Quan l’austeritat posa en risc la democràcia

“Els estats centrals de la Unió no volen donar incentius perversos als de la perifèria, garantint-ne el deute o amb crèdit incondicional, si no en controlen la capacitat de gastar”

Estem vivint una època fosca. Una època de retrocessos en diferents fronts: retrocés en els nivells de benestar material de la població causat per la caiguda dels ingressos personals i l’explosió de l’atur, retrocés en l’Estat del benestar i en els drets socials adquirits després de dècades de lluites i retrocés en les llibertats democràtiques assolides amb no menys esforç. Aquesta és la més temible de les troikes: crisi, austeritat i gir autoritari. La simultaneïtat dels tres elements, ben lluny de ser una simple coincidència, és una realitat sistèmica conseqüència de l’arquitectura institucional de la Unió Econòmica i Monetària.

“L’única manera de seguir implementant l’austeritat dintre de l’euro amb sobirania fiscal dels estats és limitar la sobirania popular”

Tècnicament, només hi ha tres sortides a aquesta crisi. La primera és mantenir la sobirania fiscal dels estats i recuperar la sobirania monetària, desintegrant l’Euro (i, alhora, la UE). Tot i les conseqüències, l’existència mateixa d’aquesta possibilitat i el fet que l’agreujament de les depressions a la perifèria de l’euro en disminueixi el cost relatiu confereixen una inestabilitat explosiva al sistema. Si les polítiques d’austeritat se segueixen implementant, creixeran les ganes de morir matant: acabar suspenent pagaments, contagiant el centre. La segona opció és transformar la UEM en un país federal: sobirania fiscal i monetària a escala federal. Ara mateix, els estats perifèrics no poden fer polítiques expansives perquè els dubtes sobre la capacitat d’aquests de retornar els crèdits en neutralitzen l’efecte via increment dels tipus d’interès. Només amb un estímul fiscal extern (únic instrument disponible en absència de sobirania monetària) es podrà trencar l’espiral depressiva a la perifèria. Els estats centrals de la Unió no volen donar incentius perversos als de la perifèria, garantint-ne el deute o amb crèdit incondicional, si no en controlen la capacitat de gastar.

“L‘austeritat només és compatible a llarg termini amb la suspensió dels règims democràtics tal com els coneixem avui en dia a Europa”

Si no volem trencar la UE(M), l’únic tracte just i democràtic és cedir la política fiscal al mateix nivell del de la monetària i decidir-ne l’orientació entre tots, triant un parlament federal que controli una veritable hisenda federal que reactivi les economies perifèriques eliminant el risc moral. Malauradament, també hi ha una altra, més tenebrosa, opció: quedar-nos com estem i cedir en democràcia. La inestabilitat del sistema tal com està dissenyat ara mateix depèn del fet que no es pot infligir indefinidament una depressió a una democràcia i esperar que la població no reaccioni, i els mercats ho saben i ho descompten. L’única manera de seguir implementant l’austeritat dintre de l’euro amb sobirania fiscal dels estats és limitar la sobirania popular.

L‘austeritat, en absència d’una mutació radical de l’estructura de la UEM, només és compatible a llarg termini amb la suspensió dels règims democràtics tal com els coneixem avui en dia a Europa.

“Combatre l’austeritat és combatre pel manteniment dels drets i les llibertats de totes i tots”

Les polítiques d’austeritat, presentades com a inevitables, són en realitat funcionals als interessos de classe de les elits d’ambdós costats de l’Ebre i d’ambdós vessants dels Pirineus: redueixen despesa social, progressivitat dels sistemes impositius, drets laborals i salaris. Mentrestant, la majoria pateix. Es presenten unes mesures com a bones quan no ho són (accentuen la depressió), com a inevitables quan no ho són (hi ha com a mínim una alternativa preferible per a la majoria) i com a indiscutibles quan no ho són (de moment, encara tenim la possibilitat de triar). I de parar-los. Potser, si no ho fem ara, després ja serà massa tard. Combatre l’austeritat no és només combatre per defensar els interessos de les classes treballadores, és combatre pel manteniment dels drets i les llibertats de totes i tots.

Pablo Martinelli

Potser també t'interessen...