La política: entre la grandesa i la tragèdia

La política que, durant els darrers temps, havia deixat pas a una mena d’obsessió privada per la prosperitat individual, ha retornat. S’ha produït el previsible col·lapse d’un model de creixement insostenible i, consegüentment, s’ha generat una onada de frustració i descontentament. L’aparició de noves formes de mobilització social, com també el creixent descrèdit dels actors polítics més tradicionals, són manifestacions d’aquesta situació de desconcert. Es considera que la política clàssica ha estat desbordada per la realitat i que, inevitablement, noves formes de radicalitat democràtica en prendran el relleu. En aquest context, l’activisme a les places, les mobilitzacions als carrers i l’explosió de les xarxes socials apareixen com les mostres d’una nova política en ebullició.

“La situació actual està ens està mostrant el perill d’haver construït una societat exclusivament a base de somnis individuals”

La situació actual està fent patir a moltes persones, però també ens està mostrant el perill d’haver construït una societat exclusivament a base de somnis individuals que, finalment, s’han convertit en un malson col·lectiu. Ens deien que la política era poc més que una nosa per a les iniciatives privades, sense explicar-nos que aquestes iniciatives només podien tirar en davant en un determinat context col·lectiu. Ens havien convençut de la superioritat de la racionalitat econòmica, per després constatar on ens ha conduit el comportament irresponsable dels mercats. Hem desacreditat a la política sense contemplacions, i ara resulta que ens adonem que el tren del progrés s’ha estavellat contra una paret perquè, de fet, ningú el conduïa, perquè no hi havia política. Les dificultats dels darrers anys, en definitiva, ens han portat a tornar a parlar de política, a recuperar l’espai públic, a manifestar-nos i a organitzar-nos per reclamar un món que se’ns escapa de les mans. Ens hem adonat que no podem ni conviure ni progressar sense un projecte col·lectiu.

“Ens hem adonat que no podem ni conviure ni progressar sense un projecte col·lectiu”

Necessitem recuperar la política, però també necessitem regenerar-la. Un procés complex i del que jo destacaria dos aspectes: l’aprofundiment democràtic i un lideratge equilibrat i, per tant, no populista. Al parlar d’aprofundiment democràtic, en primer lloc, ens estem referint a totes aquelles iniciatives –transparència, rendició de comptes, processos de participació, consultes populars- que pretenen recuperar el vincle entre els governants i els governats. Les distàncies i les opacitats que caracteritzen la política actual ja no són acceptables per la ciutadania i, per tant, cal obrir espais de relació que permetin el diàleg i la trobada amb aquells a qui hem delegat l’exercici del poder polític. Aquest aprofundiment democràtic, però, no el podem confondre amb la difuminació de la política. Per alguns, els nous moviments socials i les noves xarxes socials faran irrellevant la política tradicional i deixaran sense sentit l’exercici d’autoritat que l’acompanya. No comparteixo aquesta idea, ja que –des del meu punt de vista- seguirem necessitant de lideratges i de polítics a qui delegar la presa de decisions.

“Necessitem recuperar la política, però també necessitem regenerar-la”

L’aprofundiment democràtic significa que els responsables polítics hauran de prendre decisions d’una altra manera, no que deixaran de prendre-les. Si no, qui prendrà les decisions? Una possible resposta és la ciutadania reunida en una mena d’impensable assemblea permanent. Hi ha qui considera que les noves tecnologies ho propiciaran, però jo soc més aviat escèptic al respecte. Una altra resposta la trobem en l’aparició de populismes que, emparats en la retòrica antipolítica, s’autoproclamin com la veu del poble quan, de fet, el poble s’expressa amb múltiples veus i amb una gran diversitat d’accents.

“La política ha de ser prou valenta per reconèixer els seus límits i les seves contradiccions; però tot i així continuar prenent decisions”

Mentre no tinguem una resposta convincent al interrogant sobre com prendre les decisions col·lectives, el conegut eslògan del “no ens representen” ha de conduir-nos a millorar la representació, però no a suprimir-la. Sense aquesta representació, la política seria incapaç de fer la tasca d’intermediació que li reclama la complexitat i la diversitat de les nostres societats. La política comporta situar-se en els grisos i fer equilibris entre interessos contraposats; i això no es pot fer sense una representació dotada d’autoritat. Aquesta és la grandesa, i també la tragèdia, de la política. La política ha de ser prou valenta per reconèixer els seus límits i les seves contradiccions; però tot i així continuar prenent decisions; una tasca tant necessària com poc agraïda.

Potser també t'interessen...