sense importar si la persona guanya 10.000€ anuals, si en guanya 100.000 o si és a l’atur. A més, no permet que el consumidor final apliqui cap mena de deducció ni bonificació i, per tant, no té possibilitat de minorar la càrrega fiscal. Tenint en compte que com més riquesa acumula una persona menys en dedica al consum, podem concloure que aquests impostos són més importants per a les persones amb rendes més baixes i que fins a cert punt són regressius, perquè les rendes altes tributaran per altres conceptes que admeten subjectivitat i fins i tot evasió.

I, a tot això, com són Espanya i Catalunya en fiscalitat? Sovint sentim que paguem molts impostos, que tenim l’IRPF més alt del món i d’altres afirmacions que, hem de dir d’entrada, són falses. Tenim un dels sistemes fiscals més pobres de tota la Unió Europa dels 27. Concretament, l’any 2008 els poders públics van ingressar com a percentatge sobre el PIB un 37%. Per fer-nos-en a la idea, només tenim per darrere quatre països: el paradigma del neoliberalisme (Irlanda) i tres països que han patit un sever procés de reconstrucció després de la caiguda del bloc comunista (Estònia, Letònia i Romania). Això vol dir que estem per darrere del país en crisi per excel·lència (Grècia), de diversos països rescatats (Xipre, Portugal) i fins i tot d’un paradís fiscal (Luxemburg). En el seu global, la UE recapta en impostos el 44,6% del PIB, i l’Eurozona un 45%. A l’extrem alt del rànquing hi trobaríem els països nòrdics, encapçalats per Dinamarca (54,8%).

Tenim un dels sistemes fiscals més pobres de tota la Unió Europa dels 27

Aleshores, per què tenim aquesta sensació que paguem tants impostos? On és la frontera entre la veritat i la manipulació? En primer lloc, podem afirmar que sempre hi ha hagut un interès polític per fer d’Espanya i Catalunya territoris de baixa fiscalitat, per competir a escala exterior amb costos baixos, per la qual cosa s’han emprat els mitjans de comunicació com a creadors d’una opinió pública partidària d’aquest model tercermundista. Però no només això. Un dels grans problemes és que el gran pes de la recaptació pesa sobre les esquenes dels treballadors i les treballadores, no pas sobre els beneficis dels grans capitals ni sobre els gran patrimonis.

Així, un ciutadà o una ciutadana tipus tributarà sobretot per impostos indirectes com l’IVA o impostos especials sobre tabac, alcohol o altres, que, com hem comentat, no admeten cap tipus de bonificació ni deducció. També pagarà l’IRPF, on podrà exercir alguna deducció però cada vegada en menys mesura. Per no parlar de les cotitzacions socials, més complexes i que no permeten pràcticament cap biaix. Autors com Vicenç Navarro calculen, així, que una persona assalariada espanyola paga el 80% del que paga una homòloga seva sueca.

Una persona assalariada espanyola paga el 80% del que paga una homòloga seva sueca

Tanmateix, una persona benestant, qui gaudeixi de rendes altes, patrimoni, capital i beneficis empresarials, podrà gaudir també de tot tipus de beneficis. Per exemple, l’Impost sobre el Patrimoni pràcticament resta eliminat, perquè les autonomies han anat lluitant per veure qui l’abaixava més i, fins i tot, el Govern central va decidir bonificar-lo fins fa poc al 100% fins a desaparèixer en la pràctica. D’altra banda, l’IS ha patit grans rebaixes, permetent tot tipus de deduccions però també abaixant-ne els tipus. Es calcula que la rebaixa que Zapatero va regalar a les grans empreses ha fet perdre fins a 30.000M d’€ anuals a les arques públiques, equivalent a un terç del rescat bancari. A més, és una eina habitual fer passar salaris com a beneficis empresarials a repartir entre els propietaris de les grans empreses per tal de tributar menys, robant a la societat recursos necessaris. El càlcul és que, a igual percepció de riquesa, una persona de classe alta a Espanya paga entre el 20 i el 30% del que paga una persona similar als països nòrdics.

A Espanya i Catalunya, l’equitat social via impostos mai no s’ha aconseguit, ni tan sols s’ha cercat. Això té conseqüències molt directes en el nivell de vida de la ciutadania. Mentre les grans fortunes viuen en un oasi fiscal, els pobres recursos de l’Estat permetien únicament, en un escenari immediatament previ a la crisi (2008), una despesa social a Espanya del 22,1% del PIB, mentre a la UE dels 27 era del 26,8%; un 27,6% a l’Eurozona. Per no parlar de la despesa en educació o salut, la qual segueix iguals patrons. A més, l’índex de frau fiscal és elevadíssim, equivalent a 80.000M d’€ l’any.

L’índex de frau fiscal és elevadíssim, equivalent a 80.000M d’€ l’any

En resum, tenim un sistema fiscal injust i inequitatiu, que carrega a les esquenes de la classe treballadora el pes de la tributació però que, en imposar bones condicions a les grans fortunes, la societat no gaudeix de serveis i prestacions a l’altura del que la ciutadania mitjana ingressa a les arques de l’Estat. Per tant, la situació d’injustícia incrementa, més encara quan la feblesa de la política d’ingressos força una retallada sense precedents en educació, salut i protecció social i es faciliten tots els recursos necessaris als sectors especulatius que han causat la crisi, com el bancari.

Gerard Domínguez i Reig @dominguezireig

Articles relacionats
Economia

Lluitant contra la desigualtat: el paper clau de l'impost de successions

EconomiaFeminismesUnió Europea

Per què les feministes han de parlar de diners per aconseguir igualtat

EconomiaUnió Europea

La influència dels Fons Next Generation en l’escenari fiscal i polític europeu

EconomiaUnió Europea

Next Generation EU: Una UE verda, solidària i europeista és possible

10 Comments

Comments are closed.
Encara no estàs subscrita?

Deixa'ns el teu correu i et mantindrem al dia del nostre contingut