El Tractat de Comerç d’Armes: un pas més cap a un món més just

Captura de pantalla 2013-05-25 a les 13.06.22A principis d’abril es va aprovar el primer tractat internacional de comerç d’armes. Es tracta d’un moment històric, del qual ens hem de felicitar tots. S’havia intentat tantes vegades… fins i tot a la Societat de Nacions, a l’època d’entreguerres, i mai no havia tingut èxit. I ara, més de 150 estats hi han votat a favor. El proper mes de juny s’obrirà a signatura i un cop s’assoleixin 50 ratificacions entrarà en vigor, procés que podria trigar encara un parell d’anys.

Cal destacar que la societat civil hi ha tingut un paper cabdal des del principi en posar el tema a l’agenda pública i dels governs, però també durant totes les fases de la negociació, combinant lobby amb acció ciutadana (últimament important a través d’internet i, fins i tot, amb accions a Twitter). A partir d’ara, pel que fa a la implementació del tractat, tornarà a tenir el rol protagonista, ja que el secretariat previst neix amb una estructura petita.

És veritat que no és un text perfecte, però també ho és que és millor del que ens imaginàvem. Així, tot i les febleses, ens permetrà fer moltes coses, tant en l’àmbit dels criteris (per decidir quan s’ha de denegar una autorització de venda d’armes, per exemple), com de l’abast (els tipus d’armes han acabat incloent les pesades, les lleugeres i, tot i que només parcialment, també les municions), i de les diferents transferències d’armes (no regula només les exportacions, sinó també les importacions i el trànsit de les armes).

Caldrà, però, estar alerta. Els estats podran seguir dient que han tingut en compte criteris de drets humans i, tot i així, autoritzar una exportació d’armament que després sigui destinat a cometre un genocidi, per exemple. D’altra banda, hi ha noves armes, com els avions no tripulats o drones, que no hi estan incloses. A més, les transaccions no comercials no queden recollides; per tant, caldrà estar atents a regals, cessions o lloguers d’armes que acabin tenint a la pràctica efectes no desitjats des d’un punt de vista humanitari.

La veritat és que a dia d’avui no es pot saber amb exactitud quin impacte tindrà en el terreny. Serà la pràctica que anirà conformant la interpretació dels diferents punts del text, i a les conferències dels estats part s’aniran perfilant les qüestions que han quedat més ambigües. Ara bé, es tracta sobretot d’un impacte en les consciències. A partir d’ara, el comerç d’armes ha quedat, d’alguna manera, estigmatitzat. Els estats han de donar moltes més explicacions que abans per les seves transferències d’armament. I aquest tractat ens permet demanar-les.

No hem d’oblidar que el text aprovat és només un primer pas d’un procés molt més llarg. Així, una vegada que entri en vigor, hi haurà un període de 6 anys on no es podrà modificar. No obstant, després s’hi podran fer esmenes i, fins i tot, millorar el text, afegint-hi protocols que regulin noves armes. Tot i això, res no impedeix que els estats comencin a actuar d’acord amb l’esperit del tractat des de ja.

Un aspecte no massa destacat en algunes anàlisis és l’impacte en les regles del joc a l’hora de negociar nous tractats internacionals. Així, els darrers anys i atesa la regla imperant del consens (entès com a unanimitat) per a la presa de decisions, alguns estats havien tingut molta influència en les negociacions. El fet que finalment s’hagi aprovat per mitjà d’una votació pot suposar un precedent jurídic. A partir d’ara, podria ser que en futures negociacions teòricament dissenyades sobre la base del consens, l’amenaça d’una possible votació en cas de no arribar a la unanimitat facilités l’acord. I això és molt positiu. Recordem que insitucions com la Conferència de Desarmament, a Ginebra, porten més d’una dècada estancades perquè els països no aconsegueixen posar-se d’acord ni tan sols en l’ordre del dia dels punts per tractar en les reunions.

Un cop més, cal reconèixer el paper clau de la superpotència mundial, els EUA. Com a principals productors i exportadors d’armes a nivell mundial, era important que hi fossin. De fet, va ser Obama qui va permetre el 2009 iniciar la part final del procés que havia de conduir al tractat, també qui el va bloquejar l’any passat estant en campanya electoral i qui n’ha permès ara l’aprovació, tot i la forta oposició interna (republicans al Senat, l’Associació Nacional del Rifle, etc.). Esperem que això esperoni d’altres temes de la política nord-americana que seran també molt conflictius a la segona legislatura d’Obama.

Acabem amb una altra nota optimista. Fins i tot si els EUA o d’altres grans productors, com Rússia o la Xina (que s’han abstingut a la votació), no acabessin signant o ratificant el tractat, podria tenir-hi una repercussió molt més gran del que sembla. Un exemple: els EUA no són part del tractat antimines i, tot i així, i a causa probablement que es tracta d’una arma estigmatitzada (provoca tanta repulsió que ningú no s’atreveix a dir que en fa servir), es comporten a la pràctica com si en fossin part i ja fa anys que no en produeixen ni en venen. L’esperança és que en el cas del tractat de comerç d’armes, amb el temps, acabi passant una cosa similar.

En definitiva, un tractat que ajudarà a posar fre al descontrol de les armes i que ens recorda que els ciutadans conscients i organitzats podem ser molt influents. En aquest sentit, no és casualitat que recentment s’hagin presentat diverses noves campanyes de desarmament, algunes molt potents. Una d’aquestes vol prohibir les armes nuclears perquè tenen efectes inacceptables a escala humanitària, que van molt més enllà de la suposada utilitat miltar, un argument molt semblant al que es va fer servir per prohibir les mines antipersona ja fa 15 anys i les municions de dispersió uns anys després. Una altra intentarà aconseguir els propers anys un tractat internacional que prohibeixi els robots autònoms, els que no necessiten l’ésser humà per disparar i matar. Es tracta d’un tipus d’armament que encara no existeix, però sobre el qual molts estats treballen intensament i que, segons els plans de defensa d’alguns, podria ser l’arma del futur. La possibilitat d’excloure l’ésser humà de la decisió de matar ens resulta esfereïdora i, per això, es vol prevenir i evitar abans que passi. Se’ns gira feina…

Xavi Alcalde @Xavipeace
Investigador de l’Intitut Català Internacional per la Pau (ICIP) @ICIPeace i participant en les negociacions

Potser també t'interessen...