Des de fa anys se’ns diu que la manera de solucionar el problema de l’endeutament excessiu i la sortida de la crisi passa per l’austeritat. En altres paraules, la sortida de la crisi ha de venir per retallar la despesa pública (abaixar el sou dels funcionaris, disminuir la inversió en escoles i hospitals, etc.). Tot i la preponderància mediàtica d’aquest argument, i que els partits conservadors i socialistes europeus han adoptat aquesta idea, hi ha molt bones raons per pensar que el recurs a l’austeritat no fa sinó accentuar la depressió econòmica i dificultar la recuperació. Però anem pas a pas. Fixem-nos primer en l’origen recent i més influent de les idees proausteritat. Després, en segon lloc, veurem com les dades no mostren que un augment de l’endeutament públic impliqui una caiguda del creixement econòmic dels països que recorren al dèficit per sortir d’una recessió. Per últim, discutirem per què un major dèficit per finançar un augment de la despesa pública pot ser l’eina de política econòmica necessària per recuperar el creixement i l’ocupació.
“El recurs a l’austeritat no fa sinó accentuar la depressió econòmica i dificultar la recuperació”
L’origen més recent de les idees en defensa de l’austeritat
Els economistes de Harvard, Carmen Reinhardt i Kenneth Rogoff, van publicar el 2010 un article en què utilitzaven dades de 40 països durant aproximadament 200 anys per demostrar que quan els països creuaven el llindar d’un 90% de deute públic en relació amb el seu PIB, el creixement econòmic d’aquests queia en picat. Ells argumentaven que aquesta relació podia ser a causa que, en el moment en què els països creuen el límit de deute tolerable, els tipus d’interès augmenten ràpidament, el que pot conduir a impagaments o ajustos fiscals dolorosos i abruptes (augment d’impostos i/o reducció de la despesa pública) que fan que les economies entrin en recessió.
Després de la publicació dels seus resultats, l’evidència mostrada en aquell article es va utilitzar arreu del món per defensar la necessitat de la reducció de la despesa pública, ometent qualsevol crítica existent a la feina d’aquests economistes i potencials defectes en el disseny de la investigació. Per exemple, en cap cas els seus resultats no mostraven una relació causa-efecte entre superar un 90% del deute públic i un empitjorament significatiu de les perspectives econòmiques dels països, però la manera en què s’utilitzaven els seus resultats en la discussió pública feia pensar que en realitat sí que existia aquesta relació causa-efecte. Doncs, sorpresa! Res d’això no era veritat.
M’endeuto una mica més, i segueixo creixent, una mica menys, però segueixo creixent
L’article de Reinhart i Rogoff segurament passarà a la història com una de les pífies més influents en política econòmica. El treball dels economistes Herdon, Ash i Pollin, publicat el passat 15 d’abril, utilitza les mateixes dades que l’article original i mostra com uns errors en la codificació de les variables, l’exclusió de certes observacions de la mostra i altres decisions preses en l’anàlisi més que qüestionables, són les que portaven a observar una relació negativa entre deute públic i creixement econòmic per a països amb nivells elevats de deute públic.
“En els països en què el creixement econòmic ha caigut, el deute públic creix, segurament com una conseqüència de la menor recaptació d’impostos“
Però el resultat més rellevant és el que troba Dube utilitzant les mateixes dades i que mostro en els dos gràfics que vénen a continuació. La primera figura mostra la relació entre el % de deute públic en relació amb el PIB i el creixement d’un país durant els tres anys següents. La línia negra representa la relació entre les variables; i les línes grises, els intervals de confiança o la precisió en la mesura d’aquesta relació. Com es pot observar, la relació és molt lleugerament negativa al voltant del 90% de deute, i es torna només una mica més negativa a mesura que els països s’endeuten més, però la precisió en l’estimació és molt més baixa, pel que no podem estar del tot segurs d’això. Un gràfic encara més important és el segon, que mostra la relació entre el % de deute i el creixement econòmic d’un país durant els 3 anys anteriors. Aquí és on la relació sí que és clarament negativa, cosa que indica que la causalitat va en la direcció contrària del que deien Reinhart i Rogoff: en els països en què el creixement econòmic ha caigut, el deute públic creix, segurament com una conseqüència de la menor recaptació d’impostos.
Per tant, la principal evidència empírica que recolzava les propostes de retallades i austeritat és totalment falsa. Aleshores, quina és l’alternativa a la falsa promesa de recuperació econòmica mitjançant l’austeritat?
Gràfic: relació entre el creixement econòmic durant els tres anys anteriors i el % de deute públic en relació amb el PIB
Gràfic: Relació entre creixement econòmic els propers 3 anys i el % de deute públic en relació amb el PIB
Més deute, més creixement
L’argument proausteritat es podria resumir de la següent manera: no pots solucionar un problema creat pel deute acumulant més deute. Quin és el problema amb aquest argument? Que assumeix que tots els deutes són els mateixos, que no importa qui demana el préstec. Per exemple, seguint el cas espanyol, moltes famílies i empreses es van endeutar molt durant els anys de la bombolla i ara tenen problemes per pagar els préstecs i no poden aconseguir més diners a través dels bancs perquè la probabilitat que no puguin pagar els nous deutes és molt alta. Quina és, doncs, la manera d’evitar que aquestes economies familiars i empresarials s’enfonsin? Més deute, però per part d’un altre actor que sí que pot tenir accés a canals de crèdit: els governs.
“Mitjançant el dèficit, els governs poden augmentar la despesa pública i ajudar a mantenir l’activitat econòmica que està sent asfixiada per la crisi”
Mitjançant el dèficit, els governs poden augmentar la despesa pública i ajudar a mantenir l’activitat econòmica que està sent asfixiada per la crisi. Per exemple, si el govern concedeix una línia de crèdit a les empreses amb dificultats econòmiques, les pot ajudar a seguir vives i creant ocupació; si no retalla els sous dels funcionaris, es pot mantenir el consum privat, la qual cosa ajuda que l’activitat econòmica no es deprimeixi més, augmenti l’atur i augmentin els impagaments. D’aquesta manera, es pot aconseguir que les persones que passen per dificultats econòmiques puguin mantenir les seves fonts d’ingressos, mantenir l’ocupació i, per tant, evitar una espiral negativa amb conseqüències funestes. Quan els individus s’han sobreendeutat hi ha un agent encara, el govern, que pot ajudar que la crisi econòmica no empitjori més per mitjà de l’endeutament. I com hem vist en el gràfic 1, aquest augment del deute no té per què reduir el creixement econòmic, especialment en un país com Espanya, on les últimes dades semblen situar el deute al voltant del 84% del PIB, una zona on clarament la relació entre deute i creixement econòmic és totalment plana.
“Es pot aconseguir que les persones que passen per dificultats econòmiques puguin mantenir les seves fonts d’ingressos i mantenir l’ocupació”
Per tant, el que necessitem per sortir de la crisi no són polítiques d’austeritat, sinó que l’estat mantingui, o fins i tot augmenti, la despesa per tal de mantenir l’activitat econòmica d’aquells individus i empreses que estan més endeutats, de tal manera que puguin seguir treballant i pagar els seus deutes. No fer-ho és condemnar aquestes famílies i empreses a declarar-se insolvents i condemnar la societat a més anys d’espiral negativa de desocupació, impagaments, etc.
Bibliografia
Dube, A. 2013. “Reinhardt/Rogoff and Growth in a Time Before Debt”: http://www.nextnewdeal.net/rortybomb/guest-post-reinhartrogoff-and-growth-time-debt
Herndon, T.; M. Ash i R. Pollin. 2013. “Does High Public Debt Consistently Stifle Economic Growth? A Critique of Reinhart and Rogoff,” mimeo: 1-26.
Eggertson, G. i P. Krugman. 2013. “Debt, Deleveraging, and the Liquidity Trap: A Fisher-Minsky-Koo Approach,” Quarterly Journal of Economics, forthcoming.
Reinhadt, C. i K. Rogoff. 2010. “Growth in a Time of Debt,” American Economic Review P&P, 100 (2): 573-578.
Ferran Elias Moreno
“La dictadura del deute”, desemmascarant les mentides de la dreta neoliberal http://t.co/1zSYNMYpPH … #HihaAlternativa #Jovent105
RT @JEVBaixLl: “La dictadura del deute”, desemmascarant les mentides de la dreta neoliberal http://t.co/1zSYNMYpPH … #HihaAlternativa #Jove…
“Amb el dèficit, els governs poden augmentar la despesa pública i ajudar a mantenir l’activitat econòmica” http://t.co/uSJW08lD16 #Jovent105
RT @elJovent: “Amb el dèficit, els governs poden augmentar la despesa pública i ajudar a mantenir l’activitat econòmica” http://t.co/uSJW08…